Segon conte sobre una vivència imaginada de la mort violenta.

Si no fos perquè es impossible morir-se i després escriure, creuria que realment t'ha passat... Has aconseguit que em cregui el què m'explicaves, que la boca de l’estómac s'em tanques... Molt aconseguit¡

Un relat que em fa pensar molt i molt. Per una banda, comentar-te que:
Un germà de la meva àvia, que era capellà, va morir afusellat pels republicans al cementiri de Manresa i figura al llistat de màrtirs de la Guerra Civil del Vaticà.
La vida és una gran contradicció basada en la dualitat frenètica:
Com deus suposar, la meva àvia era franquista. La mort violenta li va prendre un germà i dos fills, que van morir per manca de medicaments, en poder dels republicans.
Jo, en canvi, que vaig aprendre a estimar el record del seu germà i els seus dos fills, i també, l'estimava a ella amb bogeria, sóc republicana....
Només et puc dir que aquella guerra va ser fraticida i que tots dos bàndols van cometre un munt d'atrocitats... Les ideologies polítiques estan molt bé, però la vida dels altres ha de prevaldre per damunt de tot.

Per l'altra: Dir-te que jo no crec que tot acabi en aquest moment de la mort.
Fa molt de temps vaig tenir una mena de somni: Era un oficial nazi. Estava en un paratge ple de neu. Vaig sentir com una navalla m'obria el coll. La sang era calenta i m'ofegava. Una veu en off em deia, que m'estaven executant perquè havia matat cincuanta russos. Jo no sabia, per aquells moments, que els nazis havien invadit Rússia.
D'això en diuen records de vides passades...Reencarnació ?¡¡¡Com aquestes experiències, també he tingut d'altres records, on jo no era jo, sinó que vivia altres vides... en altres èpoques i amb el sexe diferent.
No cal dir que no puc demostrar aquesta hipotesi, que molts, respectablement, titllaran de descabellada...Però, algú em pot demostrar que tot s'acaba, quan morim?

Tinc molts moments que dubto respecte a tot aquesta temàtica tabú, de la mort, sobretot quan llegeixo a E. M. Cioran.
Per la versió contrària, llegir: Brian Weiss i Elisabeth Kübler Ross.

Merci per haver-me permès explaiar-me.
Records!!!!

Crec que és molt encertat aquest escrit sobre els pensaments d'algú que està a punt de morir de forma violenta i injusta. Aquesta gent estava enmig d'un conflite molt complex i visceral, moltes coses en joc, però malgrat tot, amb la mort al davant a ell tot això ja no li anava ni li venia. Es preocupava per coses més essencials, com ara la natura.
I als afuselladors, què els passava pel cap? Segurament molts d'ells no eren més que persones obsecades convencudes de que el seu bàndol era sempre el correcte. Tot i això, molts d'altres podien haver arribat a aquesta situació de forma forçada o inevitable, a contracorrent. Per aquests, amb la mort dels afusellats ells també devien perdre una part de la seva vida. Potser aquests també es fixaven en el ocells o els núvols blancs just abans d'apretar el gatell, tot i que aquest pot ser un pensament una mica macabre.

Aquest segon conte teu sobre la mort canvia molt la situació respecte al primer: si en aquell la situació era claustrofòbica, en aquest és una mort a l'aire lliure però sabuda d'avançada, la qual cosa porta la por fins a l'extrem, el terror.
A l'últim moment, la bellesa omple el pensament: el cant de l'ocell, la imatge de l'arbre, els núvols.

Aquest contrast deixa un bon gust a la boca de la lectora, una cosa així com la xocolatina dolça que et posen al costat del cafè amarg. Un contrast ben trobat que no embafa la ràbia ni la immediatesa de la mort.
Això si, queda el desencís per no poder comunicar a ningú l'últim pensament... suposo que demostra la importància del contacte humà, de l'intercanvi , del traspàs de nocions, pensaments, sensacions... si no les trasmetem, tenen menys sentit, veritat? per això, doncs, comuniquem-nos!

Un text amb un ritme narratiu tranquil que no s'altera en cap moment, tot i la cruesa del tema.

Una abraçada ben viva,
Una quimera

Ah, per cert, gràcies pel 10: jo tampoc dono massa importància a la nota, però ja que ho destaques, t'ho agraeixo. Com tu dius, molta gent dóna 10 o no valora: Tots els criteris són vàlids i jo no conec els de tothom, però suposo que alguns posen un 10 perquè (amb el curiosíssim sistema de puntuació de la web resulta que) si donen un 9 o un 8, baixa la nota del relat i de l'autor. Si no volen que passi això i no volen posar el màxim, alguns prefereixen no pujar ni baixar la nota, o ja no en posen mai per no entrar en el joc de les valoracions numèriques. És una mica enredat, però no és gaire important, al menys per un bon grapat de gent; per altres, suposo que sí importa: cada lector i cada autor té els seus criteris. J
o abans que la nota prefereixo un bon comentari ( engrescador, suggerent, crític però de bona pasta, afectuós, sincer, curt o llarg, tant em fa! ), o sigui, com els teus! M'encanta saber que gaudeixes amb els meus relats!! aquesta és la millor nota que em pots oferir...

fins aviat!!