Rúbies

Amb dits de rosa ens apareix l'aurora quan ens dirigim, per la carretera de Camarasa a Tremp, a la zona del Montsec de Rúbies, al costat d'Àger, però més a llevant i al sud del port de Comiols.

Ja peu terra, comprovem que la temperatura matinal és baixa; zero graus marca el termòmetre a la vora del Noguera. El dia serà assolellat i esperem, per tant, que no sigui massa fred. Però no sabem quines sorpreses ens durà la caminada que es preveu que duri gairebé tot el dia.

Un cop reunit el petit grup, pugem en dos vehicles i deixem el tercer al lloc de trobada que serà també d'arribada i ens dirigim a llimiana i més amunt cap a l'Hostal Roig. No és cap hostal, avui dia. És un corral al costat d'un camp pla, revestit de verd, en el llom d'e la muntanya, a mil metres d'alçada. Un lloc que els caminants devien percebre com un palau desprès d'una dura ascensió pel que ara és un GR i abans era, simplement el camí, cap a Tremp o altres indrets, en especial en dies d'oratge inclement.

El toll completament gelat de la pista cap al sudoest que agafem, ens confirma la sensació que les nostres mans ja senten i que el caminar no aconsegueix apaivagar.

Ens acostem primer a les trinxeres republicanes que guardaven la vall de l'atac feixista: tenim una bona vista de pics grans del Pirineu, potser la zona de l'Aneto.

Prosseguim la marxa per un camí de pendent suau que permet encetar la conversa, ara amb un ara amb un altre, sobre temes generals o més personals i ens aturem a esmorzar: a peu dret; el terra, i fins i tot les fulles caigudes de la tardor són gelades encara. Tenim més vistes del Pirineu i el que sembla Tremp, al fons. Ho és! em confirma un company: les inscripcions que hi hagué al vessant d'una muntanya amb el nom del dictador ho evidencien: ara són taques quadrades que encara estan marcades; fan l'efecte de marca al cul d'un vedell. Sembla ser que hi deia el seu cognom repetit tres cops.

Rúbies em porta records de la infància. Em recorda la cara del capellà d'aquest nom, que va trobar la mort a la carretera – ara el veig ben jove! - i que tan ens va impressionar i ens va fer veure com era la vida: ben curta i perillosa. Rúbies és un nom molt bonic per altre costat i aquestes terres altes ho acrediten. Però molta part de la muntanya sense ús aparent assenyala un empobriment dels que habitaren aquests terrenys i que amb tan esforç edificaren feixes, cases, esglésies, conreus. És un terreny difícil, però. Ara, només els que treballen en altres oficis a diversos km de distància s'hi mantenen fidels.

Uns escaladors ens avancen, en cotxe pel camí que du al coll de la Portella blanca on hi faran potser Rappel. Se senten trets de caçadors que cerquen el senglar.

En el nostre recorregut circular que ens portarà un altre cop a la vora del riu Noguera fem un, no tan petit complement a l'excursió amb la baixada a la
cova del Gel : impressionat obertura a la muntanya, orientada al nord – el nom, ve de que hi ha gel a l'entrada, a l'hivern - Refugi de maquis. Tinc un moment de record per aquelles persones que ho donaren tot: per què ho feren si no n'havien de treure un profit directe?

A la pujada des de la cova, molt dreta i relliscosa, tinc el primer incident del dia: un cop de basto telescòpic em fa una petita esquerda al vidre d'una de les ulleres. La visera dura del barret m'ha parat el cop. Beneeixo portar ulleres, sinó, on hagués anat a a parar la punta del bastó? M'he apropat massa al caminant de davant.

Una estranya successió de circumstàncies adverses ens acompanyaran ja durant la resta del jorn. El fred no acabarà de marxar fins que no passi el migdia.

Un cop iniciat el descens des del coll la Portella blanca, per les relliscoses pendents plenes de pedretes que duen al poble de Rúbies tinc el segon ensurt. Rellisco i caic en una forçada posició en la qual noto que he contret el bessó esquerre fins exhaurir-li la força i ara m'acompanyarà la sensació de molèstia tota la jornada en especial quan el muscle no estigui calent. Baixem de front a la magnífica presència dels cims de sobre Ager que tenen els seus serrats cap al sud i un mantell de bosc cap al nord, com un abric de pell verda.

