Inspiració

La Carla es tornà a mirar el rellotge, tan sols feia deu minuts des de l’ultima vegada, Les quatre trenta-cinc minuts. Es regirar dins els llençols i amb els ulls perduts en mig de la foscor es preguntava el perquè d’aquell maleït insomni. Amb la ment ofuscada s’aixecà per prendre un got de llet calenta, a l’obrí la nevera va veure el planinig amb les amb les dates d’entrega per els guions aguantat per uns imants , el temps se l’hi estava acabant, precisament ara que estava en el punt àlgid de la seva carrera, tan sols una mica més de temps i es podria permetre el luxe d’un parèntesi, però ara no, encara no. Mentre es prenia el got de llet calenta, recordava com l’àvia l’hi deia que no havia d’explicar a ningú lo dels seus somnis, que el dia que ho expliqués deixaria de somiar, ella no ho entenia de fet no va ser fins a la Universitat que se n’adonà que els seus somnis eren diferents als de la resta i que en podria treure profit. De cop va recordà com feia cosa d’un mes havia sortit amb una amiga de la Universitat, va ser una nit una mica estranya, sense saber com entre copa i copa l’hi havia explicat d’on treia la inspiració per els guions, aquella va ser l’última nit que va dormir, això si sense somiar i sota els efectes de l’alcohol.

Deixà el got a l’aigüera, al costat encara hi havia els somnífers que l’hi van receptar, no l’hi havien servit de res, tan sols per dormir, però de què l’hi servia dormir si desprès no podria recordà el que somiava, sense els seus somnis no hi havia inspiració, tots els seus guions es basaven en el que somiava i amb ells la seva carrera, el seu èxit.

A l’endemà amb la carpeta dels guions buida sota el braç i sense cap excusa quan el cor ja se l’hi accelerava just a la sortida de l’ascensor, es va creuar amb la mateixa amiga de la Universitat, quina casualitat va pensar, feia anys que no ens veiem i ara en qüestió d’un mes dos cops. El que ella encara no sabia és que aquella antiga amiga seria el seu relleu.