Relat d'un avi que observava les obres en dues versions.

Un relat de: almenarenca

LA VERSIÓ DEL NÉT


El nét del senyor Antoni, n'està ben tip d'haver de fer de guardià del seu avi. Fa més de tres mesos que li han diagnosticat Alzheimer i la seva mare vol que el vigili constantment. La pobra dona es preocupa massa pel seu pare. Quan és a casa no li treu l'ull de sobre, però mentre treballa, li ha encarregat al seu fill que el controli. El noi ho té difícil, perquè l'avi no para quiet. La malaltia està en la seva primera fase i la major part del temps, està bé, sense símptomes. Si fins i tot sembla que tingui més frescos que mai els records de la infantesa i de la joventut! Per contra, no li pot pas preguntar què ha dinat aquell mateix dia, ni on ha deixat el xarop per a la tos. Pot ser que l'hagi desat a l'armari de la roba o que trobis una corbata penjada on hi hauria d'haver el barnús del bany. Físicament, tot i la seva edat, té més energia que qualsevol dels seu amics. No és un home que pugui quedar-se a casa assegut al sofà, mirant la televisió. Per molt que li diguin que no ha de sortir al carrer, perquè es podria perdre, ell s'entesta en marxar cada tarda després de dinar. Fa set anys que està jubilat i després de dinar, ha de fer la seva passejada. A més es nega rotundament a que l'acompanyi ningú. El primer cop que l'avi va sortir del pis un cop detectada la malaltia, la mare el va renyar, perquè ell no havia corregut darrera seu. I ara, no se'n pot escapar.
Degut a això, ja fa tres mesos, doncs, que cada tarda ha de seguir el seu avi mentre fa la caminada. Sort que ell té classes a la facultat pels matins. Tots els dies de la setmana fa el mateix recorregut, excepte els divendres. És el dia que hi ha partida de dòmino amb els amics, jubilats com ell, al bar de la cantonada. El divendres, el nét del senyor Antoni, es lliura de la seva tasca perquè ha acordat amb l'encarregat del bar que l'avisi en cas que l'avi no s'hi presenti o en el cas que en marxi abans de l'hora habitual. Li toca seguir-lo, per tant, de dilluns a dijous. Els caps de setmana se n'encarrega la mare.
Ells viuen en un cinquè pis de l'Eixample, just a la cantonada entre el Carrer Bailén i el Carrer Diputació. És un pis preciós, però l'edifici no té ascensor. Després de dinar, el seu avi fa una petita capcinada assegut al sofà, mentre acaba el telenotícies i comença la novel·la. A les quatre en punt, l'avi surt per la porta, el noi mira pel balcó del menjador i un cop veu que l'avi ha sortit de l'edifici, el segueix tan de pressa com pot. Ho ha de fer sense que se n'adoni. No pot baixar just darrere d'ell perquè el sentiria. L'avi pot estar perdent la memòria, però l'oïda la té ben fina. Malgrat que l'avi marxi abans, li és fàcil saber on va perquè cada tarda fa el mateix recorregut. El nét sap que el seu avi camina unes cinc illes i aleshores, s'asseu en un banc. El primer dia que el va seguir, es va quedar palplantat esperant que l'avi reprengués el seu passeig, però el bon home va romandre allà assegut durant més de tres hores. Què coi fa assegut al banc, havia pensat, cansat d'esperar. Va entendre què hi havia estat fent quan el rellotge va marcar les set. En aquell precís moment, ni un segon abans, ni un instant després, una dotzena d'operaris de la construcció van sortir de l'edifici que hi havia just davant del banc on havia estat assegut l'avi. Va ser com si una sirena inapreciable per a la resta d'humans els hagués avisat que era l'hora de plegar de treballar. El nét, no s'ho podia creure i encara ara li costava assumir-ho. El seu avi, que havia estat un metge brillant, ara es passava les hores de les tardes, assegut en un banc i mirant una obra, com la resta d'avis jubilats d'altres néts d'altres ciutats del món. El noi ha arribat a l'absurda conclusió que tots els homes tenen gravada aquesta instrucció al seu codi genètic i que dita ordre s'activa tan bon punt es jubilen. Si no és així, no pot entendre quin interès té per ningú el fet d'observar com avança la construcció d'un edifici o la millora de les voreres o qualsevol altre tipus d'obra.
