Santa innocència

Aquell matí se sentia bé. La bàscula li deia que el règim de la revista que estava seguint estava fent el seu efecte. Des que havia començat ja havia perdut set kilos. Qui li havia de dir a ella que, amb trenta-vuit anys, casada i amb una nena de sis, una multinacional la citaria per fer-li una entrevista de feina. Aquell matí, després de deixar la nena a l'escola, aniria cap a la Diagonal, per entrar en un d'aquells edificis que sempre es mirava amb cert respecte, dels que sempre en sortien dones molt ben vestides, amb "trajos" i sabates de taló, carteres i mocadors de coll. Li farien una entrevista de feina per cobrir un lloc de telefonista. Se sentia com si la feina fos de secretària de presidència. I si tot anava bé, ella també hi entraria i en sortiria ben aviat. I qui la veiés sortir pensaria en la sort que té de treballar dins d'un edifici com aquell, amb persones tan importants i ben vestides. La feina havia de ser seva. I res no li podia espatllar el seu gran dia.

S'havia vestit amb una faldilla cenyida, que acabava als genolls. Era la primera vegada que se la posava. Se la va comprar dos mesos enrera, quan ni en somnis no li havia cabut, però es va fer la promesa que se la posaria "costés el que costés". Amb aquella voluntat, el règim de la revista i els consells pràctics que donava cada setmana, la faldilla, esperant a l'armari, cada cop semblava més a l'abast. La trucada de telèfon citant-la per l'entrevista per al cap de dues setmanes va ser l'incentiu per seguir en la cursa desbocada cap al pes que perseguia. Però el fet que aquell matí ja s'hagués pogut posar aquella faldilla li compensava tots els esforços i penúries que havia passat per aprimar-se. En només dos mesos ja es podia col.locar la faldilla, pujar-ne la cremallera i seguir respirant. Aquell dia històric, tant la bàscula com el mirall li deien que estava guanyant la batalla. Era un gran dia; era el seu dia.

La nena es mirava la seva mare, totes dues agafades a la barra de ferro del costat de la porta de sortida del vagó del metro. "T'has posat molt guapa, mama", li deia, mimosa. La mare li va somriure. "I t'has pintat els llavis", seguia dient, mirant-la molt fixament. La mare es coneixia aquella seqüència: la nena, quan es posava a observar, feia preguntes enutjoses i treia conclusions incontestables. Que en aquells moments, a primera hora del matí, en un vagó de metro ple a rebentar, la nena hagués centrat tota la seva temible atenció en l'aspecte de la seva mare, era com estar al costat d'un petard encès que no es decideix a esclatar.

La mare va fer el posat distret, esperant que el fet de no donar importància als afalacs de la seva filla la fes canviar "d'objectiu". Però la nena no la deixava de mirar. Va allargar el braç i va anar a tocar el vistós collar de colors que duia la mare. Ella estava inquieta, intentava dissimular, però la sensació que tothom s'adonava que no estava acostumada a lluir aquell "look" encara la feia posar més nerviosa. S'havia de tranquil.litzar, ja faltava poc per baixar i seguir arrossegant la nena cap a l'escola. Ja només faltaven dues parades. Gent que entra i surt, gent que s'acomiada, gent que no mira a ningú... I la nena jugant amb el collar. Li començava a fer nosa tot: la gent al seu voltant, el collar, el mocador del coll, les botes noves amb aquells talons, la cintura dels pantys, que se li clavava a la carn a la zona que un dia va conèixer el nom de cintura, dividint-la en dos hemisferis.


La nena, avorrida amb el trajecte i el cas omís que li feia la seva mare, es va abraçar a ella, posant el seu capet damunt la panxa d'ella. Ja no jugava amb el collar. I estaven a punt d'arribar a la parada. Un ditet d'ella, distret, jugava a resseguir les "noves formes" de la mare. La mare, ja tenia el cap a l'autobús que la deixaria a les portes de l'empresa on havia de tenir lloc l'entrevista, fent càbales del que trigaria i congratulant-se per la puntualitat que demostraria. "Mama, tens dues panxes", va torpedejar la nena, demostrant la seva tesi tot enfonsant el dit a la part de la panxa que quedava per damunt de la cintura de la faldilla i per la que quedava per sota, "una... i dues", va dir amb un somriure triomfal. Llavors, les portes del vagó es van obrir.