Regarem el desert amb la vostra sang

Un relat de: Biel Martí

Els cadàvers s'escampaven per tot el desert i s'enfilaven pel turó on onejava la bandera dels vencedors. La terra xuclava la sang dels milers de morts. Havia estat una carnisseria sense precedents, o això pensava el Tinent que ara, minuts després de la batalla, era atès per un oficial metge. Se sentien els crits de dolor dels ferits i la fortor de gangrena entrava ja dins la tenda. El cor encara li bategava amb força, recuperant-se d'hores de lluita per la supervivència.

Quan els primers auxilis foren conclosos, el Tinent sortí de la tenda i tornà a contemplar la barbàrie. El sol colpejava amb energia aferrant-se-li a la pell blanca. Fils de suor li regalimaven pel rostre abatut mentre centenars de mosques es disposaven a obtenir un festí. La bandera, per la manca de vent, era un drap inert lligat a un pal. El desert es negava a emportar-se'n el sabor d'allò que, més que una batalla, havia estat una bogeria. Va avançar sortejant els ferits fins la tenda del General, que somreia tot bevent un licor nauseabund de fabricació casolana, invent dels seus avantpassats. A la línia de les dunes, soldats cansats enterraven els soldats abatuts. D'aquí a un parell d'hores el sol decauria i començaria el fred en forma de ganivet del desert marroquí.

- No faci aquesta cara, amic meu! -exclamà el General només veure'l-. Qualsevol diria que no està content per la victòria!
- No és això, General. És que, simplement, no esperava que anés així.
- Són només un poble primitiu. Acabaran agraint-nos que els haguem conquerit, Julien. Ara que El Ainin és mort, la victòria final és nostra.

Primitius que defensaven la seva terra fins que no en quedava cap dempeus. I ells hi arribaven predicant-se alliberadors de l'anterior règim. Des de quan un alliberador matava els alliberats? En allistar-se a l'exèrcit, deixant al port de Marsella la seva família, en Julien creia pertànyer a una causa noble. Havia vist com en només sis mesos, Marrakech passava de mans franceses a mans del fill gran de El Ainin, anomenat Sultà El Heiba, per després caure de nou a mans franceses. Semblava una guerra sense fi.

- Si animem els soldats prometent-los una bona recompensa -afegí el cap del batalló-, demà passat arribarem a Smara, suposant que existeixi aquesta maleïda ciutat. Per mi, però, que és un invent dels seguidors de El Ainin per fer-nos por. Collons de moros! Si es pensen que ens espantaran amb aquestes...

A l'exterior, el vent saharià s'infiltrà entre l'uniforme esguerrat i li llepà les ferides amb una llengua afilada. Els homes seguien enterrant cossos dalt la duna mentre el sol deixava les ombres de l'Atlas. El Ainin havia estat el líder de la revolta contra la penetració francesa al Marroc. Amb les seves pregàries havia aconseguit unir milers d'homes del Sàhara per combatre l'entrada de les tropes i fins ara les havia frenat amb força eficàcia, fins el punt que França havia iniciat converses amb Espanya per ajuntar esforços. La seva mort a inicis d'any donà aires nous a França. La guerra feia quasi bé nou anys que durava i aquells primitius, com els anomenava el General, semblaven sortir de sota les pedres, cada cop més joves, cada cop més enfurismats, cansats d'invasions estrangeres. El Heiba semblava més fort inclòs que son pare, però França seguia convençuda que estaven debilitats.

Agafà la cantimplora de la seva tenda i s'arribà fins el final del camp de batalla, abrigat amb la seva casaca blava. La imatge del desert banyat per la llum taronja l'alliberà per uns instants de tot dolor, de tot abatiment. Una esfera perfecte que ho dominava tot i que ara es deixava menjar per les dunes, donant pas al fred colpidor que agafava sempre desprevinguts a ferits i il·lesos. Era la batalla de cada nit contra el vent que alçava l'arena, simulant minúsculs punyals que els que atacaven en desbandada. S'arreplegaren a les tendes, cobriren els cadàvers i taparen els ferits, molts dels quals apareixerien morts l'endemà. En Julien s'estirà cobert de mantes a la llitera improvisada i durant llarga estona contemplà com la llum d'oli es movia frenètica pel vent. Va imaginar que la sorra del desert absorbia la sang dels morts com si el reguessin. I aleshores va sentir un crit de dona. S'incorporà al llit escoltant, el frec de l'aire rabiós contra la lona i els gemecs de dolor dels homes ferits no el deixaren concentrar-se. Estava segur però, que allò era un crit de dona. I en tornar a sentir-lo s'alçà, s'abrigà tant com va poder i eixí de la tenda. No hi havia ni una ànima als voltants, exceptuant les invisibles dels morts que encara rondessin pel desert, cercant la porta del cel o de l'infern. Ara sí que, amb el vent xiulant a les orelles no oiria res. Caminà quasi a les palpentes, ensopegant més d'un cop, fins la duna més propera. Allà l'aire es va calmar i la llum de la lluna va mostrar la silueta de les formacions arenoses, canviant pels moviments de cada un dels seus grans. I en callar el vent tot se sumí en un silenci gèlid. Els ferits eren muts, com els morts, com els vius que dormien. I va notar la presència de quelcom que se li acostava, va desembeinar l'espasa atemorit i caigué de genolls a terra. El vent s'arremolinà de nou al seu voltant, amb olor de perfum femení, i l'abandonà.