A més, l'avi no està mai sol. Sempre hi ha algú o altre assegut al seu costat. Gairebé sempre són homes i jubilats. L'avi hi parla amb facilitat, tant si és un professional-de-l'observació-habitual-d'obres, com si és un aprenent. El tema, pensa el nét, deu donar molt per parlar, la veritat, perquè s'hi passen hores i hores.
El noi ho observa tot, setmana rera setmana, assegut darrera el finestral d'un bar proper. Com que ha de matar les hores d'alguna manera diferent a la del pur avorriment, s'endú des de fa temps els apunts o el portàtil amb ell i estudia, mentre el cafè se li refreda a mida que va passant les hores de vigilància. Entre fórmula i fórmula aixeca el cap i controla que no marxi abans d'hora. Pot estar content, que això de vigilar el seu avi li ha anat força bé. La veritat sigui dita, que no es pot amagar res, no sigui que ens tatxin de mentiders o falsejadors de la veritat, també hem de dir que ho ha d'agrair a les pastis màgiques que li va donar un col·lega d'un conegut d'un company de la facultat. Ell sempre havia estat reticent al tema de les drogues, però aquell amic li havia donat tan bones referències dels resultats que ho va voler provar. Se'n pren només en períodes d'exàmens. Està totalment convençut que no està enganxat i que les pot deixar quan vulgui, com tots els addictes. Al principi, les primeres vegades que en va prendre, va patir uns efectes que no s'esperava pas. Tot d'éssers fantàstics van aparèixer surant per l'aire, dens i ple de colors i olors més intenses. No li van servir massa per estudiar, la veritat, però li havia agradat les sensacions. Però un dia, van canviar totalment. De fet, va deixar de tenir al·lucinacions. Va pensar que era normal, que era degut a què ja s'hi havia acostumat i com que es va notar més despert, més atent i amb més capacitat de concentració, ha continuat prenent-les.
Tot i que els professors el feliciten per la seva millora, no deixa de sentir un cert sentiment de culpabilitat. Es diu que les bones notes no es deuen només a les llargues hores d'estudi assegut al bar mentre vigila el seu avi. Es vol convèncer dient-se que tan bon punt acabi aquest curs les deixarà. A més, el seu avi li ha preguntat fa pocs dies si pren drogues. En aquell moment, va quedar-se tan astorat per la pregunta que va trigar en contestar que no, que com podia pensar això d'ell, aixecant la veu, per donar més força a les seves paraules, sense convicció i sense la força de la veritat. D'ençà d'aquella pregunta, que té un rau-rau a dins que li fa la murga i que no el deixa estar tranquil. Sempre ha admirat el seu avi, un home que es va guanyar a pols el prestigi pels seus treballs i l'estimació de companys i superiors. No voldria decebre'l per res del món. Es moriria si el seu avi sabés el què fa. De fet, acaba de decidir que no tornarà a prendre cap altra pastilleta, que no sigui de les que van amb recepta mèdica.
Mira l'hora. Són les set. Els obrers han plegat de treballar i ja surten al carrer. És l'hora de tornar a casa. Mira a través del finestral. En aquest mateix moment veu el seu avi que comença a moure els braços, com si volgués atrapar els coloms que l'envolten i sent com es posa a cridar com un boig. Sense ni agafar els llibres ni l'ordinador corre per esbrinar què li passa.
El seu avi no para de cridar i d'alçar els braços. Ell no pot aturar ni els seus crits ni els seus moviments. Una pluja fina ha començat a caure fa una estona i malgrat això, els obrers i altres vianants curiosos els envolten. Algú ha avisat la Guàrdia Urbana i quan finalment arriba, el nét del senyor Antoni els explica què li passa al seu avi. Ho comprenen, no fan més preguntes i decideixen acompanyar-los a casa.
Pel camí, el nét del senyor Antoni arriba a la conclusió que la malaltia ha acabat vencent el seu avi.




