La història del quadre que en realitat no tenia cap història per explicar

No sabria dir la quantitat de vegades que havia passat per davant la botiga on venien i emmarcaven quadres. Molt sovint, el meu cotxe s'havia d'aturar involuntàriament al seu costat, per culpa d'un impertinent semàfor en vermell. Sovint vol dir al sortir de la feina durant gairebé tres anys, a cinc o sis dies per setmana, podeu fer els càlculs vosaltres mateixos. Al principi, amb prou feines si m'hi vaig fixar. Ni tan sols era a l'aparador, sinó dalt de tot de la paret esquerra que tocava a la vidriera. No puc dir que fos ni especialment gran ni espectacularment bonic. Un simple fons blau i groc amb una flor groga i taronja de tija negra en espiral i fulles blanques i grogues. Totalment realista, no?
Van anar passant els dies i el quadre continuava a l'aparador. Semblava que no era prou bonic perquè cap amant de l'art el comprés. A mi em va començar a fer pena. Mentre els seus companys més afortunats anaven acomiadant-se d'ell cap a parets fredes que els esperaven amb candeletes per ser acaronades per la llum de les seves imatges ideades, ell romania allà.. Semblava que l'havien oblidat. Ningú no s'hi fixava. Talment com un nen orfe que ja és massa gran i massa anodí perquè l'adoptin. Massa normal fins i tot perquè ningú el veiés. Jo sí i, de tan veure'l, cada dia m'agradava més i em vaig començar a imaginar quina podia ser la història d'aquella pintura. A la meva imaginació, l'havia creat un pintor jove, novell, il·lusionat perquè segurament aquella havia estat la seva primera venta com a professional. Creia que el pintor i el propietari havien arribat a un acord: si aquella tela no es venia, no li'n comprarien més. El pobre pintor estava desesperat. Ningú volia comprar-lo i la resta de les seves obres d'art s'anaven omplint de pols al seu pis fosc i llòbrec. M'imaginava el pintor com una persona sense recursos que intentava il·luminar al seva vida amb les pintures que sortien dels seus pinzells. Ningú li apreciava l'art que creava. Estava a punt de desistir i començar a treballar en qualsevol altra cosa més mundana, com ara de caixer al Mercadona o al Plus. I jo no ho podia permetre pas. Creia que si jo actuava, aquell pobre noi no cauria definitivament en la misèria de la vida vulgar. M'havia convençut a mi mateixa que si el comprava, contribuiria a que la seva carrera artística comencés a volar. Havien passat tres anys des de la primera vegada que havia vist aquella pintura i ja podia dir sense vergonya que me n'havia enamorat, com un s'enamora del seu millor amic o amiga sense adonar-se'n i sense pretendre-ho i un dia ho veu clar.
Vaig entrar decidida a la botiga, convençuda que la història del quadre era la que jo m'havia imaginat. Vaig preguntar al dependent, un noi molt amable, el preu del quadre. No el vaig trobar car. Vaig pensar, clar, com que no el vol ningú... Vaig marxar cap a casa amb el convenciment que havia fet un favor al pintor, alhora que havia comprat un quadre que, ara si, era preciós.
Al cap d'un temps, una amiga que coneix més que jo el món de l'art de la ciutat, em va comentar, que el pintor del meu quadre era el fill de l'amo de la botiga, que pintava quadres com a xurros i que en tot cas, els diners que comptaria serien els seus, i no els dels clients del Plus ni els del Mercadona.
Em vaig decepcionar. De totes maneres, em quedo amb la meva trista història imaginada. No m'agrada l'alegre realitat.
Pel que fa al quadre, continuo veient-lo preciós. El tinc penjat a la meva habitació.

NOTA: Si voleu veure el quadre i jutjar la seva bellesa o lletjor, entreu al meu fotolog. www. Adreça: http://fotolog.com/bambarol