Restes

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Un vers sonor, molt sonor, que m'agrada i em marca un ritme intern, que segueixo i ressegueixo entre sorolls i paraules!
A mi també m'agrada com escrius!

A reveure, SB

molt bo! un dels millors q he llegit fins ara...et mereixes aquesta puntuació. bessets!

Impressionant descripció de la malenconia aliena, de la buidor infinita, del desig impossible...

Enhorabona pel teu relat!

És veritat, jo em quedo amb

M'assec
I em concentro
Esperant
Que degotegi
El no res
Que més familiar

I crec que ja és hora de que enretiris la cadira, surtis foragitada dels expedients i vagis a buscar les ampolles que t'estan cridant buida'm , buida'm sisplau que vull fer soroll de buit per a tu, una música dolça que et transporti al sòl somiat i ben merescut...

I mira, que vés per ooooooooOOOOonnnn....

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

Sembla força trista, la poesia. Evoques les coses com si perdessin sentit, com dins una depressió. Com que jo no tinc un vocabulari gens perfecte, no he pogut estar per cada detall. De tota manera, veig que escrius molt bé.

de sons emergits de l'altre costat del món dels veïns... restes de manjars excessius, de cafès degotant llàgrimes negres de droga suau... restes de paraules donades com òrgans intactes al silenci... restes de somnis a mig dibuixar sobre paper massa fi... a vegades sembla que vivim en el món de les restes arqueològiques... Si sabéssim reciclar-ho tot, podríem, potser, convertir uns crits inútils en una simfonia de silenci intel-ligent i ens sobrarien queviures i calories per trobar entre les restes, noves llavors de renovació...
Al llegir-te, entro en un món especial que et fa pensar, imaginatiu, nou, ple de camins i quedo com renovat i amb ganes d'escriure i viure.
Una abraçada.

sinestèsia: sorolls, olors, pudors... Els sentits del jo poètic són l'expressió de la realitat immediata, mediatitzada, sixò sí, per la visió interior d'aquest entorn proper, palpable per a la poetessa:
el tic tac del rellotge; la pudor estiuenca; el cop sec ; el cafè negre ... esdevenen ritme interioritzat d'un món poètic que saps transmetre perfectament.

Petons.

Lavínia

viure mai al camp? El sol hi és cada dia...

Seure.
Esperar.
Res.
Feines que s'han de fer més sovint.
Hi afegiria: Buidar, aturar.
Eh¡ sense encantar-se.
Son la porta, o com dius la finestra a l'aire nou.
Aire que empeny a aixecar-se.
Aire que confirma el ritual.
Ritual diari.... familiaritat del no res... familiaritat quotidiana.

Gràcies per el relat.
Em fa pensar en els rols que jugo, juguem tots.

...poder captar-les és senyal que gaudeixes de la més gran saviesa: la de ser capaç d'assaborir al límit cadascun dels instants de la teva vida.

Gràcies Leela pels teus comentaris elaborats i generosos.

Són molt profunds els teus plantejament i això m'omple de joia. Sempre que descobreixo una dona com tu, capaç de mirar la vida front a front, al fons dels ulls, amb valentia, amb amor, amb intel.ligència. sento una gran felicitat.

perquè a mi em va impacatar , tristement, la vida sens vida que duien les meves àvies: amorrades a la casa sense cap més horitzó.

En fi, que tots els qui et coneixem, estem orgullosos de ser els teus amics.

Benvolguda Leela:

Sovint recordo a un amic meu que em deia que el subtil canvi d'una "a" inicial en una "e", afecte-efecte- menciona una arrel comuna. La nostra capacitat estimativa és causa i condició de que apareguin els efectes. Estimar una cosa és apreciar-la, és atendre-la i entendre-la. Així, com deia ell, guiats per l'atenció, la concentració i la vetlla es produeix l'efecte.

Tu ho aconsegueixis sovint...