LA VERSIÓ DE L'AVI


L'avi d'en Pau està convençut que el seu nét es droga. I no és que només sigui una pura sospita, o una intuïció. Tants anys dedicats a la medicina s'han de notar. És un sisè sentit que es desenvolupa a mida que un va veient més i més pacients, un dia rera l'altre. No és una mania de vell que no té res més a fer que pensar i donar voltes a temes estúpids, com potser havia pensat al principi. A més, aquest no és un tema banal. Hi està en joc el futur del seu nét. L'home és dolorosament conscient de la seva malaltia, la mateixa que dia rera dia se li cruspirà els records, deixant-li el cervell buit com el d'un nen. Però així com sap quin és el seu mal, en coneix els seus símptomes i els seus efectes, car l'havia diagnosticat mil vegades en molts dels seus pacients abans de jubilar-se, pot adonar-se que aquell que s'ha instal·lat al seu cervell, sense ser-hi convidat, tot just es troba als aperitius del festí de la seva memòria. Encara li resten completes les seves facultats per pensar. Encara té el cap prou clar per veure l'estupidesa del seu nét. No n'ha dit res a ningú i molt menys, a la seva filla, que ja pateix prou amb la seva malaltia. No en trauria res d'explicar-li tot. Només afegiria una preocupació més a les moltes que ja té. És vídua de fa molts anys. El seu gendre va morir quan el nét tenia dos anyets i ha hagut de pujar-lo tota sola. Fins ara, semblava que se n'havia sortit molt bé. Que n'és d'estúpid el seu nét, pensa. L'avi d'en Pau se sent molt dolgut amb ell. L'estima amb bogeria. És el seu únic nét i sempre n'ha estat orgullós, de les seves notes, de la seva personalitat. No entén per quin motiu ho fa. Primer, es va dir que el seu sisè sentit li fallava, que sí que eren manies de vell, que ara li havia donat per aquí, com li podia haver donat per qualsevol altra obsessió. No tenia pas cap motiu per pensar que prengués drogues. El caràcter del noi no havia canviat, ni estava prim, ni havien faltat diners a casa....
Ara fa uns dies que li va preguntar si prenia drogues i el Pau li ho havia negat. No li havia semblat, però que ho hagués fet amb massa convicció,
però potser s'havia volgut convèncer a ell mateix que el seu nét mai de la vida no l'enganyaria. D'ençà d'aquell dia, tot ha continuat igual que abans. Sembla que l'avi d'en Pau se n'hagi oblidat. Surt a passejar cada tarda a les quatre en punt. Li agrada caminar i seure davant aquell edifici en construcció. És un lego pensat per a adults. No hi pot jugar, però si que pot observar-lo. Mai s'hauria imaginat que un cop jubilat, seria com tots els altres avis de totes les ciutats del món i que gaudiria de les hores mortes davant d'una obra. Si la seva filla o el seu nét el veiessin, probablement es riurien d'ell. Tot un senyor metge com ell deixant morir les hores d'aquella manera! I ara! On s'és vist! Se li'n fot el què poguessin pensar. No ho entendrien. Només ho poden comprendre els homes que, com ell, miren aquella obra o qualsevol altra que s'estigui construint en un altre indret del planeta. Són molts els que com ell, observen les edificacions. Són els guardians de les mateixes. Vetllen perquè els edificis creixin, com si fossin els seus propis infants, totxana sobre totxana. No està sol en la seva tasca. Cada tarda es troba amb un o altre i comenten, proposen jofaria o simplement, observen en silenci.
