Sarabande (I. Bergman)

Sarabande (I. Bergman)

Sempre he anat a veure les pel·lícules de Bergman abans de temps; de petit el setè segell - només vaig gosar veure els quadres -, de gran les pel·lícules sobre els fracassos de la parella, quan encara no en tenia, ara una estampa de la vellesa, plena de rancúnia, algun bon sentiment, soledat, indiferència i egoisme, quan encara no sóc prou gran!.

És un mestre Bergman, presentació perfecta, plena però senzilla, quieta, - "escueta" que en català es diu rònega segons el diccionari, però jo més aviat diria que vull dir eixuta - de tot un drama; teatral, amb singular administració del silenci i una bona música per remarcar les escenes! - Que bo és el cel-lo tocant notes baixes i llargues per les escenes més dures! -.

Renoi quins sentiments, bons i dolents, més netament explicats! Explicats sense pudor!

Venen ganes de demanar: temps! per buscar una mica de pietat arreu o com a mínim
que algú els disfressi, els sentiments, com si no existissin. Ja sabem potser que aquesta pietat serà només artifici, impostura, , però potser ajudi, al cap i a la fi, un polsim d'hipocresia.

La família està desfeta, ens ve a dir, l'individu està sol o fins i tot sembla voler estar sol; els sentiments s'expressen sense embuts.

No se si el que s'hi descriu és l'autèntic sentir dels suecs o per extensió dels pobles nòrdics! Per aquí no se sol veure - excepte a certes sèries de TV - una exhibició tan freda dels sentiments purs i aquest anar tot sols per la vida. Tothom sembla, però, aparentment, un adult raonable.

Hi ha un odi total entre un pare i fill i entre fill i pare, tots dos ja molt grans. El pare s'ha sentit defraudat pel fill, que troba feble. En un passatge, el vell sembla reconèixer que li projecta un cert auto-odi. Li enveja fins i tot la dona que va tenir el fill, precisament el manifestament feble! Podia ser-ne menys amb el pare que li ha tocat?!
Les estimacions, la simpatia, no massa explicades, entre la neta i l'avi i entre la neta i la ex-dona del vell son igualment pures.

La noia més jove de la família ha de trencar amb els sentiments de pietat, de
commiseració cap al seu pare per poder tirar endavant: ha d'optar entre cuidar-se'n o seguir la seva pròpia vida.

Hi ha una certa senyal d'esperança; La vivència d'aquesta situació fa aparèixer, en la protagonista Liv Ulman - el seu rostre madur de vegades s'il·lumina amb una buscada ingenuïtat infantil - la consciència, respecte de la seva pròpia vida i que manifesta reconeixent les mancances de la seva relació amb la pròpia filla gran: per primera vegada se n'adona, és conscient, que l'acaricia. La filla sembla tenir una greu malaltia mental o neurològica. És potser un mirall de la relació pare-fill anteriorment explicada.

La pregunta és: m'he de fer més gran per entendre tot això dels afectes i els desafectes?

Un gran del cine serà sempre un gran, i digne de ser vist.