Regarem el desert amb la vostra sang

Els cadàvers s'escampaven per tot el desert i s'enfilaven pel turó on onejava la bandera dels vencedors. La terra xuclava la sang dels milers de morts. Havia estat una carnisseria sense precedents, o això pensava el Tinent que ara, minuts després de la batalla, era atès per un oficial metge. Se sentien els crits de dolor dels ferits i la fortor de gangrena entrava ja dins la tenda. El cor encara li bategava amb força, recuperant-se d'hores de lluita per la supervivència.

Quan els primers auxilis foren conclosos, el Tinent sortí de la tenda i tornà a contemplar la barbàrie. El sol colpejava amb energia aferrant-se-li a la pell blanca. Fils de suor li regalimaven pel rostre abatut mentre centenars de mosques es disposaven a obtenir un festí. La bandera, per la manca de vent, era un drap inert lligat a un pal. El desert es negava a emportar-se'n el sabor d'allò que, més que una batalla, havia estat una bogeria. Va avançar sortejant els ferits fins la tenda del General, que somreia tot bevent un licor nauseabund de fabricació casolana, invent dels seus avantpassats. A la línia de les dunes, soldats cansats enterraven els soldats abatuts. D'aquí a un parell d'hores el sol decauria i començaria el fred en forma de ganivet del desert marroquí.

- No faci aquesta cara, amic meu! -exclamà el General només veure'l-. Qualsevol diria que no està content per la victòria!
- No és això, General. És que, simplement, no esperava que anés així.
- Són només un poble primitiu. Acabaran agraint-nos que els haguem conquerit, Julien. Ara que El Ainin és mort, la victòria final és nostra.

Primitius que defensaven la seva terra fins que no en quedava cap dempeus. I ells hi arribaven predicant-se alliberadors de l'anterior règim. Des de quan un alliberador matava els alliberats? En allistar-se a l'exèrcit, deixant al port de Marsella la seva família, en Julien creia pertànyer a una causa noble. Havia vist com en només sis mesos, Marrakech passava de mans franceses a mans del fill gran de El Ainin, anomenat Sultà El Heiba, per després caure de nou a mans franceses. Semblava una guerra sense fi.

- Si animem els soldats prometent-los una bona recompensa -afegí el cap del batalló-, demà passat arribarem a Smara, suposant que existeixi aquesta maleïda ciutat. Per mi, però, que és un invent dels seguidors de El Ainin per fer-nos por. Collons de moros! Si es pensen que ens espantaran amb aquestes...

A l'exterior, el vent saharià s'infiltrà entre l'uniforme esguerrat i li llepà les ferides amb una llengua afilada. Els homes seguien enterrant cossos dalt la duna mentre el sol deixava les ombres de l'Atlas. El Ainin havia estat el líder de la revolta contra la penetració francesa al Marroc. Amb les seves pregàries havia aconseguit unir milers d'homes del Sàhara per combatre l'entrada de les tropes i fins ara les havia frenat amb força eficàcia, fins el punt que França havia iniciat converses amb Espanya per ajuntar esforços. La seva mort a inicis d'any donà aires nous a França. La guerra feia quasi bé nou anys que durava i aquells primitius, com els anomenava el General, semblaven sortir de sota les pedres, cada cop més joves, cada cop més enfurismats, cansats d'invasions estrangeres. El Heiba semblava més fort inclòs que son pare, però França seguia convençuda que estaven debilitats.

Agafà la cantimplora de la seva tenda i s'arribà fins el final del camp de batalla, abrigat amb la seva casaca blava. La imatge del desert banyat per la llum taronja l'alliberà per uns instants de tot dolor, de tot abatiment. Una esfera perfecte que ho dominava tot i que ara es deixava menjar per les dunes, donant pas al fred colpidor que agafava sempre desprevinguts a ferits i il·lesos. Era la batalla de cada nit contra el vent que alçava l'arena, simulant minúsculs punyals que els que atacaven en desbandada. S'arreplegaren a les tendes, cobriren els cadàvers i taparen els ferits, molts dels quals apareixerien morts l'endemà. En Julien s'estirà cobert de mantes a la llitera improvisada i durant llarga estona contemplà com la llum d'oli es movia frenètica pel vent. Va imaginar que la sorra del desert absorbia la sang dels morts com si el reguessin. I aleshores va sentir un crit de dona. S'incorporà al llit escoltant, el frec de l'aire rabiós contra la lona i els gemecs de dolor dels homes ferits no el deixaren concentrar-se. Estava segur però, que allò era un crit de dona. I en tornar a sentir-lo s'alçà, s'abrigà tant com va poder i eixí de la tenda. No hi havia ni una ànima als voltants, exceptuant les invisibles dels morts que encara rondessin pel desert, cercant la porta del cel o de l'infern. Ara sí que, amb el vent xiulant a les orelles no oiria res. Caminà quasi a les palpentes, ensopegant més d'un cop, fins la duna més propera. Allà l'aire es va calmar i la llum de la lluna va mostrar la silueta de les formacions arenoses, canviant pels moviments de cada un dels seus grans. I en callar el vent tot se sumí en un silenci gèlid. Els ferits eren muts, com els morts, com els vius que dormien. I va notar la presència de quelcom que se li acostava, va desembeinar l'espasa atemorit i caigué de genolls a terra. El vent s'arremolinà de nou al seu voltant, amb olor de perfum femení, i l'abandonà.