Avui és com qualsevol altra tarda. L'avi d'en Pau està assegut al banc de sempre No ha vingut cap dels habituals. Segurament, perquè no fa massa bon dia. L'home del temps ha dit que plouria i sembla aquest cop no s'ha equivocat. Uns núvols foscos tapen el cel i s'acaba de girar un vent que anuncia l'arribada de la pluja. Uns quants coloms s'acosten al banc on seu l'avi. Ell els veu, posa la mà a la butxaca de la seva americana de pana preferida, per treure'n el bocí de pa que s'ha descuidat a casa. No el troba. En el seu lloc, hi descobreix un flascó de píndoles. El medicament per a la memòria, pensa. Feia dies que no sabia on era. Es pren una píndola. La seva filla es posarà contenta. És un medicament molt car i s'havia enfadat quan li havia dit que no sabia on l'havia deixat. Una gota de pluja li mulla el nas. Una altra gota li cau a la galta i li regalima fins al llavi. Una altra gota va a parar a la seva mà. Aleshores, alça el cap. El cel ja no és gris, és de colors. Blau, groc, verd, lila, taronja. L'aire fa una olor dolça, de groc de gessamí, de blanc de roses, de rosa de clavells, de vermell de geranis. Els coloms s'han transformat en petits dracs de colors que alcen el vol quan ell s'hi acosta per agafar-los. Alça les mans. Els dracs són massa ràpids i els seus reflexes, massa lents. Tot i que se sent com un nen, l'edat no perdona. No aconsegueix ni tocar-los. Aleshores els crida. No vol que marxin. Vol que es quedin amb ell. Li agradaria portar-los a casa. Presentar-los el seu nét, la seva filla, els seus amics del bar. No vol que el deixin sol. No vol que marxin. Vol que l'ensenyin a volar. Vol que vagin tots a casa. No vol que marxin.
En aquell moment, algú l'agafa fort del braç. Ell es gira per veure qui és. Només veu la cara d'algú amb uns ulls molt grossos. Aquella cara l'espanta i crida més fort, demanant auxili als dracs, que ja han fugit volant. No ha reconegut el seu propi nét. El noi intenta que el seu avi deixi de cridar, que es calmi, però ell continua volent marxar amb els dracs. No para de cridar. Altres cares d'ulls grans el rodegen. Són els obrers, que malgrat la suau pluja que cau, estan encuriosits, gaudint de l'espectacle i que alhora volen ajudar. L'avi d'en Pau està ben marejat i cal que l'ajudin a seure al banc. Tot i assegut, no deixa de cridar i alçar els braços. Una pluja fina continua caient, però són pocs els que marxen i molts els que encara es queden. Algú ha avisat fa una estona la Guàrdia Urbana. Quan arriben, el Pau els explica quina és la malaltia del seu avi. Ho entenen tot i no fan més preguntes. Decideixen acompanyar-los a casa. Ja dins al cotxe, l'avi d'en Pau té un dels seus pocs moments de lucidesa i aleshores ho recorda tot.
Tot va passar just poques setmanes enrera, abans del període d'exàmens. Un matí, quan el seu nét era a la facultat, mentre buscava el xarop per a la tos, havia trobat una petita bossa de plàstic dins el calaix de l'escriptori del seu nét. Sense pensar-s'ho ni un moment, l'havia presa, havia caminat cap a la seva habitació i havia agafat el medicament per a la memòria. Havia substituït les píndoles de la bossa per les del flascó i les del flascó per les de la bossa i havia guardat altre cop la bossa dins del calaix de l'escriptori i el flascó a la butxaca de la seva americana de pana preferida. El color i la mida de les píndoles era molt semblant i havia desitjat que el seu nét no notés el canvi.
Han passat molts dies i l'avi d'en Pau ja no recordava el canvi que havia fet amb les píndoles, oblidades qui sap on. Ell continuava convençut que el seu nét es drogava però no recordava haver trobat la bossa de plàstic amb les píndoles, ni haver fet el canvi, i tampoc tenia present on havia guardar les píndoles del nen.
Ara ho ha recordat tot. Potser les píndoles del seu nét li havien permès recuperar aquell record ja menjat i tenir un petit moment de lucidesa enmig de la malaltia.
Uns minuts en què el seu inquilí golafre havia aturat el banquet dels seus records, per agafar més forces i continuar menjant. Ell té clar que aquell festí no acabarà fins que no quedi ni un record per endrapar.


