Sentir-te a prop meu

La manera de mirar-me als ulls, sincerament, sense por a res del que pogués passar. Decidíem junts el que passaría, ni ell ni jo domnivàvem a l'altre.
Com m'agafava la mà, suaument, tendrement… Sense dir res era com si m'estigués dient que m'estimava, que volia compartir-ho tot amb mi, viure al meu costat.
Em somreia… Em mirava fixament i alhora es reia de qualsevol cosa. Recordo el soroll que feia. Era suau i esplaiat, m'agradava escolar-lo. La seva olor. Era seva, característica. La reconeixería en qualssevol lloc. M'agradava sentir-la a prop meu.
La seva veu era la d'un jove adolescent que s'estava convertint en home. M'encisava sentir els seus llabis a cau de la meva orella, mentre suaument em feia imaginar. Jo tancava els ulls, doncs aquella situació em produia un gran plaer. Tenia els seus llabis a prop dels meus, amb els ulls entreoberts, mirant-li la boca, amb ganes de que per uns instants fos només meva. M'abraçava de tal manera que em quedava sense respiració, molt fort, com si no volgués separar-se mai de mi, intentant que fóssim un de sol.
Quan estava amb ell m'agradava llegir-li els llabis i els ulls, eren la meva literatura, prohibida. M'embruixava la manera que tenia d'esperar-me, mentre passava fred al carrer i se li glaçaven els llabis. Però a ell tot això no li importava. Perdia la mirada entre la gent, buscant-me. La manera que tenia d'encendre's la cigarreta. I quan amb el fum en feia aros. M'hauria passat hores mirant-lo, tranquil, pendent de mi i de res més.
La seva manera de caminar, m'encantava. Era la mateixa que utilitzava un cowboy quan es dirigia al punt del duel, amb posat de passotisme i indiferència, intentant aparentar crueltat. El seu carácter. Carinyós, divertit, optimista, comprensiu, obert…

M'hauria agradat compartir moltes més estones amb tu, obserbant-te fer aros de fum, somrient-li al cel estrellat d'aquell vespre de divendres, però el destí no em va fer el regal de deixar-me descubrir més raons per les quals estimar-te.