Seguint l'esperança

Treballava en aquell temps, en que encara era jove, fen enquestes pel padró . El barri que em van assignar ocupava poca superfície en terreny, però estava densament poblat. Grans blocs de catorze pisos anaven a estimbar-se contra el cel, gairebé tapant-lo, en un monticle al extrem nord-est de la ciutat.
Als peus dels bocs, per l'est, planejava la gran urb fins el mar. Per darrera, a ponent, encara pujava una mica més la muntanya, amb herbades i matolls, esperant la següent especulació del terreny per fer noves moles de ciment, ciutats dormitori.
Per arribar allí tenia un bon tros de metro i un altre tant de caminar.
Després ficar-me en aquells pisets, en les intimitats de les famílies. Esbrinar quantes persones és posaven en tants m.2, quins eren els seus treballs, quines les seves ocupacions…
Tenia que deixar les fulles del padró i recollir-les al dia següent, però la gent és amable i ociosa o m'invitaven a entrar, em contestaven i em preguntaven. Tantes persones havia vist al final del dia que la ment se'm ennuvolava!
Al dia següent m'explicaven lo d'aquell veí, o d'aquell altre. Algú amable em va oferir treball com acomodadora en una sala X entenent que aquell treball que feia era ordinari i fins i tot complicat. Certament vaig deixar pisos per consultar, per que no hi trobava mai ningú o per que no volien que e fiques el nas en les seves vides per omplir unes enquestes del ajuntament.
Quasi ni recordo, com és natural passat tant de temps, les quantitats d'històries personals que em van arribar a explicar aquelles bones gents, la veritat trivials, reals com la supervivència en un mitjà hostil, com la meva pròpia supervivència per guanyar-me alguna cosa més que el bitllet d'anada i tornada, des de aquell barri marginal de la ciutat fins a un altre barri, també marginal, en el que en aquell temps tenia el meu humil allotjament.
Ho va haver una visita, però, que va deixar marca en el meu cervell més que cap altre, inclòs ho fa en aquests moments pel que té que veure amb la meva vida present.
Em va atendre un home jove, amb bata d'estar per casa. Ràpidament em va invitar a entrar, i com en d'altres cases em va oferir seient i un refresc, però era com hagués estat esperant-me.
Sense presentar-se em va començar a parlar em una veu serena que semblava que vingués d'un altre món. Em va sorprendre el seu to de veu i la seva manera d'enraonar sense gairebé gesticular. Va parlar molta estona i no recordo tot el que em va dir. Recordo que em parlar d'un futur millor per mi que em preparava la vida, que només havia de tenir paciència. Jo observava amb una mica de por i d'impaciència els grossos volums del moble del menjador titulats "Els Mèdiums". En fi, una enciclopèdia que parlava dels esperits! Els meus ulls anaven i venien dels llibres que em semblaven màgics a els ulls d'aquell home que no em semblaven menys màgics.
Se'm va posar la pell de gallina, quasi em vaig marejar. Què poder aquell home podia veure el meu futur? Era una persona normal la que hem parlava, o poder era un esperit a través d'aquella persona?
No em vaig atrevir a preguntar ni a dir res: Era com si el temps es parés en aquella conversa i ja hagués d'haver ni més pasta ni més futur, com si hagués de seguir el món en un inaguantable present.
Va entrar la que devia ser la seva esposa i vaig despertar d'aquell somni espantós, vam despertar tots dos, i vaig poder tornar a la realitat, a les enquestes del padró, em vaig acabar el refresc i vaig marxar, no sense avanç donar les gràcies com és costum en mi.
Vaig marxar sufocada i confusa, i no vaig tornar a fer més aquell treball que un obrir i tancar d'ulls em va semblar infernal, per això també que les enquestes del padró van quedar incompletes. Tot i em això… M'havien parlat d'un futur millor! Això també era de profit i d'agrair!
Aquests fets van passar farà uns vint anys, i jo encara era susceptible a enganys i confusions, però la meva vida va seguir endavant i vaig oblidar aquell treball d'inacabables preguntes i de tafaneries. Em vaig submergir altre cop en el dia a dia de la supervivència, com qualsevol altre mortal.
El cas és que ara treballo en una residència d'avis. Em toca atendre'ls en moments d'alegria i també en els moments de l'agonia de la mort i en moments de silenci, sento entre els que encara estan vius un murmuri de queixes, de dolors, un murmuri en definitiva d'esperits vagant.
Aquesta agonia dels vius que no acaben de morir-se i van suportant el seu cos, sempre enganxats a la malaltia em fan tant mal o més que les queixes dels que ja són morts.
Ara entenc més els llibres de Lovekraft i només trobo consol en l'absurd dels contes d'en Pere Calders.