SANT MIQUEL O CORONITAS?

Un relat de: aurora marco arbonés

SANT MIQUEL O CORONITAS?

Si, com diu el refrany, l'home és l'únic animal que encepega dues vegades en la mateixa pedra, proclamo públicament que, el meu cas, no és el d' un animal de casa nostra, sinó el d' aquella marmota americana que sortia en una pel·lícula, en la que cada dia es repetien els mateixos fets, sense remissió. No és la primera, sinó l'enèsima vegada en la que el meu esperit, diguem-ne, solidari, em fa perdre els papers i quedar-me amb un pam de nassos.
Recordo l'hivern passat, per a donar un exemple de les meves pífies, en el que vaig lliurar el carretó de la compra amb un euro a la ranura, a una persona que res tenia que veure amb les elucubracions que jo m'havia fet d'ell. M'explico: feia fred i estava a la porta d'un supermercat, aparentment tremolós i afamat. Era un magrebí, i nosaltres havíem comprat moltes coses que no eren de primera necessitat: dolços, galetes, xocolata, llamineries i moltes altres coses que no estan relacionades amb la específica subsistència d'un ésser humà. Jo em vaig imaginar que aquell pobre home estava demanant a la porta del supermercat per a recollir les engrunes de les compres de Nadal i consolar-se del món d'abundància que estava presenciant. Li vaig lliurar el carretó amb la moneda dins, com ja he dit, ell va semblar especialment sorprès de que algú li donés diners i qui va rebre la sorpresa vaig ser jo i el meu "sufridor" quan, en agafar el cotxe per a marxar, vam veure com sortia una dona amb tres criatures i un carro completament entaforat de menges, i que el suposat "pobre" pujava en un cotxe i se n'anaven tots més contents que un gínjol.
Aquesta no és pas la primera pífia que he comès; la meva relació amb el món de la gent "necessitada" sempre m'ha jugat una mala passada per la meva manca de vista i la meva extremada sensibilitat, de vegades, sensibleria. He cooperat en suposats viatges de suposats fills pròdigs que volen tornar avui mateix a la casa paterna, i que m'he trobat a l'endemà tan tranquils, explicant una altra història als despistats. He col·laborat a suposades camamilles de suposats individus amb mal d'estòmac durant anys, que els hi dic jo "¿quieres decir que tanta manzanilla te puede ir bien para la salud? ¿No te convendría mejor un café con leche? M'he solidaritzat amb suposats pacients amb mal de queixals que necessiten urgentment diners per a comprar-se paracetamol, qüestió de vida o mort. He pagat el lloguer a algun alumne emigrant, que se'n ha anat de la casa a les fosques, perquè s'havia gastat els diners en altres coses que no venen ara al cas...
Bé, anem al gra. Doncs fa dos dies, anàvem la meva estimada mare i jo cap a una cafeteria perquè ella té molta dificultat en caminar però li agrada sortir al carrer ni que sigui a prendre l'aire una estona. Quan es cansa hem de fer cap a algun lloc fresquet per a reposar les cames i proveïr-nos de líquid per la calor. Naturalment anava polida i guarnida amb les seves imprescindibles arracades a joc amb el vestit, i feia un goig que enamorava. L'aspecte físic de la meva mare poc té a veure amb la història que estic contant i no és procedent en aquest cas, però aprofito l'avinentesa per a dir que, quan surt al carrer, es fa mirar per guapetona.
En aquestes que trobem, assegut a l'escaló de davant d'un banc, un pidolaire vestit de negre, sec com una ascla, fumant una cigarreta i amb un cartell que deia alguna cosa així com "Pido para comer". Un missatge no gaire original (ep, ho dic amb tots els respectes, eh?) però més directe i menys ambigu que aquell clàssic "Es muy duro pedir, pero aún es más duro tener que robar".
Bé, a lo que "íbamos", passem per davant, llegeixo la cartolina atrotinada, i se'm cola a dins del cor, com sempre, en Pepito Grillo, típic representant de les consciències adormides. "No et fa vergonya...???" que em diu, "ara te n'aniràs a fer un beure a un lloc amb aire condicionat com una reinona i aquest pobre desgraciat encara no ha dinat el dia d'avui." Com que jo ja em conec, prefereixo no discutir amb en Pepito, perquè sé que li donaré la raó i més val no perdre-hi el temps. Per tant, obro la bossa de mà, trec el moneder i diposito amablement, en una mà ennegrida, un llustrós euro d'or i argent. "Ostres, no et devies d'arruïnar", que dirà més d'un. Doncs mira, teniu raó, no em vaig arruïnar però tenint en compte de que abans els hi donava vint duros, si ara els hi dono cent seixanta-sis pessetes amb tres cents vuitanta-sis cèntims, tampoc n'hi ha per a que em pengin per garrepa.
Un cop a la cafeteria, demanen un suquet de prèssec i un quinto San Miguel, per anar tirant la tarda. I en sortir, tornem a trobar al pidolaire assegut al mateix lloc, perquè una de les característiques d'aquest gremi (ho dic amb tots els respectes) és el sedentarisme, és a dir la manca d'exercici físic. La meva mare, a qui conec tan bé com si m'hagués parit, es deixa influenciar per en Pepito i refà la reflexió següent: " No et fa vergonya?, Vens de fer un beure en un lloc amb aire condicionat com una reinona i aquest pobre desgraciat avui no soparà". Com que ella també és coneix i sap que té les de perdre amb en Pepito, m'engega "Nena, dóna-li un euro de la meva bossa de mà a aquest senyor". Jo l'obro, agafo el moneder i diposito amablement en una mà, cada cop més ennegrida pel tabac, un euro llustrós d'or i argent.
Però el que són les coses de la vida, abans d'arribar a casa, passem per un Plus perquè la mare necessita un parell de coses. Ella es queda directament a la caixa, jo agafo els iogurts i la llet i, en dirigir-me a pagar, apareix el pollo en qüestió, suposadament a comprar quelcom "para comer". Jo, dona a la fi i tafanera com totes, vaig i li dic a la mare "m'agradaria saber què menja aquest bon home" però érem ja a la cua i l'interrogant semblava no poder ser esclarit. Però vet aquí que la mare, en veure la llet que havia agafat em diu: "Nena, aquesta llet no l'agafo mai, que és massa cara, ves a bescanviar-la" I en fer-ho em topo al passadís amb el pobre "pobre", carregat amb un pack de "coronitas", tan panxo i content com unes pasqües. Res de quintos, res de marques casolanes, "coronitas", sí señor, que a mi me saben mejor.
La mare i jo vam esclafir de riure i vam arribar a la conclusió de que, a banda de ser unes innocentones empedreïdes (sempre ens la foten) els pobres no estalvien com nosaltres i potser (ho dic amb tots els respectes i considerant les excepcions), per això els pobres són tan pobres. Evidentment, no li vam pagar el pack sencer; ara bé, si vam col·laborar a que l'home agafés una turca solitària i per un moment es sentís el rei del mambo, no seré jo qui li retregui És cert que la cervesa és un bon aliment: porta vitamines, proteïnes i antioxidants, a banda de donar alegria al cos, però, de totes maneres, no s'hi val a enganyar el personal, que ja ens les donen de tots colors. I per totes bandes. Ja veurem què passa aquesta tardor...