Quan es llevà suava. A fora la tenda se sentia el moviment dels companys. Agafà la cantimplora i va beure tota l'aigua que en quedava. Es vestí amb l'uniforme de guerra, l'espasa i la pistola, es rentà amb una tovallola humida i, com cada matí, va marcar el dia al quadern de guerra: 16 d'octubre de 1910. El General animava els soldats a agafar forces per la batalla final que, segons ell, tindria lloc a la ciutat de Smara. De bon matí i ja feia pudor al licor llefiscós de la seva família. En Julien li manifestà la seva inquietud respecte al succeït ahir nit, creia que no havien de cercar la ciutat, tenia un pressentiment.

- Si les guerres es guanyessin o perdessin amb pressentiments els gitanos serien els amos del món, amic Julien. Falten només uns dies per la fi de la guerra, ja ho veurà.

Una estona després, les tendes havien estat desmuntades menys la que feia d'hospital, que esperaria amb un grup de soldats l'arribada de la segona orde de l'exèrcit. Si els càlculs no fallaven, aquesta trigaria poc més de quaranta-vuit hores. El General no volgué escoltar el seu Tinent, estava aferrat a una victòria final sobre els últims acòlits de El Heiba que el catapultés al lloc més alt del comandament franc. L'exèrcit es posà en marxa, creuà duna rera duna amb poc menys de la meitat de soldats que sortiren de Marsella i amb molt menys de la meitat de provisions. Entre els homes regnava una sensació d'inseguretat creixent, a cada duna, els de l'avantguarda miraven enrera per assegurar-se que no hi havia un canvi d'opinió del General i que podien tornar. Se sentien dèbils, assedegats, cansats. Quan el sol d'aquell segon dia després de la batalla del desert començà a pondre's, s'ordenà l'alto i es muntà el campament. Dins una de les tendes, el General discutia davant els mapes amb el geògraf de la missió. En Julien s'hi va acostar, pel que semblava s'havien perdut. L'última tempesta de sorra els havia fet desviar-se del rumb, la forma del desert havia canviat i ara no podien orientar-se

- Potser hauríem de tornar enrere -va dir el Tinent-. No ens queden provisions per aguantar gaires dies.
- Això ja ho sé, Julien, hòstia! Però de tornar enrere ni parlar-ne, no porto tot aquest temps menjant sorra per tornar ara!

Ni l'argument que el batalló del Coronel arribaria demà al campament-hospital el va fer canviar d'idea, insistia amb aires de supremacia que la seva missió era debilitar l'exèrcit i la ciutat de Smara, i ho faria. Demà a trenc d'alba seguirien el rumb previst. I va sortir de la seva tenda amb una petaca del seu licor imbevible. El geògraf i el Tinent restaren en silenci adormit fins que els crits dels homes els van fer despertar-ne. El General va tornar a entrar de sobte, entre eufòric i espantat.

- Ara ja no importa si ens hem perdut, la ciutat ens ha trobat a nosaltres.
En Julien sortí a corre-cuita i va veure com els seus soldats, en estat de desorientació total, cercaven les armes i els cavalls, cridaven i alguns fugien sense res desert enllà. A l'altre costat de la duna més propera, el Tinent va veure com, il·luminats amb torxes, un exèrcit de ben bé dos mil homes amb camells es preparaven. Rere d'ells el que semblaven els murs d'una petita ciutat. Però tothom assegurava que feia una estona no hi havia res allí. Ell tenia raó, haurien d'haver fet marxa enrere, però ara era massa tard. Els francesos estaven en clara inferioritat numèrica, anímica i d'armament. Era una batalla perduda. Al capdavant de l'exèrcit marroquí, una veu de dona cridà i tots avançaren a passos ràpids i decidits.

- Què ha dit? -preguntà el General, tremolós, a en Julien.
- Diu que regaran el desert amb la nostra sang.