Comentaris

  • vivències relatades...[Ofensiu]
    nadàlia | 04-12-2010 | Valoració: 10

    Es fa molt viu el text i arriba al fons del cor. T'acabes estimant l'avi i el net i tambéla família. Dins d'una malaltia tan dura has pintat amb el teu traç un imaginari de tendresa i d'estimació. Tots tenim límits. Gràcies.

  • Molt ben "cimentat"!!![Ofensiu]
    sigbar | 04-12-2010 | Valoració: 9

    Molt interessant, molt bon ofici a l'hora de construïr la teva "obra" i una idea molt original, a veure quan t'animes i podem gaudir d'un altre dels teus relats.

  • RELAT D'UN AVI QUE OBSERVAVA LES OBRES...[Ofensiu]
    Materile | 23-05-2010 | Valoració: 8

    Hola, almenarenca,

    Has fet un relat en dues versions que ha sabut arribar dins meu. És un relat ben desevolupat que sap retratar una malaltia i uns personatges que s'estimen: avi i nét, i una situació tan punyent com són les drogues.

    Molt bé!

    M'agradaria que llegissis els meus relats; com podràs veure sóc nova i no sé gaire ni com fer-ho per participar en el fòrum.

    Una abraçada,

    Materile

  • m'ha agradat molt sister[Ofensiu]
    almenarenca | 22-05-2010 | Valoració: 10

    perquè tu i jo sabem que existeix de debó, que la malaltia està entre nosaltres, no entre l'Antoni ni el Pau, però sí entre la Nieves i la mamma i tots els que estimem la padrina. Un brindis per tu perquè has sabut plasmar una realitat, dura però la que ens acompanya cada dia.
    I un brindis per la Nieves, una gran lluitadora abans, dunant i desprès de la malaltia.

  • Gràcies, tocdenit!![Ofensiu]
    almenarenca | 03-05-2010

    En certa manera, sí que té un cert toc de realitat. La meva iaia pateix la malaltia desde fa més de quinze anys. Ja et pots imaginar quin patiment pels que l'estimem. Sobretot, per la meva mare, que és qui se'n cuida.
    Em fa molt contenta que t'hagi agradat.
    Ens llegim!!!

  • m'he sentit acompananyada,[Ofensiu]
    tocdenit | 02-05-2010

    Perquè el meu avi també pateix d'alzheimer i vaig estar vivint amb ell i la meva àvia mentre acabava la carrera i li acabaven de diagnosticar. A vegades va bé compartir o bé llegir sobre experiències semblants encara que siguin ficticies(o no del tot). M'ha despertat sentiments com al tendresa cap als altres. Està clar que moltes vegades la realitat supera la ficció. m'ha agradat molt, gràcies per el moment.

  • Una altra almenarenca[Ofensiu]
    aflorit | 30-04-2010 | Valoració: 9

    Me ha gustado mucho el relato, aunque espero que cuando me jubile ya se hayan acabado las mil obras que hay por toda la ciudad, y en vez de sentarme en un banco me pueda ir a pasear por la playa o al bar con las amigas.
    Un abrazo fuerte!

  • Gràcies!![Ofensiu]
    almenarenca | 29-04-2010

    Gràcies a tots per comentar el relat. Em fa molt contenta que opineu sobre els relats. Un comentari implica que les paraules que jo he escrit han provocat una sensació en algú. Me n'alegro que aquest cop hagi estat una bona sensació.

  • Versions que es troben[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 29-04-2010 | Valoració: 10

    Fabulós. Per mi dues versions amb molts punts de connexió.

  • M'ha agradt molt i molt.[Ofensiu]
    Josoc | 29-04-2010

    Podria ser real. És ben veritat que les aparences enganyen. Jo tinc un relat més o menys amb aquest títol. Tots veiem les coses des dels nostres partuculars prismes. És un relat bo de forma i de fons. Enhorabona!

  • Molt bo[Ofensiu]
    sudanellenc | 28-04-2010 | Valoració: 9

    Mol be almenarenca!! un relat difícil d'explicar bé i d'imaginar!!! l'any que ve, a pel primer premi una altra vegada!! pero ojo si participo yo, e? ;)

Valoració mitja: 9.17

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de almenarenca

almenarenca

28 Relats

112 Comentaris

33386 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Una vida no es pot resumir ni en cinc ni en deu línies.
És difícil descriure el so del plor del naixement, la satisfacció de la primera passa o la decepció d'una caiguda.
Com parlaria de l'orgull d'acabar la carrera, dels nervis al començar una feina?
No us puc narrar les abraçades, els petons, les carícies.
Amb quines paraules us explicaria els moments feliços ni els instants tristos?
Tot això ha format la meva vida, m'han fet tal com sóc ara.
Jo sóc la meva vida, el meu millor resum.
Aquests relats són una petita part d'ella, una petita part de mi.