Comentaris

  • Gràcies, Aurora![Ofensiu]
    nuriagau | 17-05-2010 | Valoració: 10

    Gràcies, Aurora, per aquests relats d'humor que ens regales, per la teva prosa fresca i irònica, per la teva crítica social i la humanitat que traspuen els teus relats, per...

    En són un exemple: "moltes altres coses que no estan relacionades amb la específica subsistència d'un ésser humà", "L'aspecte físic de la meva mare ... es fa mirar per guapetona" i "La meva mare, a qui conec tan bé com si m'hagués parit".

    Esperem que el Pepito Grillo aviat et digui que cal que tornis a oferir-nos un relat dels teus.

    Núria

  • com aigua clara[Ofensiu]
    Sergi G. Oset | 29-10-2009 | Valoració: 8

    És el primer cop que llegeixo un dels teus relats i m'encanta la manera tan fresca i alegre que tens de dir les coses. Llegeixo amb un somriure.

  • "..el rei del mambo"...[Ofensiu]
    rnbonet | 29-10-2009

    ...potser ha agafat una "turca" d'aquelles de primera divisió -amb campionat o sense-.
    Humor,a doll; ironia, la justa... i a més a més 'gràcia sandunguera' com diien al sud del sud!

    Salut i rebolica!

    PS. Per quan, més relats?

  • Amb el segell de la casa[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-10-2009 | Valoració: 10

    Ai, quines ganes tenia de llegir quelcom te!
    Ja saps que aquests dies vaig atrafegada, però he trobat un foradet per regalar-me el teu darrer relat, que indiscutiblement porta el teu segell inconfusible.

    Com de costum, la barreja que aconsegueixes de realitat col·lectiva, visió personal, crítica social, ironia de la fina i humor del sa, m'ha fet gaudir a pleret d'aquest text, que aconsegueix arribar a la lectora com si fos un relat oral, una anècdota explicada en una conversa de tu a tu, entre amigues i sense presses, després de parlar de llibres ( o d'intercanviar-los, jejeje! ), de la feina, del dia a dia... i t'ho agraeixo!