Abans que sortís el sol, el batalló de l'exèrcit francès queda totalment assolat. El fill gran de El Ainin mantingué un exèrcit de resistència, reforçant el del seu pare, obligant a França a establir un protectorat d'acord amb Espanya l'any 1912. A El Heiba el substituí l'any 1919 Marabbi Rebbu, germà seu. La resistència saharaui a la frontera del desert marroquí finalitzà el 1934, és a dir, 32 anys després. La lluita de El Ainin i els seus fills es considera, històricament, un fet clau per tal que la colonització no arribés més enllà dels punts costaners de l'Àfrica del Nord.

Comentaris

  • Té virtuts, el teu relat. Està bastant bé.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 17-08-2008 | Valoració: 8

    Hola Biel. He llegit una part d'aquest relat (quasi mai llegeixo relats llargs), però he de dir que, malgrat no és molt del meu estil, li reconec qualitats.

    Les descripcions estan ben fetes, l'estil és simpàtic, les "exclamacions" i exageracions són notables... Lo dit. No és molt del meu estil, però li reconec qualitat, i segur que d'altres ho valoraran millor. Felicitats.

    Ja ens comentarem, si Nech vol. Una abraçada!!

  • Fantàstic[Ofensiu]
    Màndalf | 31-01-2006 | Valoració: 10

    el relat, malgrat sigui una història de guerra i de mort.
    M'ha agradat especialment l'ambientació del desert i la caracterització dels militars.
    Ja sé que és un relat històric, però hagués preferit que s'acabés a la frase "...quedà totalment assolat."

    Salut jove !!

  • Biel Martí[Ofensiu]
    Gemma34 | 11-11-2005

    Bon dia Biel, no t'espantis, quan rebis aquest comentari veuràs que són les cinc de la matinada. No l'he llegit ara, el vaig imprimir al vespre, i just abans d'anar a dormir me'l vaig llegir.
    T'ho devia: Per fi has penjat el repte XXXVII. Moltes gràcies!!

    De primer, no hagués estat una lectura que jo hagués triat, ho faig, perquè m'ho vas demanar. A mi les guerres i els conflictes bèl·lics no m'apassionen, suposo perquè ja és prou trist que la gent és mati sense sentit.
    Però m'ha agradat l'experiència de llegir-te. He vist la sang. He sentit fins i tot l'olor de la mort, i això ho has aconseguit amb les teves paraules. M'has transportat fins aquest desert, i jo, amb el pijama posat, he entrat a dins d'una de les tendes, he sentit el crit de la dona i també he sortit encuriosida. I encuriosida m'has portat fins del relat.

    Gemma34

  • Bon dia Biel[Ofensiu]
    Gemma34 | 06-11-2005

    Després de deixar un parell de misatges en el fòrum, he pensat que potser no sempre te'l mires:


    [afegir resposta]
    Beil Marti... Biel Marti... Biel Marti... - Gemma34 05-11-2005 09:05

    No et piten les orelles tot sovint? Sí.. sí... oi que ho has notat?
    La causa sóc jo, que a tota hora penso en tu. No puc evitar-ho.
    Et molesta? en el fons em diverteix, et segueixo allà on vas, i t'espio, t'observo en silenci.
    El dia que vulguis tornar a recuperar la teva intimitat, el dia que vulguis tornar a ser un home lliure, ja saps el que has de fer!!!
    Penjar el repte (37)!!!
    Que passa, que t'escaqueixes de la feina bruta? I tu eres el que em criticava a mi? mmm... ho fas en segones intencions?
    Perquè vegis que són bona noia, et facilito una mica la feina:

    pàgina del fòrum 24.
    dia 17-10-2005
    Hora 21:30
    Repte XXXVII

    Suposo que aquest missatge també el llegirà el Bruixot, però em sap greu, ja he abusat d'ell. En canvi de tu, no em sap greu d'abusar... mmm... i que consti que no estem renyits, no, encara no jejeje... però al final, si no l'has agafat ja, m'acabaràs agafant mania. Snif.. snif...

    Gemma34


  • el desert, la selva, la sabana, les muntanyes...[Ofensiu]
    fill de les ombres | 21-10-2005 | Valoració: 10

    tota aquella terra que volgueu per a vosaltres, per la glòria de la "vostra" història, per la glòria humana dels vostres contemporanis, per la glòria gravada en velles pàgines dels vostres llibres..., tota aquella terra serà regada amb la vostra sang i si abans ha sigut regada amb la nostra, d'ella naixeran llavors de llibertat, llavors d'odi i rencor, llavors de revenja i venjança...

    un relat acurat, ben escrit, sense clímax perquè tot ell ja és una cadència progressiva, amb paraules que diuen més que les seves lletres, la descripció del vent, la caiguda del sol, els continus recursos estilístics donen a la novel·la històrica una profunditat que fa que el lector pugui respirar la mateixa arena del desert sense adonar-se que aquells fets fa 100 anys que van desaparèixer entre les dunes.

    francament formidable

  • In your Face![Ofensiu]
    pivotatomic | 21-10-2005

    Com suposo que ja saps, aquest és el nom que rep la jugada en que un jugador esmatxa la pilota a la cistella davant l'oposició d'un rival.

