REQUIEM

Sona el despertador com cada matí. La ràdio emet un fragment del requiem de Mozart que sempre m’esborrona. L’elegància, la força i la profunditat de la obra em porta a intentar sentir el que l’autor portava de cap en el moment de la seva composició. Genialitat barrejada amb humanitat i sentiments desbocats. Aquests sentiments que tanta gent del nostre país arran de l’accident aeri d’ahir patim degut al temor d’aquest atzar tràgic que se’ns pot acostar a casa nostra en qualsevol moment.
Quants adéus, fins demà , han quedat en un adéu per sempre sense ser-ne conscients. Quantes abraçades contingudes han quedat estroncades en una encaixada de mans protocol•lària. Quants petons de bon dia, caldrà recordar i retenir perquè el pas del temps no els esborri. Quantes carícies imaginades no trobaran el seu destinatari. Quant d’amor compromès no arribarà enlloc perquè ja no hi ha qui l’espera.
Una llarga llista de sentiments estroncats per la visita mai desitjada del funest atzar.
Desesper dels familiars, que no acaben d’assumir que el vol no ha arribat a destí, que el que era una rutina més de la vida , deixarà una ferida profunda que mai no acabarà de curar.
Necessitat de tenir els seus ben a prop, en silenci, doncs les paraules ara hi son sobreres. Un pit on recolzar el cap, una mà càlida que reconforta, una abraçada sentida que ajuda a treure aquell ofec que queda a dins i no deixa viure.
Tot son paraules, que els afectats avui no tenen, però que jo necessito dir. Per ells que pateixen i han d’acceptar aquesta realitat que els ha tocat viure, em sumo al seu dol acompanyant-los en aquest tràngol.

La ruta Barcelona-Düsseldorf tindrà per molts anys en la nostra memòria un record per aquestes persones que hi ha deixat la vida.