Dinem a Rúbies, on diversos cotxes d'escaladors hi són aparcats. Magnífica església romànica que han començat a rehabilitat i que pot estar fent servei com a allotjament: hi surt un fumeral d'estufa. Totes les altres cases han perdut la teulada. Les escales interiors mostren els seu entrellat: la seva forma constructiva: algú es va entretenir força pensant que valia la pena de fer-ho i que hi podria viure per sempre.

Molts anys desprès, algú altre ha pensat que es podia recuperar de nou la vida en aquest indret: no estic segur de que hagi reeixit perquè en els racons s'acumulen andròmines, tals com parts d'una maquina rentadora, dos matalassos, etc., que fan la sensació de coses abandonades. Passegem pels “carrers” - forma convencional de senyalar els petits o curts espais entre les diverses cases -. Hem trobat una era arrecerada, perquè, tot i que fa sol, tanmateix el vent, suau, segueix molestant. Un company s'entreté a retratar l'església i es queda enrere.

Dinem en cercle, uns de cara al sol i altres d'esquena o de costat: és un moment de glòria perquè el menjar entra amb molta facilitat gràcies a l'esforç realitzat i a la manca de temperatura que hem sofert.

El company fotògraf no apareix; el busquem pel poble diverses vegades, el truquem pel mòbil i no està disponible. Repasso les runes de les cases amb aquell diàleg interior: “I perquè vostès van abandonar el seu company, més proper als setanta que als seixanta, i que havia tingut la desgràcia de... i jeia inconscient a pocs metres?”

Les veus dels escaladors se senten en la llunyania i això formarà part del misteri. Deduïm, finalment, que l'únic que pot haver fet el nostre company és haver continuat la baixada cap al riu Noguera. Maleïm els seus ossos: on s'ha fotut el paio? A més havia de portar als conductors dels cotxes a recuperar els vehicles que hem utilitzat en la pujada a l'Hostal Roig,...

Mentre, ens allunyem de Rúbies - amb una sensació de perplexitat - cap a la carretera de Camarasa a Tremp, vora el Noguera.

Sentim les veus llunyanes que atribuïm als escaladors dalt de l'espadat impressionant – crec que no és una paraula exagerada - . Ens girem i decidim prosseguir. Però en el darrer instant proposo de cridar al fotograf un darrer cop. Ho fem i ens contesta: ehhh! On sou. Repetim el crit i avancem per un camp a no més d'un centenar de metres del poble. En rodejar una petita elevació el veiem, a la mateixa vora del poble.

Us he cridat i no m'heu respòs; pensava que havíeu marxat o que en qualsevol cas passaríeu per on era jo – cosa errònia en part : estàvem passant relativament a prop d'on ell era però per no per on ell era: coses del GR que no segueix fidelment la pista de pujada-. He aprofitat per dinar.

Ara només queda acabar de baixar. Ja comença a fer-se tard, en una hora i mitja serà fosc, però tenim temps de sobra. L'excussió haurà durat 7 hores i poc més. Un cop allà, comença l'operació tornada, recuperar els vehicles amb els qual hem pujat. Ens esperem a una cafeteria d'un hotel a la vora d'un llac a la qual ens han apropat per passar aquesta estona que queda abans de marxar. Ens prenem la cervesa, comenten la jugada,recuperem líquid, amb vistes a l'embassament: sembla suïssa. Fins i tot el nom de l'hotel ho vol emular.

La tornada és en fosc per una carretera plena de corbes; jo vaig al darrere però no dormo: miro la carretera, condueixo. Cadascú té el seu sistema de conducció d'acord amb la seva personalitat. Malgrat que el cotxe és bo jo no arribaria a les corbes tan de pressa. I ha de frenar perquè està parlant un pel distret; l'avisem que miri la carretera. S'apropa molt als altres vehicle si els desplaçaments laterals són ràpids. L'entrada a les corbes assenyalades amb panells, de l'autovia, és forta. Aconsegueixo però fer dues a tres becaines mentre el copilot desgrana el seu ofici i saber de conversador.

Arribem, sortim del perillós flux de cotxes de l'autovia però encara ens queda un ensurt. Ja a ciutat un sorollet estrany em fa dir-li al conductor que potser dur una roda punxada. Efectivament! Baixem, som a la vora de casa, truco a la meva dona per dir-li que ja sóc aquí i que anem a canviar una roda. Procedim. El pneumàtic està relativament gastat ja. Fem el canvi entre els dos que quedem – l'altre company l'acabem de deixar prop de casa seva -. Finalment arribo a casa, a la meva Itaca: relativament sa i estalvi – el que ja he dit i les ungles dels dits grossos que s'han desgastat una mica pel fregament - i a punt per sopar.