Escac i mat

Un relat de: almenarenca

Els darrers raigs de la llum càlida de la tarda es filtraven a través dels vidres dels enormes finestrals del passadís. L'astre groc moria per unes hores, un altre cop, i en la seva agonia, s'acomiadava del dia amb la brillantor del seu vermell i del seu taronja més intensos. Com si fos el seu darrer adéu, com si l'endemà no hagués de renéixer després d'hores de negra foscor i de claror de lluna.
Una figura masculina, alta i prima, vestida de negre de cap a peus, excepte per un petit toc de blanc al coll, anava caminant. Duia quelcom que semblava una fusta quadrada sota un braç i una capsa petita a l'altra mà. Les seves passes ressonaven amb força en el silenci trist de l'ala de l'hospital. Era el lloc destinat als escassos malalts terminals que encara hi havia al món. Tan pocs, que de fet, ara mateix, només en tenia una, de pacient. Els homes havien aconseguit fer realitat el seu somni. El Sant Grial buscat durant segles. La vida eterna anhelada que només existia per als religiosos plens de fe. La llarga joventut plena de vitalitat i de ganes de viure. La humanitat havia acabat amb les malalties, els càncers ja no es menjaven els cossos que els havien alimentat durant anys, les dolences ja no feien mal i, el que semblava impossible, la mort era ben enterrada. La vida eterna no havia arribat a través de cap font de l'eterna joventut, ni de la mà de déu. S'havia aconseguit bevent del calze de la ciència. L'existència era plena de tranquil·litat. Les persones ara pràcticament no treballaven, vivien per gaudir plenament de la vida. Vivien. Eternament. No hi havia fam. No existien les guerres. Ningú havia de lluitar per aconseguir res. Ho tenien tot. Pocs eren els que estaven influïts per les religions. La idea de déu havia quedat extingida amb la defunció de la mort. Si un no havia de barallar-se per tenir pa, ni matar per fer prevaler el seu déu, de què servien les guerres?
Durant anys, l'hospital no havia tingut cap pacient terminal. Només hi arribaven talls, ferides sense importància, cops i contusions. Algun naixement. Pocs. No era gaire lucratiu estudiar per metge. Cada vegada eren menys necessaris. Poca feina tenien i per tant, el seu nombre s'havia reduït dràsticament. Havia estat precisament l'únic metge de l'hospital qui l'havia fet cridar.
El metge i l'home que caminava pel passadís eren amics de feia anys, dècades o potser fins i tot, segles. Feia tant de temps, que ja no recordaven quan s'havien conegut. Els havia unit el fet de ser de les poques persones que encara tenien un cert punt de contacte amb el passat. El metge amb la mort. L'home que caminava, amb déu. Conceptes caducats que ja no tenien lloc en aquell món.
El metge no sabia com actuar davant aquella pacient. Tenia una estranya malaltia els símptomes de la qual no estaven descrits a cap dels manuals que ell havia estudiat. A poc a poc, la seva vida s'anava extingint. Inexplicablement, cada dia que passava la noia perdia més i més pes. Sense una causa aparent, malgrat que menjava tot el que li duien.
Ell no sabia què fer i havia decidit fer venir el seu amic, l'home religiós que ara caminava pel passadís, esperant que, almenys, aquest li oferís consol per a la seva ànima.
Ja feia uns dies que l'home religiós visitava la malalta. Era una noia jove, menuda, prima, de cabells rossos, llisos i llargs fins a la cintura, ulls blaus, rodons i grans. La seva pell era blanca com el paper. Immaculada. Pràcticament era etèria Es veia plena de vida i en canvi la mort li omplia el cos. La mort respirava a través dels seus porus.
A la primera visita que li va fer, no li va dir pas qui era. Ni a la segona. Ni a la tercera. Ni a la quarta. Havien parlat de la malaltia, de la vida, de les creences de la noia. De tot i de res en concret. La noia no era gaire parladora. I ell ja no recordava les paraules per consolar un moribund, després de tants anys sense fer-ho. Tenien les converses típiques entre dues persones que no es coneixen de res. Les respostes de la noia a les preguntes de l'home religiós sempre havien estat evasives i sovint, contestava amb una altra pregunta. L'home religiós pensava que semblava que l'estigués estudiant. No es veia pas malalta, no semblava pas que els seus dies estiguessin comptats. I no donava pas la impressió de necessitar cap tipus de consol espiritual per a la seva ànima. Es veia alegre, feliç, com si no l'amenacés res, com si encara hagués de viure molts i molts anys, o segles.