Quan es llevà suava. A fora la tenda se sentia el moviment dels companys. Agafà la cantimplora i va beure tota l'aigua que en quedava. Es vestí amb l'uniforme de guerra, l'espasa i la pistola, es rentà amb una tovallola humida i, com cada matí, va marcar el dia al quadern de guerra: 16 d'octubre de 1910. El General animava els soldats a agafar forces per la batalla final que, segons ell, tindria lloc a la ciutat de Smara. De bon matí i ja feia pudor al licor llefiscós de la seva família. En Julien li manifestà la seva inquietud respecte al succeït ahir nit, creia que no havien de cercar la ciutat, tenia un pressentiment.

- Si les guerres es guanyessin o perdessin amb pressentiments els gitanos serien els amos del món, amic Julien. Falten només uns dies per la fi de la guerra, ja ho veurà.

Una estona després, les tendes havien estat desmuntades menys la que feia d'hospital, que esperaria amb un grup de soldats l'arribada de la segona orde de l'exèrcit. Si els càlculs no fallaven, aquesta trigaria poc més de quaranta-vuit hores. El General no volgué escoltar el seu Tinent, estava aferrat a una victòria final sobre els últims acòlits de El Heiba que el catapultés al lloc més alt del comandament franc. L'exèrcit es posà en marxa, creuà duna rera duna amb poc menys de la meitat de soldats que sortiren de Marsella i amb molt menys de la meitat de provisions. Entre els homes regnava una sensació d'inseguretat creixent, a cada duna, els de l'avantguarda miraven enrera per assegurar-se que no hi havia un canvi d'opinió del General i que podien tornar. Se sentien dèbils, assedegats, cansats. Quan el sol d'aquell segon dia després de la batalla del desert començà a pondre's, s'ordenà l'alto i es muntà el campament. Dins una de les tendes, el General discutia davant els mapes amb el geògraf de la missió. En Julien s'hi va acostar, pel que semblava s'havien perdut. L'última tempesta de sorra els havia fet desviar-se del rumb, la forma del desert havia canviat i ara no podien orientar-se

- Potser hauríem de tornar enrere -va dir el Tinent-. No ens queden provisions per aguantar gaires dies.
- Això ja ho sé, Julien, hòstia! Però de tornar enrere ni parlar-ne, no porto tot aquest temps menjant sorra per tornar ara!

Ni l'argument que el batalló del Coronel arribaria demà al campament-hospital el va fer canviar d'idea, insistia amb aires de supremacia que la seva missió era debilitar l'exèrcit i la ciutat de Smara, i ho faria. Demà a trenc d'alba seguirien el rumb previst. I va sortir de la seva tenda amb una petaca del seu licor imbevible. El geògraf i el Tinent restaren en silenci adormit fins que els crits dels homes els van fer despertar-ne. El General va tornar a entrar de sobte, entre eufòric i espantat.

- Ara ja no importa si ens hem perdut, la ciutat ens ha trobat a nosaltres.
En Julien sortí a corre-cuita i va veure com els seus soldats, en estat de desorientació total, cercaven les armes i els cavalls, cridaven i alguns fugien sense res desert enllà. A l'altre costat de la duna més propera, el Tinent va veure com, il·luminats amb torxes, un exèrcit de ben bé dos mil homes amb camells es preparaven. Rere d'ells el que semblaven els murs d'una petita ciutat. Però tothom assegurava que feia una estona no hi havia res allí. Ell tenia raó, haurien d'haver fet marxa enrere, però ara era massa tard. Els francesos estaven en clara inferioritat numèrica, anímica i d'armament. Era una batalla perduda. Al capdavant de l'exèrcit marroquí, una veu de dona cridà i tots avançaren a passos ràpids i decidits.

- Què ha dit? -preguntà el General, tremolós, a en Julien.
- Diu que regaran el desert amb la nostra sang.

Abans que sortís el sol, el batalló de l'exèrcit francès queda totalment assolat. El fill gran de El Ainin mantingué un exèrcit de resistència, reforçant el del seu pare, obligant a França a establir un protectorat d'acord amb Espanya l'any 1912. A El Heiba el substituí l'any 1919 Marabbi Rebbu, germà seu. La resistència saharaui a la frontera del desert marroquí finalitzà el 1934, és a dir, 32 anys després. La lluita de El Ainin i els seus fills es considera, històricament, un fet clau per tal que la colonització no arribés més enllà dels punts costaners de l'Àfrica del Nord.