Però entendre, explicar o interpretar quelcom sense la base real de l'experiència és com discursejar sobre el com filosòfic de la respiració i morir sense aire en els pulmons. L'experiència d'una noció abstracta com, per exemple, la bellesa, és possible. Es tractaria simplement de tenir un nivell de percepció correcta, un nivell de concentració correcta, un nivell d'observació i atenció correcta, "veure" la manera exacta com l'arquer veu la seva diana. Només es tracta de que els nostres ulls observin la simetria o les nostres oïdes escoltin l'harmonia... ?

En definitiva, em sembla molt necessari la recuperació de l'experiència en tota mena d'art: visual o literari... ; sigui l'experiència mística, o romàntica o d'una altra mena, doncs a través de l'efecte de l'experiència, poden determinar-se els/uns valors concrets. L'experiència és l'objectiu principal. No obstant, l'interrogant és sempre el mateix: com fer intervenir la llum de la ment? I, sobretot, com comunicar aquesta il·luminació sobtada?. La cultura orientat ho ha resolt de manera radical: "el savi no parla". Davant d'aquesta alternativa absoluta, en occident relativitzem i, sense negar el paper del silenci, diem que: la bellesa és l'experiència recordada en tranquil·litat. Recordar és fer present a través de la memòria i, així, la ment no es queda quieta, doncs sempre escrivim o formalitzem l'experiència. Aquesta, em deia el meu amic, és la base de la nostra cultura i potser del nostre error.

Malgrat tot, enhorabona per la teva poesia

Salutacions cordials i fins aviat!

Mon

PS. El meu "discurs" és a propòsit (i en resposta) a alguns comentaris teus elogiant-me. Gràcies.

quedo més sorpresa de la qualitat dels relataires de RC, Leela.
Aquests inicis m'assec/esperant /el degoteig ens introdueixen en el teu món veïnal de manera introspectiva i les veus (...) el cafè (...) i les paraules es trenquen i sols queda aquests llapis que dibuixa finestres per on el teu jo poètic pot sentir, veure i descriure la seva pròpia vida interior.

Bell poema on la subjectivitat es declara senyora de qualsevol objecte.

Un petó.

Lavínia

PS

Gràcies pel teu comentari al meu últim poema que ha quedat desballestat perquè era un poema visual, en què el més important era la forma, però ( ja ho veus!), no va sortir tot el bé que jo hagués volgut.

Ostres, no sé per on començar... el poema m'ha encantat, m'ha semblat genial. M'ha encisat i encuriosit l'estructura del poema, tan cuidada. Veig que sempre cuides molts altres detalls que, sovint, la gent potser no "llegeix". Em pregunto perquè i em trobo intentant entendre cada vers teu i, fins i tot, entendre't. Llavors torno a llegirme'l més lentament i després una nova repassada ràpida, aturant-me en punts àlgids, estratègics... em pregunto si era això el que volies... I és aleshores quan torno a pensar que, sens dubte, és un molt bon poema, només per això ja ho és.

M'ha agradat especialment (no sé perquè) allò de "la nevera que crida una nova dieta" ;)

Petons!!

Ja me diu una bella persona a la feina (una altra terrorista de les paraules) que te fixes molt en les coses, potser de manera malaltissa i tot. Sembla que he trobat una altra detallista en aquest món ple de-de-talls.

He trobat el ritme de lectura molt trepidant, cosa que m'ha encantat.

De vegades, llegint-te, not com si tenguessis una certa influència matemàtica. D'on te podria venir?

Petonets, biofilòsofa.

NiNeL, tocat de l'ala.

"M'assec esperant el no res i més familiar"

Tots aquells sorolls que ens ataquen quan restem (posat expressament pel títol) capficats en un no-res, en un gran-tot o quan no podem dormir i donem voltes al coixí, reflexionant o intentant-ho...

M'ha encantat i com li vull treure suc a cada soroll, força familiar, me'l porto als preferits perquè així pugui escoltar a la poeta quan vulgui...

petons

angie

saps treure poesia de sota les pedres i m'agrada
no sóc amic de la Beauvoir, pens que falsos favors ens va fer
o tan sols ens va mostrar el camí que no cal seguir