Secrets al geriàtric

Els cicles vitals de la Natura es presenten en tot que ens envolta. Sovint es fa una al•legoria amb les estacions de l’any: infància – joventut – maduració – envelliment com a primavera (quan tot es desperta i comença el creixement intensiu); estiu (representada per la gran diversitat de vegetació i colors); tardor (època de recollida de fruits); hivern (un somni, quant sembla que tot es para o mori o queda quiet baix de la grossa capa de neu, esperant quan arribi la primavera de nou). Encara que les etapes generals són comunes, les condicions a què arriben al “final” de la trajectòria són molt diferents, i depenen de moltes coses. Si les coses “de força major” a la primera vista sembla que no depenen de nosaltres, però seran relacionades amb les nostres creences o pròpies experiències de la vida i evolució, de la cultura i mentalitat, de la tradició o religió a la què pertanyem. Sembla o no, però són coses importants i les incorporem a la nostra aptitud cap a la vida i com la portem partint d’això. Som uns essers complexos, i totes les parts: el cos, sentiments i pensaments estan relacionats uns amb als altres.
Fa sorprendre molt a veure una persona a 90 anys actuant encara com l’actriu del teatre (era el cas real d’una actriu famosa de Rússia que celebrava el seu aniversari sobre l’escenari). La seva aparença no era “tocada” ni per les operacions estètiques (el mètode artificial d’allargar la joventut externa), era natural i la cara brillava amb el seu optimisme i energia que semblava no esgotaven amb l’edat. Són exemples “vius” que mereixen el respecte i adoració; són models reals de les potencials humans. Quina percepció existeix per la majoria de la gent d’aquesta edat (pocs que arriben als 90)? Una existència molt trista: la figura “cargolada” per la debilitat muscular, sense massa energia o forces de continuar la vida activa; i com a resultat d’aquestes condicions físiques debilitades, la vida social disminueix, deriva la soledat i una supervivència amb els recursos físics que li queden. Un altre cas real d’una cantant famosa, que durant el seu últim concert (sense saber-ho), es va trobar malament sobre l’escenari, però va tenir la voluntat d’acabar-lo amb l’esforç intern aguantant la debilitat imprevista (era la persona dels socis “de tercera edat”); desprès del final de l’actuació, va deixar aquest món, però vivint plenament fins la última nota de la seva vida...
Quin és el secret de la salut plena que ens podríem tenir fins últims dies de la vida? El secret està d’haver actuat adequadament des del principi de l’existència individual i comuna: saber a apreciar i utilitzar amb el màximum cuidat al que tenim a la nostra disposició i a què pertanyem. Pot ser a vegades sabem més de regles com cuidar una flor en lloc de nosaltres mateixos. Aquí està la diferència: quan cuidem altres coses o persones, ho fem per les “regles” més optimes (les que sabem), en canvi quan es tracta de nosaltres mateixos, aquí intervé un conflicte del sentiment interior amb el coneixement exterior (la regla) i el desig propi pot anul•lar la conducta correcta del camí sà. De moment aquí no toquem el fet que pugui ser que no sabéssim que és realment millor pel cuidat del nostre cos i ànima, que estan lligats en un organisme sencer i l’estat d’un afecta a l’altre. Fins que ho conscienciem ben tot, no podem fer res millor que hem fet fins ara, excepte de buscar aquestes vies més optimes de la vida sana i més equilibrada. I cosa és molt distinta quan ja sí que ho sabem, però no volem aplicar-ho. Sabem que aniria fer millor unes coses que altres, però no volem de fer-les, buscant excuses de “no tenir temps”, “ja dedicaré a això més tard, quan em jubili, ara haig de treballar, cuidar fills, casa...” Pot ser quan et jubilis, serà massa tard a corregir i “desembocar” tot que hagis fet fins ara, encara que “és millor tard que mai”. Sembla que ens agrada de “vendre” la nostra salut i estat equilibrat en tots els sentits pel profit