Sirena

Vaig despertar-me d'un bot. Sonava el telèfon, vaig córrer descalç fins al menjador. Sabia bé qui m'estava trucant. Probablement m'havia adormit i feia tard a la feina, l'amo solia trucar-me quan això passava i darrerament passava massa sovint: "Miquel! Fa mitja hora que hauries de ser aquí!!!!!Espavila't!!!!!".
Vaig despenjar.
-Si?
-Mónica… sóc Mónica.
No m'ho podia creure. Era la veu més maca que havia sentit mai, travessant l'auricular, directa al centre del plaer baixant per la medul·la i tornant a pujar en una mil·lèssima de segon.
No sabia què dir. Ens escriviem amb regularitat feia algun temps i ara, de sobte, m'estava parlant des d'algun lloc a l'altra banda del fil. El senyor Bell acabava d'inventar el telèfon.
-…Ah, hola…
-T 'he despertat?
-… no passa res, ja m'havia de llevar…
Es va disculpar i va aconsellar-me que em prengués un cafè i una dutxa freda.
Vaig murmurar alguna cosa; tímid, insegur i endormiscat, sorprès encara. Combinació suficient per fer-me quedar com un idiota.
Vaig passar-me la resta del dia pensant en ella. Em sorprenia a cada instant somrient com un babau mentre escoltava de nou la seva veu, vibrant a dins meu com la llengüeta metàl·lica d'un saxo: "Mónica… sóc Mónica".
I no parava de repetir-me, incrèdul, que m'havia parlat una sirena.