Sense Vosaltres

et segueixo llegint i et segueixo acompanyant en els teus sentiments, tot això és molt dur però cal lluitar pels que hi són encara amb nosaltres, sense oblidar mai els que ens van deixant...

una abraçadota i fins aviat
joan

cal anar fent la vida teva, i viure amb algun record que no repetiràs, com no sigui en la ficció, i aquesta és la nostra gran arma, i estimar el que fas i el que dius, i tot l'altre anirà sortint per si mateix. No hi ha grans escriptors, hi ha qui sap expressar amb contundència els seus sentiments, les seves cabòries i del fracàs en fa una història, i aquesta història ja és un èxit.
Llegeix força i no deixis d'escriure, mira les petites errades de tecleig o de manca de concentració, i dia a dia aniràs creixent, i no oblidis mai, i quant comencis a oblidar escriu, fes faules, però no deixis d'escriure, malgrat algú et dirà que no, escriure és una gran teràpia.

I vigila les faltes! L'exigència comença per una mateixa, en el teu cas, per un mateix, en el meu.

T'animo a seguir i no mirar enrere més del necessari, com jo he fet amb el relat que tu tant amable has comentat. Gràcies i endavant!

Ferran

quan les pesones que estimes se'n van per sempre. Ja solament ens queden els records de tants moments viscuts!!
Records que poden fer molt mal. Però que amb el temps es fan portadors i fins i tots agradables. Perquè ja l'únic que queda d'ells són els records. I, al recordar-los els sents a prop. És com si poguéssis sentir les seves veus a través d'aquesta porta impenetrable que tant bé descrius!

Ànims!
Una forta abraçada!

Anna

... continuar sense alguns d'aquells éssers escencials... però toca caminar endavant i arribar on ells haurien vulgut que arribéssim, amb més força que mai.
Una abraçada

Fada del Bosc: la vida continua, un any rere l'altre i la bossa dels nostres records va creixent fent-se cada dia més fantàstica.
Les persones que estimem no marxen, segueixen presents en els nostres pensaments i el pas del temps fa que, en pensar-hi, ens vinguin al cap agradables sensacions que són impossible descriure amb paraules. A mi, particularment, m'encanta pensar amb el meu pare que ara fa set any que esta allà dalt, al cel. Jo li envio petons.
Estic convençuda que aviat trobaràs l'equilibri que busques, entre la pena i el record.
El teu ha estat el primer comentari que he tingut en la meva estrena, fa uns dies, com autora de Relats. El primer sempre marca. Gràcies.

Ha de ser una situació molt difícil. Quan va morir la meva mare, la gent em deia: "la vida segueix, eh, sergi?". I si, la vida segueix, amb la seva feblesa i el desconcert. D'allò fa quinze anys, i mai ho he sabut acceptar, em va provocar un trauma que vaig guardar per a mi.
Si tens ganes de plorar, plora. Els sentiments, així, t'apropen a aquelles persones que has d'imaginar que són en algun lloc. Amb el temps, a mi, això m'ha fet creure de veritat que la meva mare és en algun lloc, i la sento a prop. Encara que sembli mentida. Treu tot el que tinguis. Si les tens, busca les persones que et dónen confiança. No intentis enganyar-te amb el món material. No cal que les cridis, aquestes persones. Veuràs que les sentiràs a prop mica en mica, encara que et sembli que s'han despedit de tu. Molts ànims!!!!!


Sergi

Un any és sols una paraula del vocabulari del temps.
I també un temps per viure i experimentar.
T'animo a fer-ho i provar-ho. I si vols, explicar-ho.

Relat sensible. La meva pell ha vibrat.
Jo crec que pots caminar "amb" vosaltres, encara que no els notis o toquis.
La frase que escrius:
"Em nego a seguir endavant,
Sense vosaltres."
és punyent i amb massa paràlisi de dependència.
Una opinió sincerament engrescadora.

forta càrrega de dolor, m'ha recordat "Bodas de sangre" de García Lorca, quan la dona a la qual han mort un fill, diu que aquest ja és tan sols una veu fosca rere les muntanyes.
M'ha encantat el teu poema, Fada, tot i ser tan trist. Encara que sempre conservaràs la cicatriu, el temps, a poc a poc, guarirà la ferida.
Rep una abraçada acompanyada de molta tendresa.
Nonna

Jo he escrit alguna cosa referent a la mort (blog personal), també vaig predre dues persones properes amb només nou mesos de diferència.

Comprenc el teu dolor, el temps sembla que ho curi, només ho sembla, crec que mai es tanca la ferida.

Una abraçada