Però, alhora, aquella noia tenia quelcom d'inquietant que no hauria pogut explicar ni definir. El segon dia li havia preguntat:
- Home de déu, què creieu que hi ha després de la mort?
- Crec que ens hi espera déu, per acollir-nos als seus braços.
- Estaríeu disposat a morir per comprovar-ho?
L'home religiós no havia sabut què contestar. La noia no havia insistit per saber la resposta. Aquell dia, l'home religiós havia marxat amb el neguit al cor.
El tercer dia, havia tornat a fer la mateixa pregunta.
- Ahir no em vau contestar a una pregunta que us vaig formular. Us la repetiré. Estaríeu disposat a morir per comprovar l'existència de déu?
L'home religiós no havia contestat, esquivant el tema com havia pogut. Ella no havia insistit. L'home religiós havia marxat amb la por al cor.
El quart dia, la pregunta va tornar a aparèixer.
- Dues vegades us he preguntat si estaríeu disposat a morir per comprovar que el vostre déu existeix i no he tingut resposta. Me la donareu avui?
- Sí, hi estaria disposat.
La noia no havia dir res més.
L'home religiós havia marxat amb el pànic al cor.
El dia anterior, el cinquè dia de les seves visites, la noia li havia fet una inesperada revelació. Ja es disposava a marxar, i s'estava acomiadant quan la noia li havia preguntat:
- Ahir em vau respondre a la pregunta que tres vegades us havia formulat. No us neguiteja el motiu pel qual us la vaig fer?
- Suposo que és simple curiositat, ara que se us atansa el moment de trobar-vos amb déu.
- I si no fos així? I si jo no hagués de morir? I si fóssiu vós qui l'haguéssiu de conèixer?
L'home religiós va empal·lidir i va haver de seure a la butaca per recuperar-se de l'ensurt.
- Encara no sabeu qui sóc, home de déu?
Per un moment, no va saber què respondre.
- Ho hauria de saber? - va contestar, finalment.
- Jo diria que sí. Els homes com vós, heu estat atemorint durant molts segles la humanitat amb la por al que jo els podria portar quan arribés. No pot ser que ara no em reconegueu. Sé que no sóc com m'heu imaginat durant molts anys, ni com m'heu representat, però estic segura que d'alguna manera ho heu intuït. El vostre instint us ho diu. Però no el voleu escoltar i el feu callar.
- No us entenc. Què voleu dir?
- No heu entès qui sóc? No heu sabut veure en mi allò que els homes sempre heu temut ?
- Continuo sense entendre-us. Qui sou?
- Veig que no en teniu ni idea. Està bé. Us ho diré - va fer un silenci que es va fer etern per a l'home de déu -. Sóc la Mort.
- Em sembla que no teniu el cap gaire clar, noieta. No digueu bogeries...
- No us ho creieu? - el va interrompre, secament. Semblava enfadada.
- Com voleu que cregui res de semblant? És una ximpleria. La malaltia us fa delirar, segur que teniu febre. Serà millor que cridi l'infermera i el metge. - Es va dirigir cap a la porta per anar-los a cercar.
- Atureu-vos, senyor. No els feu venir. No em calen per res. Si no em creieu, demà us en donaré una prova. Veniu quan s'hagi post el sol. I porteu un taulell d'escacs.
La noia no havia dit res més i ell havia marxat, amb el cor tremolós per culpa del neguit, per culpa de la por i per culpa del pànic acumulats durant els tres dies anteriors. La noia tenia raó. En el fons, l'home religiós havia intuït la identitat d'aquella dona des del mateix moment en què li havia fet la fatídica pregunta per primera vegada.
El sisè dia va passar amb massa rapidesa. L'home religiós hauria volgut no haver d'anar a visitar la malalta. I alhora, no ho havia pogut evitar. Hi havia d'anar. Havia entès el seu joc. Volia saber què li oferiria.
Impacient i neguitós, havia marxat de casa més aviat del compte i havia arribat a l'hospital unes hores abans de la posta de sol. Sense voler pujar a l'habitació, s'havia entretingut xerrant amb el seu amic el metge.
- No fas bona cara - li havia dit -. Si no fos perquè sembla impossible, jo diria que estàs malalt.
L'home de déu no li havia volgut dir res i havia defugit el tema dient que no havia dormit gens bé aquella nit. Havien parlar de temes intranscendents. L'home religiós tenia el cap en una altra banda, escales amunt de l'edifici buit.
