Volent aturar el món

Un relat de: almenarenca

Vet aquí que, i això no és cap conte, quan era una nena de deu anys vaig estar malalta durant dos mesos i mig ben llargs. Bé, per mi, al menys, van ser interminables. No va ser res greu, però em va tocar fer molt de repòs. Vaig haver d'estar tancada a casa, sense sortir, veient poca gent, acompanyada dels llibres que em duien els que em visitaven i mirant el món a través de les finestres reals de casa i de la finestra llunyana de la televisió.
En la inocència de la infància, em sorprenia que el món continués girant sense mi. Pensava que com podia ser que la gent de fora continuessin visquent si jo era al llit. Em creia el centre de tot, estava convençuda que tot girava al meu voltant i que sense mi, de fet, no podia existir el món. Il.lusa! El món ha girat, gira i girarà, amb mi o sense mi. Si hi soc o si no hi soc.
Aquells dos mesos i mig, els dies morien lentament, les hores eren eternes i disfrutava a cada minut i segon que passava. Tot semblava immutable, res havia de canviar i el futur era quelcom molt llunyà i meravellós.
Ara som en aquell futur en què jo pensava. Poca cosa hi ha del què havia imaginat. Ja no parlo de vehicles espacials volant per les grans avingudes de ciutats futuristes i molts menys volant pels carrers costeruts del poble... No em refereixo a això. Miro al meu voltant i només vaig pressa, miro al meu interior i només hi veig neguit. Em mareja la velocitat a la que gira el món. Sé que no el puc aturar, tot i que m'agradaria trobar la manera de fer-ho. Com que no en sé cap, m'agradaria poder dir:
-Eh! Pareu, que jo baixo d'aquí!
Aleshores, baixaria del món, li donaria l'esquena i me n'oblidaria. Jo ja no hi seria a dins. Segur que vist des de fora, encara es veuria més boig i atabalat del que està. Si mirés, potser veuria una bola immensa girant, girant i girant cada cop amb més velocitat. Sense poder apreciar les persones que en ella hi viuen. I no ho voldria veure.
M'imagino que, per uns instants sec en un banc al costat d'un riu, d'esquena al món boig, que miro com corre l'aigua, sense presses, que fa un dia preciós. Aleshores respiro amb calma i suament, prenent-me el meu temps per agafar aire i continuar.

Comentaris

  • Món aquietat[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-02-2009 | Valoració: 10

    El teu relat desperta de seguida la simpatia de la lectora: crec que moltes persones hem experimentat alguna situació semblant a la que descrius i per tant ens podem sentir properes a la seva protagonista.

    Respecte a la forma, he trobat especialment bell el final: "M'imagino que, per uns instants sec... que miro com corre l'aigua, sense presses, que fa un dia preciós. Aleshores respiro amb calma i suament, prenent-me el meu temps per agafar aire i continuar."
    Jo també ho he fet sovint, això: per si et ve de gust, t'ofereixo un Capvespre molt personal, amb el sol sobre l'aigua del mar, que vaig capturar i aquietar. Em sembla que tu sabràs degustar-ho...Si ho fas, comprovaràs que jo també necessito, de tant en tant, seure "d'esquena al món boig" i crear un de propi, per uns moments!

    Ja veus que continuo passant a llegir-te; avui he entrat en aquest relat perquè l'altre dia ho vaig començar però em van interrompre i em vaig quedar amb ganes d'acabar-ho, així que venia amb la idea de fer-ho; de pas, he vist que has publicat un de nou, de manera que suposo que tornaré aviat per aquí...

    T'envio una abraçada per damunt del mar,
    Unaquimera

  • hola!!![Ofensiu]
    lienu | 14-11-2008 | Valoració: 10

    be, no se quins dels dos ultims em quedaria, poder amb aquest, perque es mes una vivencia teva de petita, i perque en algun moment de les nostres vides, hem desitjat aturar el temps!!! t'astimo.

  • saber destriar aquets segons magics[Ofensiu]
    Avet_blau | 02-11-2008 | Valoració: 10

    tal com funciona avui el nostre mon,
    vertiginosament accelerat,
    i sense cap possibilitat de parar,
    ni una minima espurna el temps,
    els moments màgics desfilen camuflats,
    entre mil problemes i treballs;,
    saber destriar aquets segons magics,
    i emmmagatzemar-los en la memòria
    es la base per sobreviure.
    Avet

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de almenarenca

almenarenca

28 Relats

112 Comentaris

33137 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Una vida no es pot resumir ni en cinc ni en deu línies.
És difícil descriure el so del plor del naixement, la satisfacció de la primera passa o la decepció d'una caiguda.
Com parlaria de l'orgull d'acabar la carrera, dels nervis al començar una feina?
No us puc narrar les abraçades, els petons, les carícies.
Amb quines paraules us explicaria els moments feliços ni els instants tristos?
Tot això ha format la meva vida, m'han fet tal com sóc ara.
Jo sóc la meva vida, el meu millor resum.
Aquests relats són una petita part d'ella, una petita part de mi.