    En resum: una passada!

    El relat m'encanta. Com sempre, està molt ben escrit, tant per l'atmosfera que construeixes com per la descripció dels personatges. A més, el final es esfereidor, el que sempre és d'agraïr.

    Però no seria jo si no et busqués alguna pega, oi? Només dos detallets que m'han grinyolat:

    - Que el general doni ordres a un tinent. Et saltes molts llocs a l'escalafó. Si fos un capità o millor, un coronel, quedaria més creíble des del punt de vista militar (massa pelis i llibres de guerra, sorry...)

    - La olor a gangrena tot just després de la batalla. Val que la calor acceleri el procés, però crec que és massa d'hora perquè les ferides comencin a pudrir-se.

    Ja veus, foteses! Si ja t'ho vaig dir... Master & Commander!

  • qu'un sang impur abreuve nos sillons...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 21-10-2005 | Valoració: 10

    Em trec el barret, mestre Biel.

    M'agrada la novel.la històrica i més quan no em dóna temps d'avorrir-me; tu has fet 9 minuts de relat mig històric que m'ha emocionat.

    M'agrada l'ambientació del desert (les descripcions de les dunes, del fred llepant ferides, del vent i la quasi certesa de perdre's); la construcció dels personatges; la seqüència; el misteri.
    Una bona idea desenvolupada a l'entorn d'uns fets que per si sols són efereïdors: el resultat és excel.lent.
    L'ironia de la darrera frase que pronuncia l'exèrcit marroquí...

    Felicitats, company : )

    una abraçada,

    m

  • Aquest cop...[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 20-10-2005

    ... com en algun altre que ens hem comentat sobre la finalització dels relats, no puc sinó felicitar-te per com remates (després de tants morts, només quedava el relat -jeje-) la història (perquè la Història es remata sola).

    Molt bon relat, sobre un fet històric que encara porta cúa i que, de totes maneres, en altres zones geogràfiques i altres àmbits cronològics, continúa totalment vigent.

    Com a nota menys positiva, et podria comentar que (potser és culpa meva, no ho sé), l'ambientació "desértica" no ha arribat a situar-me del tot al relat, i la meva ment divagava (tampoc cal gaire cosa, divago constantment) cap a un relat de batalles entre Nord i Sud a la Independència americana, o més aviat a històries de l'exèrcit americà anihilant pell-roges...
    (Ex.: el licor casolà del General, la cassaca blava...)

    Bé, tal com et dic, potser és més una cosa meva que no pas teva...

    Enhorabona pel relat.

    Sergi.

  • Enhorabona[Ofensiu]
    marga | 20-10-2005

    No sé fer comentaris tan complerts com fas tu ,així que sols et diré que m'ha agradat el teu relat. Molt ben estructurat. Manté el interès fins el final. El veig com una possible novel·la històrica, tens tema per escriure un llibre.

  • històric[Ofensiu]
    petpan | 20-10-2005 | Valoració: 8

    Molt bé martinet. Canvies d'estil i millores.

  • Ostres, quin gir més inesperat...[Ofensiu]
    ROSASP | 20-10-2005

    No t'havia llegit mai cap relat de caire històric. M'ha semblat molt ben descrit, amb imatges que ens van portant per l'horror dels cossos morts i mutilats pels que ja no hi ha un demà. Les restes del naufragi que queden en cada guerra, on realment no hi ha mai guanyadors.
    La flaire a sang seca i la putrefacció dels somnis que dignifiquen sembla poder-se sentir...
    Ens apropes a la realitat del camp de lluita, en aquest cas amb fets històrics.
    Una estructura ferma i contundent, un tema que desafortunadament es repeteix al llarg de la història de la humanitat i no sembla tenir final.

    Una abraçada!

  • Un dels horrors...[Ofensiu]
    rnbonet | 19-10-2005 | Valoració: 10

    ... de la guerra -potser el més comú- és que sempre perden els "inferiors"... Encara que, sempre, la "canisseria" està als dos bàndols.
    Has fet un relat "nou", de caire universal, metàfora de tots els enfrontaments armats...
    "Hazañas Bélicas" es queda per als estadounidencs, ells, tan patètics!
    PS. M'ho pensaré, això de participar a més REPTES... Però ja he entrat a l'anomenada "putana senectude" i la rapidesa no és ja la meua aliada.

  • aixó és nou[Ofensiu]
    poppins | 18-10-2005 | Valoració: 9

    Novela històrica? no està malament...Els jurats del premi Planeta s' haurien de deixar caure per la vostra webb.
    Potser no estarien tant desencisats..

Valoració mitja: 9.38

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

621 Comentaris

221337 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com