    T'envio una abraçada ampla i un somriure d'orella a orella,
    Unaquimera

  • Un altre relat amb el teu toc personal [Ofensiu]
    Romy Ros | 07-10-2009 | Valoració: 10

    d'humor i bona descripció de la vida quotidiana en clau d'ironia. Poques coses puc afegir a lo que ja han esmentat els que m'han precedit, però això sì, una vegada més, enhorabona per compartir els teus relats. Ets una benedició i no tan sols pel pidolaire de la història.

  • Un relat o article molt divertit...[Ofensiu]
    Calderer | 07-10-2009



    .....em sembla que a tots ens han ensarronat alguna vegada amb alguna història d'aquestes (..he d'anar a Vic i no tinc prou diners per pagar el bitllet...).

    Ara, dius: ."...de totes maneres, no s'hi val a enganyar el personal, que ja ens les donen de tots colors". Si hagués posat "necessito diners per prendre unes birres", li hauries donat?

    Lluís

  • Hi han altres pobres.[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 06-09-2009 | Valoració: 10

    El teu Relat, amb molts moments de somriure. La llargada del relat dóna per això i molt més. També m'ha fet reflexionar que hi han altres persones necessitades i potser són les que no trobem al carrer ni carregant al super.

  • Un altre relat...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 02-09-2009 | Valoració: 10

    Un altre relat d'aquells que porten el teu segell. Ja sé que em repeteixo, però, crec que és veritat. El de menys en els teus relats és el que dius, el que val és la manera de dir-ho.
    Endavant, Aurora, endavant!
    - Joan -

  • Hi ha gent [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 01-09-2009

    necessitada de debò i alguns desaprensius, com el protagonista del teu relat, fan que no ajudem a qui més carències té. A mi em va succeir quelcom semblant.
    T'he dit tantes vegades que m'encanten els teus relats que ja no ho repetiré.
    Petonets, Aurora.
    Nonna_Carme

  • Jo, Sant Miquel ![Ofensiu]
    Núria Niubó | 01-09-2009 | Valoració: 10

    Acabo de passar una molt bona estona llegint aquest relat , fresc , divertit i amb una fina ironia en que és realça més la magnifica descripció dels detalls que el fet en si, anecdòtic és clar , però força quotidià. De ben segur que molts ens hi hem trobat.

    De tot el relat, voldria destacar el teu missatge :

    "ara bé, si vam col·laborar a que l'home agafés una turca solitària i per un moment es sentís el rei del mambo, no seré jo qui li retregui"

    Que ve a dir allò que ens deien abans, "fes bé i no miris a qui "

    Felicitats Aurora, és un regal llegir-te.
    Una càlida abraçada,
    Núria


  • Daniel N. | 01-09-2009

    Tu l'has donat els diners al pobre i per tant passen a ser seus, i se'ls gasta en el que li dona la gana, tu no has de fer res, i si no no li donis. (quedi dit)

  • Al fons tens un bon cor[Ofensiu]
    Jaumedelleida | 01-09-2009 | Valoració: 10

    Amiga Aurora:
    Les empreses cerveseres t'agrairan tanta publicitat gratuïta, no obstant tinc ben clar quina triaria de les dues. Bromes a part, jo passo de llarg d'almoïnes directes i la meva generositat caritativa sempre la canalitzo a través de les entitats adients establertes; així m'estalvio aquestes sorpreses que esmentes. Un petó

  • Estrella.[Ofensiu]
    josep casanovas olmos | 31-08-2009 | Valoració: 10

    L'esperit del Quixot és una penitència que duem en els gens. Ho has explicat amb tanta naturalitat, que fins i tot podria ser veritat. Je,je,je... Un relat amb segell d'autenticitat, marca de l'Aurora Marco i amb els additius necessaris per a llegir-lo d'una tirada amb un alt percentatge de plaer.

  • pobres per honrats`[Ofensiu]
    franz appa | 31-08-2009

    Es podria discutir el 100 % d'honradesa del protagonista passiu en qüestió, ja que, encara que com tu mateixa matises, es podria arribar a concloure, sobre el concepte alimentari propi de l'objecte central de l'anècdota, que no es tracta d'una aplicació estricta del motiu del donatiu. Vaja, que tècnicament es pot argumentar un cert frau.
    Tanmateix, el que em resulta obvi és que el senyor passiu és un honest ciutadà i obeeix plenament els consells i recomanacions dels nostres savis governants, que ens encoratgen a gastar a tort i a dret per fer front a la crisi. Un senyor digne de premi.
    Digne de premi, vaja, el teu relat, en la línia dels teus apunts de la vida quotidiana amanits amb gràcia i bon humor.
    Salutacions,
    franz

Valoració mitja: 9.78

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

2676 Comentaris

212798 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.