Silenci

Ben trobada tu també!!
De fet, durant el sopar vaig tenir la temptació per dir-ho d'alguna manera, de recomanar-te aquesta pàgina i vès per on ja hi eres!

Jo comentant sóc bastant dolent, per no dir nefast. La meva capacitat crítica és pràcticament nul·la, però si que et diré que el teu estil és d'una elegància exquisida, i aquest poema en concret me'l guardo per sempre, és magnífic, ple i rotund. La mort acompanya la poesia com el vent acompanya els núvols.

Felicitats per saber-ne tant. Estem en contacte.

que neixen d'una exquisida combinació de paraules en frases suggerents, precises i alhora precioses:

"I en cedir el plaer;
...
l'amor fals als braços
i les paraules imaginades
volen pel finestral.
Dins la cambra,
...
...
mor i creix el silenci."

Evocació...
o, fins i tot, potser una esperada evolució cap a un punt i final, d'una relació en un moment molt especial...
M'ha encantat llegir-te i descobrir els teus poemes. Espero tornar a fer-ho aviat, mentre rep una abraçada càlida de la meva
aiguasalada

Li dóno voltes a la paradoxa: morir al temp que es creix. El silenci mor i tanmateix creix? Potser la solució és en la invocació que fas poc abans a la música. En efecte, a la música, els intervals del silenci són una part necessària, però que necessita del complementari so rítmic per manifestar-se. El ritme necessita del silenci per imposar-se.
Ahir vaig llegir un conte que acabava amb aquesta paradoxa, pretesament extreta d'algun conte diria que oriental (cito de memòria i potser m'enganyo): no hem de témer la mort perquè no té res a veure amb la nostra existència. En efecte, quan exisitim, la mort no existeix. Quan la mort existeix, no existim nosaltres.
Salutacions,

franz

... no tanquis la finestra i continua volant!