singular de diners que guanyem o èxit que podem arribar a tenir, etc. Ens convé tenir una casa més grossa i maca pel cost de la nostra salut? No sabem bé com arribar a un equilibri entre la necessitat real d’un; ens guiem sovint pel desig de la possessió acumulativa que pot desviar o inflar tant (llegiu el conte del A. Pushkin “El conte del pescador i el peixet”), que finalment sortim perdent alguna cosa o tot. Com deia Alexandr Magne: que quan mori, feu la caixa dels morts amb les obertures laterals que es vegin les mans buides – “no podem portar res d’aquest món”. A vegades una desproporció tampoc és “rendible” inclòs si considerem el valor econòmic com un dels importants, però moltes vegades estem desequilibrats aquí també: volem tenir més que necessitem, i això, a la suma aporta els problemes ecològics com a mínim i a l’escala de tota humanitat i es produeix la destrucció del medi ambient i esgotament dels recursos naturals. El guany “local” no dona la vista per veure les pèrdues grosses que desprès al seu torn ens afecten al nivell local també. D’aquí origina el desenvolupament sostenible. Prudència de la conducta d’un es suma en el resultat acumulatiu dels tots ja que vivim al mateix planeta. Si els països menys desenvolupats tinguessin la mateixa quantitat dels cotxes per capità i fessin la mateixa activitat industrial com la part “desenvolupada”, doncs, necessitaríem 5 o 6 Terres més només pels recursos energètics i tenir un lloc per guardar els residus de les activitats humans. L’explotació i coexistència imprudent fa convertir la Terra en una deixalleria grossa en lloc d’un jardí bonic ja que les seves capacitats naturals d’assimilar les conseqüències de l’activitat humana poden estar al límit. Aquesta aptitud cap a sostenibilitat “prudent” o un equilibri raonable per que l’evolució individual i comuna sigui positiva i progressiva i es conservi amb el temps fa temps estava expressada en diferents fonts de la saviesa, com per exemple en el mite grec sobre el vol d’Icar. Es pot aplicar-la com una regla d’or en tots els aspectes (físics i psicològics, socials, econòmics i ambientals). Quan l’Icar va enganxar les ales (fetes de plomes d’ocells enganxats amb cera) per sortir del laberint de l’illa, el seu pare Dèdal li va dir: “No vagis massa alt (ja que la cera es podria desfer-se amb la calor del Sol), ni massa baix (ja que les plomes es fan humides per la humitat del mar) i pots caure i no sobreviure en ambdós casos”.
Una citació dels professionals del Centre Geriàtric Nacional a Moscú, Russia :
Parlant de l’aptitud psicològica cap a la mort segons la natura humana com el sistema integrativa del cos, sentiments i pensaments, està en l’eliminació de la por de la mort, que és possible en el seu nivell global quan hi hagi l’augment de la consciencia d’Existència en general:
- harmonització i evolució qualitativa del “jo” conscient, comprensió consensual de la integració del “jo” amb als altres persones, control de les esferes dels pensaments i sentiments;
- domini del subconscient (el control psicològic sobre l’activitat vegetativa d’organisme i esfera dels sensacions dels tots els nivells);
- domini de la consciència i control volitiu sobre la intuïció;
- domini de la superconsciencia (psicologia de la vida social, consciencia de les lleies dels col•lectius, etc.);
- domini del no-conscient (psicologia d’ecologia, consciencia de la unitat amb la Natura, les seves lleis i la integritat psicològica amb ells);
- evolució progressiva de la consciència de l’Existència Única en general.
Traduint al llenguatge “popular” seria que per ser sà i conservar la seva salut i activitat més plena possible al llarg del temps, es requereix un treball conscient i integratiu en diferents aspectes, començant per les diferents parts del nostre “jo” com a sistema complex, i acabant amb el medi on existim com a parts de l’existència nostra: família – societat – cultura com a medi “social” i el medi ambient – Natura – planeta Terra – etc...
