París

Un relat de: Lolita

La ploma quasi tocava el paper
(i l'embrutia).
Sospirs que
ara són taques negres
dignes de la bogeria.
(La jolie folie!)
Pluja i sang
que xoquen alhora contra
les balconades.
S'aixeca la xemeneia sense fum,
de ferro, sobre el riu.
Les gotes l'omplen
de nostàlgia compulsiva.
(Travessen el foc que mai va existir,
el vent s'hi escola, furiós).
I s'estavellen, també,
contra els vidres.
Però em cerc perdut
en els ulls que sempre miren.

Comentaris

  • De taques i de sospirs[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 15-01-2008

    Complementaré, que no contradiré, el comentari de Franz, i ja que ell t'elogia el final, jo t'elogiaré el principi. Perquè tacar un paper amb lletres, embrutar-lo, convertir els sospirs en taques negres, les fantasies en paraules, és una sana bogeria. Més que sana, sanadora. Preciós poema, Lolita.

  • Foc que mai no ha existit[Ofensiu]
    franz appa | 24-11-2007

    Redéu! Ja em perdonaràs que parli de mi, del es meves obretes, vaja, però és que aquest vers que destaco encaixa com un guant en alguns dels meus relats. Focs que no han existit... o, el que és igual, la recreació del passat que haguéssim volgut.
    I d'una altra cosa: tinc uns poemes fets a París que m'han vingut al cap llegint el teu, especialment els tan afortunats versos finals.(Potser algun dia els penjaré aquí...)
    I ara em deixes dir que el teu comentari ("ja m'hi passaré quan disposi de llibertat ") pot resultar, suposo que involuntàriament, dramàtic: qui o què et priva de la llibertat? (Suposo que el mateix que a tots, en major o menor grau, les obligacions quotidianes, i veig el somriure final :D)

    Molta salut,
    franz

  • oh la la![Ofensiu]
    tim burton | 07-11-2007

    tres bien mademoiselle... i tant que t'he reconegut... versos elegants i aroma a pere rovira...



    per cert, què et van semblar els postres?

l´Autor

Foto de perfil de Lolita

Lolita

9 Relats

23 Comentaris

10136 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
D U V I N

In vino veritas

__________________________

Bajo el sol que me apuñala
vivo sin patria ni dueño,
como el aire lo regalan
y el alma nunca la empeño.
Con las sobras de mis sueños
me sobra para comer.

¿De qué voy a lamentarme?,
bulle la sangre en mis venas,
cada día al despertarme
me gusta resucitar,
a quién quiera acompañarme
le cambio versos por penas,
bajo los puentes del Sena
de los que pierden el norte
se duerme sin pasaporte
y está mal visto llorar.

(Joaquín Sabina)



si una cuerda de violín pudiera sentir dolor, yo era esa cuerda

(Nabokov)




____________________
quelcom:
cp__nokia@hotmail.com

www.fotolog.com/habalusa