L'hora s'havia atansat i ara les passes avançaven amb rapidesa. El llarg passadís s'acabava. Al final del corredor, l'habitació de la noia. En obrir la porta i entrar a la cambra, la darrera llum del sol el va cegar. Un cop recuperada la visió, va veure que la malalta - encara no gosava anomenar-la pel seu nom- era asseguda a la butaca al costat del finestral. Serena, tranquil·la. Duia la mateixa camisa de dormir blanca de sempre. Semblava més viva que mai. Davant seu, una taula i una cadira. Tot aquell escenari havia estat preparat per a ell. L'esperava per jugar una partida decisiva per a la seva vida. Per a la seva mort.
Sense dir res, va seure a la cadira i va deixar el taulell d'escacs i la capsa sobre la taula. La noia va disposar les figures. Les negres a la seva banda, les blanques a la del costat de l'home religiós.
- Trio les negres. Donat qui sóc, crec que és el color més adequat. A més, així tindreu un petit avantatge. Comenceu vós.
L'home religiós va pensar un moment i va moure peça. Sortida clàssica. La noia no s'ho va pensar i va desplaçar una figura pel taulell. Cada moviment que feia l'home, meditat una bona estona, era correspost amb rapidesa per la noia. Semblava que predeia el seu joc. Ben bé era com
si se sabés la partida de memòria. Els minuts s'escolaven lents, eterns, l'home estava tan nerviós, que li costava pensar. La suor li regalimava pel front. Tenia les mans suades i un nus a l'estómac. Hauria volgut ser a qualsevol altre lloc en aquell moment. Voldria no haver respost el tercer cop que li havia fet la temuda pregunta. Tot hauria continuat igual. Potser, malgrat els segles de vida, no estava preparat encara per saber, ni per conèixer. Potser s'estimava més viure refugiat en la fe. Creure i prou. Sense comprovar res. Malgrat el desig de fugir, però, ja no podia marxar d'allà. La partida havia començat i calia acabar-la. Podria derrotar-la? Es veia una jugadora experta, no podem oblidar que tenia segles i segles d'experiència. Segur que era el mateix dimoni qui li havia ensenyat a jugar o potser el mateix déu. O potser havia jugat amb tots dos. Potser era la manera que tenien déu i dimoni per decidir el destí de les persones. Un simple joc a tres bandes. Jugaven amb la mort. Si guanyava ella, la vida d'aquell infortunat s'acabava. Si guanyava déu, la persona podia considerar-se afortunada. Si guanyava el dimoni, no moria, però quelcom de dolent queia sobre el pobre desgraciat, seguint criteris diabòlics i per tant, totalment impossibles de predir. Una o vàries partides per a cada un dels mortals. Segons qui fos qui guanyés la primera vegada.
No podia evitar pensar en tot allò mentre intentava jugar el millor que podia. Tot era irreal. Massa imaginació. Massa nervis. Havia de deixar de pensar i concentrar-se en el joc. En tot cas, si no guanyava la partida, què hi podria perdre?
Si realment, aquella noia era la Mort, fet absurd, això volia dir que déu existia -fet encara més absurd per a molta gent. Si perdia, moriria, i si moria, es retrobaria amb el creador.
I si tot era una simple bajanada, una enorme ximpleria fruit d'una ment malalta, que ell havia acceptat com la realitat, i no guanyava, res no ocorreria. Simplement hauria seguit el joc a una moribunda. L'hauria feta feliç en els darrers dies de vida.
En arribar a aquest pensament, es va relaxar i va començar a jugar amb més pauses, meditant cada jugada. La noia va somriure, jugant amb la mateixa celeritat que abans, com si no pensés els moviments. Gaudint del seu moment.
La partida es feia eterna. La nit era ben fosca. Pel vidre de la finestra entrava la llum de la lluna plena, més rodona i menys buida que mai. Era l'única llum que tenien. Jugaven sense parar. Els segons queien com grans en un rellotge de sorra. Tic. Els minuts creixien amb cada segon. Tac. Les hores maduraven amb cada minut. Tic-tac. En el silenci de la nit, al pis de sota, un vell rellotge oblidat, que no havia funcionat durant segles, va tocar les dotze. En aquell moment, la noia va dir:
- Escac i mat.
L'home religiós, més de déu que mai, va deixar de respirar de l'ensurt. El seu cor es va aturar i la sang va quedar congelada a les seves venes i a les seves artèries. Va caure estès a terra, exhalant el seu darrer alè.
La noia de cabells rossos va somriure. Un somriure tranquil. Satisfet per la feina ben feta. Ja havia començat el setè dia. Ara podia descansar. La malaltia que havia contagiat a l'home religiós s'escamparia pel món, acabant amb moltes vides. Segur que la humanitat trobaria la manera d'aturar-la, però abans passarien molts anys. Els faria empassar la seva vanitat. Com podien haver arribat a creure aquells il·lusos que havien enterrat la mort?
La Mort era més viva que mai.