El secret geriàtric consisteix no en l’adaptació i correcció d’un organisme humà al final de la seva trajectòria quan ja poca cosa es pugui canviar, sinó que en la consciència pròpia i prudència cap a la salut física i psicològica des de primers moments de la seva vida. De fet el naixement és punt de la partida cap a la mort, són dues coses lligades. Si en el principi som més dependents del nostre ambient, aquí són els pares i societat, que “regulen” tot mitjançant dels hàbits, rituals i costums que poden ser conservats a la llarga de vida. “Que sembres, ho recolliràs”. Amb el creixement posterior individual, independència i maduresa, que s’expressa en la voluntat pròpia, es pot “programar de nou” o corregir (encara que és un esforç més gran) la formació social que no era massa adequada als principis d’evolució sostenible. Amb cada pas que ampliem la consciència nostra de nosaltres o del món envoltant a que pertanyem, podem fer les correccions necessaris i prevenir les conseqüències de l’aptitud negativa que “paguem” amb la nostra salut o estat. Només un treball i esforç poden donar els resultats positius. La comoditat no és una amiga en aquest camí. S’ha de posar l’energia per conservar l’ordre (la segona llei de termodinàmica), en cas contrari l’ordre tendeix al caos. És més fàcil i ràpid de destruir un edifici que construir-lo. És més fàcil i ràpid de tallar un arbre que fer-li créixer. “Herba mala creix per si sola”, i per tenir un rosari o jardí maco, hem d’esforçar i cuidar-lo. Si per que les coses siguin millor o durin més, ens cuidem-les independent si són de la natura pròpia (jardí, hort, animals, fills) o de la natura artificial (casa, cotxe, etc.), perquè no donem bastant atenció i cuidat al nostre ser propi? Pot ser perquè preferim “desig” a la “necessitat real”. “Volem” menjar “pel gust” o “capritx” i sense preocupar-se massa com tot això en el seu conjunt assumeix el nostre cos (l’aparat digestiu) i quina feina li donem; sense parlar ja de les substàncies que es consumeixen només per la “diversió” o un hàbit insà que no aporten res positiu pel manteniment del nostres cos i el destrueixen al llarg termini (o curt en cas de sobredosis). El tast detectem amb els receptors que tenim a la boca, però el nostre cos per la seva evolució i manteniment adequada necessita uns components bàsics i senzills, i per què tingui menys “desgast” i menys “restes tòxics”, prefereix el consum d’aliments en l’estat natural (fruits i llegums crus) o bullits, que són les formes més adaptables per treball lleuger de l’organisme. El contacte amb la natura, exercicis físics adequats, saber com no estressar (domini del seu temperament i la iteració adequada social), etc. són secrets bàsics de la coexistència i vida sana. Hi poden ser altres aspectes, com a sentiments i pensaments, que “s’escapen” de la consciència sovint i no és veu la relació íntima directa amb la salut, i no només psicològica, sinó també amb la física. La cadena: el pensament “tòxic” i/o un estat d’ànim i sentiment “tòxic” dona les conseqüències somàtiques negatives. Un exemple simple del funcionament del sistema iteratiu d’organisme: la inquietud endavant d’un examen provoca una angoixa que resulta en un mal de panxa o palpitacions cardíacs i respiració irregular. I què ens pot passar quan tenim una ira molt forta o uns pensaments i sentiments d’enveja que no ens “deixin” viure tranquil•lament?
Per poder conservar la nostra salut integral hem de tenir en compte tots els aspectes que ens poden influir, i saber preveure amb la prudència i saviesa al màxim possible: veure més profund de la superfície existencial i fer una feina continua interna, “netejant” el cos amb pensaments i sentiments de les toxines que ens acumulem dins nostre o fora; reduir la “brutícia” acumulativa de l’aptitud insostenible.