Nàufraga

No em cal escriure aquestes paraules. Sé que en el mateix moment en que les pronunciï el vent te les portarà, amor. No cal tacar ni les fulles, ni l'arena, ni tan sols la memòria, perquè estic tan copsada de la teva presència que qualsevol nota que canti la meva ànima va dirigida al teu ésser. Et tinc propera, serena i salvatge. Envejo les vides que habiten sota el teu mantell blavós, el teu tarannà fluid, la teva grandiloqüència natural; les envejo tant que a vegades moriria per ser jo també un cos sota la teva magnificiència, la teva tempestat brutal, la teva violència plàcida. T'admiro perquè mai et rendeixes, sempre tornes i sempre parteixes, i mai et canses. Arrossegues tants moments sota la teva existència, fas i desfàs, crees i destrueixes, embrutes i rentes... i véns i marxes. M'agrades perquè el temps m'ha obligat a enamorar-me de tu, perquè la vida m'ha empès a necessitar-te. I ara estic segura que sense les teves ones, sense el teu sostre inacabable que et reflexa, jo moriria. Necessito la teva infinitat, perdre'm amb els ulls pels teus contorns invisibles, i envoltar-me l'esguard de la posta i l'horitzó que et persegueixen, mes mai et toquen del tot. Digue'm, per què ets tan impenetrable? Puc rodejar-me de tu però mai ets meva, puc escapçar un bocí de la teva transparència, puc beure't i puc abraçar-te, però sempre t'escapes i fuges. Tinc tanta necessitat de fer-te meva, i que depenguis de mi com jo depenc de tu, que la teva vida pengi d'un fil com la meva ho fa si et tinc massa lluny, però alhora si et tinc massa a prop... Ets capaç de matar-me, però em moro si no tens aquest poder. Estic malalta d'amar, boja d'amor per la teva figura difosa i eterna. Sóc teva, mar... em vas aïllar de la resta, m'allunyes de la terra del passat, i fas que siguis tot el que tinc, tot el que em rodeja, tot el que sóc... sense ésser ningú.