Comentaris

  • Escac i mat[Ofensiu]
    Materile | 29-05-2010 | Valoració: 10

    Hola, almenarenca!

    Sóc nova en aquest espai de relatsencatalà. Et tinc com a favorita i acabo de llegir Escac i mat i he de dir que m'ha impressionat molt.

    M'ha mantingfut amb atenció durant tot el relat.
    El trobo boníssim i molt ben estructurat. És un diàleg que surt de l'ànima tenint en compte els moments que ens toca vida, marcats pel desconcert de la ciència, les creences, les nostres lluites internes...

    M'ha agradat molt!

    Jo, t'invito a llegir els meus escrits i a donar-me'n la teva opinió per poder anar fent camí i poder millorar aquest gènere.

    Una abraçada,

    Materile

  • Estic contenta d'haver-te descobert![Ofensiu]
    Josoc | 30-04-2010

    Escrius de meravella i en concret aquest relat captiva l'atenció des del principi fins al final. Ara bé, em preocupa una cosa, és el segon que et llegeixo i en els dos repeteixes la mateixa frase: "La mort és ben viva".Dona! en tens algun que canti la vida?

  • Genial[Ofensiu]
    sudanellenc | 06-05-2009 | Valoració: 10

    Crec que és el millor que has fet, el premi el tens més que ben merescut.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de almenarenca

almenarenca

28 Relats

112 Comentaris

33408 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Una vida no es pot resumir ni en cinc ni en deu línies.
És difícil descriure el so del plor del naixement, la satisfacció de la primera passa o la decepció d'una caiguda.
Com parlaria de l'orgull d'acabar la carrera, dels nervis al començar una feina?
No us puc narrar les abraçades, els petons, les carícies.
Amb quines paraules us explicaria els moments feliços ni els instants tristos?
Tot això ha format la meva vida, m'han fet tal com sóc ara.
Jo sóc la meva vida, el meu millor resum.
Aquests relats són una petita part d'ella, una petita part de mi.