Situacions (IV)

Deu i cinquanta-vuit. Dos minuts i podré sortir. Tres hores pentinant velles decrèpites, és horrorós!
Aquesta pobra dona quedarà feta un desastre. Fa cinc minuts que mir més el rellotge que els seus cabells. És la part bona d'aquesta feina, que pots fer el que vulguis amb elles, que tanmateix no hi veuen. És l'única diversió que me puc permetre, perquè la resta és un avorriment...
Bé, tampoc no te queixis tant, Caterineta, que amb el que guanyes després pots comprar sabates a voler. Ai, l'altre dia en vaig veure unes que me... ah! Les onze!
Deixa les tisores, la pinta, la dona, el davantal. Agafa la cartera de la taula, avisa que surts. No miris la clienta, no la miris! L'has mirat, ui quin desastre li has fet! Bé, en tornar l'acabes, que la part esquerra la té tres dits més llarga que la dreta.
Les onze i un minut, Caterina. Ja fas tard. No, no pot ser, dus la cartera de la vella!! Tant fa, no hi ha temps per tornar enrere, ja t'arreglaràs. Corre, no miris enrere, ull a terra! Cag en tot, aquest maleït ajuntament aixeca fins i tot els carrers que ja estan aixecats. La ciutat passarà per ull, de tants de forats! I venga embossos de gent: va, senyora, que haurem de treure els torrons! I jo què n'he de fer, si té una cama enguixada!
Faig tard, no tendré temps de tenir-lo ni dos segons. Quasi no podré mirar-lo. Això de tenir només deu minuts m'atabala molt, hauria de demanar un descans més llarg, que així és arribar i partir, sense temps per a res.
Tanmateix, me'l menjaré tot sencer, és igual si torn una mica més tard. El miraré, l'agafaré pels costats i me'l menjaré sencer, ai quin gust només de pensar-hi! I és que hem de donar-mos aquests plaers, les dones, que si no la vida no és vida ni és res.
Ja hi arrib, és aquí mateix. No hi ha ningú a l'entrada, millor. Entra. M'encanta sentir aquesta campaneta que tenen a la porta.
- Bon dia, un pastís de xocolata, per favor!