Què és la vida sinó excusa de la mort?

Mort, ja no temo la fosca,
ni la teva vestimenta lasciva,
eterna, indestructible.
(Aquella que tant espanta,
als qui sempre creuen).
Ni tan sols a les teves llunes,
formades per l'artista de les contrades veïnes.

No m'ofego en la desesperació
de l'angoixa insaciable i distant
del teu rostre fred i
efímer,
captivador per sempre,
mai etern,
doncs ets la pròpia mort,
i també desapareixes
rere la vida.

Ara sé que aquesta,
no és res més que una excusa
que t'has apropiat
(potser per a no sentir-te culpable,
¿també tens ànima humana
i busques el suïcidi
de la teva existència?)
i ja res no ens val.

Si per fortuna trobés
enyor en la jornada
de la memòria obsoleta,
en sabria el gust del temor
(i creu-me, divina senyora de dol,
que et temeria;
car era humà).

Mes la naixença
dels dies, ara, ja no amaguen res,
(l'herència és passatgera)
i per tant, tampoc temo
la pausa
(aquella que dura per sempre).

Potser resulta que la vida és mort,
i aleshores, mort,
oh, dolça mort,
¿n'ets tu la vida dels dies convertits en fum?
¿O per contra ets la mort
de la pròpia mort?
(La por al propi individu,
és quelcom comú).

Extingim-nos.
No ens quedarà res,
fins i tot la pols desapareixerà,
i era l'únic que ens mantenia.
(Dins els records
tan estúpidament humans).

Per fi trobarem sentit.
I és que rondar orfes
sota el sol n'és la
il·lusió
de la falsa aparença
de l'amant de les estrelles,
creada pel poeta de les contrades.


Troba'm,
i destrueix-me.
Res ho és tot
quan ens persegueix la mort.
(I és quan ens n'adonem).