Nàufraga

Un relat de: Lolita

No em cal escriure aquestes paraules. Sé que en el mateix moment en que les pronunciï el vent te les portarà, amor. No cal tacar ni les fulles, ni l'arena, ni tan sols la memòria, perquè estic tan copsada de la teva presència que qualsevol nota que canti la meva ànima va dirigida al teu ésser. Et tinc propera, serena i salvatge. Envejo les vides que habiten sota el teu mantell blavós, el teu tarannà fluid, la teva grandiloqüència natural; les envejo tant que a vegades moriria per ser jo també un cos sota la teva magnificiència, la teva tempestat brutal, la teva violència plàcida. T'admiro perquè mai et rendeixes, sempre tornes i sempre parteixes, i mai et canses. Arrossegues tants moments sota la teva existència, fas i desfàs, crees i destrueixes, embrutes i rentes... i véns i marxes. M'agrades perquè el temps m'ha obligat a enamorar-me de tu, perquè la vida m'ha empès a necessitar-te. I ara estic segura que sense les teves ones, sense el teu sostre inacabable que et reflexa, jo moriria. Necessito la teva infinitat, perdre'm amb els ulls pels teus contorns invisibles, i envoltar-me l'esguard de la posta i l'horitzó que et persegueixen, mes mai et toquen del tot. Digue'm, per què ets tan impenetrable? Puc rodejar-me de tu però mai ets meva, puc escapçar un bocí de la teva transparència, puc beure't i puc abraçar-te, però sempre t'escapes i fuges. Tinc tanta necessitat de fer-te meva, i que depenguis de mi com jo depenc de tu, que la teva vida pengi d'un fil com la meva ho fa si et tinc massa lluny, però alhora si et tinc massa a prop... Ets capaç de matar-me, però em moro si no tens aquest poder. Estic malalta d'amar, boja d'amor per la teva figura difosa i eterna. Sóc teva, mar... em vas aïllar de la resta, m'allunyes de la terra del passat, i fas que siguis tot el que tinc, tot el que em rodeja, tot el que sóc... sense ésser ningú.

Comentaris

  • Des de l'illa[Ofensiu]
    franz appa | 28-03-2008

    Carta d'amor a la mar. Malalta d'amar, doncs.
    Tots vivim a una illa, la terra és una illa, encara que la bategem com a continent. On acaba un continent? On limita la terra?
    També el mar limita, d'acord, amb la terra. Qui ens envolta, qui ens assetja, qui llepa cada dia les nostres costes i les va desgastant sense que ens adonem.
    La teva poderosa joventut, L., sap veure ja el mar com aquest enigma constant, com aquesta aventura que tots nosaltres, nàufrags com tu, habitants de l'illa com tu, estem destinats a perdre.
    Però si funciona com a metàfora de la vida, o de la mort (la seva altra cara, al cap i a la fi) també funciona com a metàfora de l'amor.
    No és l'amor metonímia de la vida? O potser encara més, sinonímia pura?
    Enamorats, doncs, tots els nàufrags, li enviem textos d'amor al mar, i ell,a immensa, (infinita?), en reenvia amb els seus corrents plàcids els textos dels altres nàufrags...
    Un petó,
    franz


  • No en tinc oblidada.[Ofensiu]
    El follet de la son | 25-03-2008 | Valoració: 10

    Evidentment, la cadència de l'onada. Cert és que quan llegim un text la inèrcia del significat ens empeny a llegir d'una o d'una altra manera. Un recurs tan senzill, tan tòpic. Parles de mar i et llegeixo a ritme d'onada. Però no crec en la mort per amor. Ni tan sols per la mar. Es pot desitjar que sigui la mar i no pas un accident de cotxe el que ens mati, però no morir d'amor en el cas de l'absència. Mai. Per ningú. Sols morir d'amor si el benefici és una vida més plena de l'altre.
    Tècnicament molt i molt bé. Textualment discutible?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lolita

Lolita

9 Relats

23 Comentaris

9745 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
D U V I N

In vino veritas

__________________________

Bajo el sol que me apuñala
vivo sin patria ni dueño,
como el aire lo regalan
y el alma nunca la empeño.
Con las sobras de mis sueños
me sobra para comer.

¿De qué voy a lamentarme?,
bulle la sangre en mis venas,
cada día al despertarme
me gusta resucitar,
a quién quiera acompañarme
le cambio versos por penas,
bajo los puentes del Sena
de los que pierden el norte
se duerme sin pasaporte
y está mal visto llorar.

(Joaquín Sabina)



si una cuerda de violín pudiera sentir dolor, yo era esa cuerda

(Nabokov)




____________________
quelcom:
cp__nokia@hotmail.com

www.fotolog.com/habalusa