sentiments d'una adolescent...

ANGUNIA...

Déu meu. Uix! Quina vergonya!
m'esgarrifo només de veure les meves suposades amigues... Son unes panolis! tot el dia... "Ai, mira aquella, com es vesteix..." "Oh, mira si està bo, aquell tío.."
Quina angunia... Em fan pensa, pobretes! Sort que jo no soc com elles!!! I llavors arriba la meva amiga de debò i m'abraça.
"Hola, Bruni, guapa!"

AUTOESTIMA

Em miro al mirall.
Tinc el cul com una plaça de toros, SÍ
em sobren una quants quilets, SÍ
tinc els pits massa grans per la meva edat, SÍ
i soc massa alta.. SÍ
tinc pistoleres! caram, ma mare diu que soc boja, que a la meva edat no puc tenir pistoleres... doncs qué son aquests bultos que em surten als costats de les cuixes?
Quin greu, potser que em fagi multimilionaria i m'operi tot el cos...
Bé els meus ulls m'agraden. el meu nas també. I els meus llavis, no estan malament! El cavell arrissat, quin deliri de pentinar! Pero queda maco, SÍ
No dec estar tan malament, no?

ENVEJA

Ostres.
Que prima que està la Maria... Però no te pits...
Caram!
Que guapa que es la Núria! Però és com un pal
Ei...
els cavells llisos i rossos, quina maravella!
Potser no encaixo dins de les "guais", però no importa.
Qui fos com elles...!

AMOR

Ai... mira que és guapo, eh... però no puc pas declarar-m'hi, sé que mai li agradaré... és massa perfecte, ell. Segur que abans que amb mi, estaria amb la Sílvia, la miss de l'institut, o amb la Mònica, el putot oficial... Però mira que és maco...
(Dos mesos després...)
En fi, ara que m'hi fixo, la Mònica té nòvio, i la Sílvia també... No he de patir. Però, de què no he de patir? Si no ho fan aquestes ho faran unes altres! A més, tampoc no és tan guapo... Crec que per dins està ben podrit, així que ja me'n puc anar oblidant...
Ostres, en Quim, que es simpàtic... i maco!
(Mentres parlo amb en Quim, no puc oblidar de desviar la mirada cap a l'altre.)
Uff! Quin gallet que està fet! Res, res! encara que no m'ho cregui ni jo, segur que l'acabo oblidant!

RÀBIA I PLOR

Es crema el meu món. Visc en una casa de pagès, a una hora caminant del poble. Sí sí, a una hora. Deu minuts en cotxe, això és veritat, però com que els meus pares no tenen temps de baixar-me gaire sovint, prefereixo exagerar-ho dient el temps que trigo a baixar caminant. Ho he fet, de baixar caminant, però déu ni do com arribo, tota bruta i espellifada! I no en tinc ganes, de que els meus amics em vegin amb aquestes pintes! Sóc coqueta i m'agrada arreglar-me quan quedo (les vegades que quedo...). La meva tieta ha vingut a viure al meu poble. Què bé! així em podré quedar més sovint! Arriba el bus escolar a la seva destinació. Baixo i m'assec a les escales d'un dels bars de la plaça principal del meu poble, esperant a ma mare. De camí cap a casa discutim. Jo m'he engrescat renyant-la pel seu retard, i he anat massa lluny. M'agrada defensar la meva postura encara que a vegades, no tingui gaire raó. Jo crec que per una part en tinc, de raó! Li explico intentant no alçar la veu, ja m'estic emprenyant amb el món sencer. Li dic que vull passar el cap de setmana de la festa major a casa la meva tieta. Ella assenteix amb el cap, però de seguida replica; "I si la Carolina i el Tom pugen?"
Maleïts siguin el Tom, la Carolina i el sant pare! Sí, mama, ja ho sé, que son amics nostres, el Tom i jo quasi vam néixer junts! M'està molt bé que pugin, però no per les festes més importants! Jo vull quedar amb les amigues, pujar als auto de xocs, menjar xurros i... Millor que ho deixi estar, la batalla ha començat. "Tan sols penses en tu!" Ja hi som. Per què sempre fan servir la mateixa frase com a defensa, les mares? Seria una gran advocada, ma mare. Ja m'imagino al client davant dels tribunals; "Només parlaré en presencia del meu advocat." I la mare vestida amb una jaqueta color crema, ben maquillada i fulminant amb la mirada al jutge. Tot i que, en aquest cas, el client de la mare és la seva consciencia. Començo a escriure bajanades, tot i que ja m'ho diuen, que m'embolico sola. El cas és que cinc dels deu minuts de viatge els passem discutint i els altres cinc callades com tombes. És el que sol passar. Discussió i silenci tens. Baixo del cotxe sense dir ni piu i pujo a la famosa casa de pagès. La miraria amb uns altres ulls si estigués a deu minuts caminant del poble, i no al revés. Però és bonica i als meus pares els hi ha costat molt fer-la, així que m'empasso els renecs i m'auto-margino a la meva habitació. Encara que provo d'evitar-ho, acabo plorant com una magdalena. Plorar m'entristeix encara més, però alhora m'alleuja. A l'escola tinc problemes amb uns quants inútils de la meva classe. Feia forces dies que no em deien res, però avui han tornat a la càrrega. L'única cosa que m'havia alegrat una mica el dia havia estat el 8'75 de Mates, ja que normalment no arribo ni al 5, però en arribar al poble i trobar-me amb el cacau, no li he explicat a la mare fins més tard. Mentre mengem, el gris apagat d'un dia ennuvolat entra per la finestra i la cuina adquireix un aire ombrívol i trist. L'ambient és tan tens que es pot tallar amb un ganivet, i el lloro ens mira amb curiositat. Fins i tot la lluïssor de les seves plomes verdes sembla més apagada. Potser n'estic fent un gra massa, però he tingut un dia funest i tota cosa trista m'ajuda a recordar-ho. Les amigues ja no son el que eren. Ja no em truquen per quedar, algunes no em fan cas quan estem a l'institut, i una diu que ara vaig amb les pringades. A tomar vent, estúpides!
A tomar vent els meus esforços per aprovar les mates amb un notable alt, les amigues, la mare i el pare i el coi de lloro! No, no... No ens esverem. He tret un 8'75, de moment no m'he de trencar el cap fins el pròxim examen. Les amigues me la bufen, els pares no en tenen la culpa i el lloro és... el lloro, vaja, que tampoc no en té la culpa, pobret meu.
Tinc dos feines; enfadar-me i desenfadar-me. La primera ja l'he fet, així que m'assento davant de l'ordinador a escriure i poc a poc aconsegueixo la segona.
Déu ni do el geni que tinc! En fi, puc donar gracies a tenir el privilegi d'anar a l'escola (hi ha un munt de nens que no s'ho poden permetre), de tenir amigues, uns amics dels meus pares que pugen a la masia i ens ajuden a acabar-la de fer maca, uns pares que m'estimen, i el Kiko, el meu lloro verd!