Redempció abolida

Una abraçada ben forta i sincera del teu deixeble

És realment un poema que fa remoure la part més profonda de nosaltres mateixos, al caràcter dual de la nostra personalitat que sembla en aquest cas superat, o no. M'agrada en especial aquest aire de misteri que embolcalla el poema, és bell, molt bell.

com tots els que et llegeixo. Aquest però té un no sé què que m'ha encisat. I m'ha fet reflexionar també sobre les imatges que a vegades ens ensenya el mirall. Tan de bo poguessim dir que quan hi mirem només veiem un personatge.
Una abraçada

unir-se al plor dels arbres, ser arbre, arrel, terra i pols dels segles. I no res més durant el miratge incert d'aquest nostre viure.

Bellíssim.

Estic absolutament d'acord amb tu que la mort, ni la nostra ni la d'altri, no ens redimeix de res.

Compartir arrels amb un mateix... Sí, segurament, fredament, fatalment, és l'únic que hi ha, al capdavall.

Crec que tu ets dels qui intenten/intentam reescriure'ns a nosaltres mateixos, dels qui intentam redimir-nos a força de cercar-nos per miralls i versos.

Com gairebé sempre em passa amb les lectures dels teus poemes, em qued amb un desassossec que em costarà hores d'apaivagar.

Gràcies, Antoni, per escriure tan bé.

però absolutament líric. Segueixes insinuant-nos la mort de l'altre-jo? Hi ha algunes imatges que trobo francament belles en aquest poema que per alguna cosa que no acabo d'entendre em sembla d'un to diferent dels previs...

Una abraçada virtual,

hipo

Veig que continues investigant els desdoblaments i les dualitats de la personalitat...la teva?
Tot autor, i tu ho ets, vaja que sí, té la tendència a analitzar-se des de fora, imagino. Quan la ploma -o el teclat- calla, ens veiem respirant després d'haver contingut la respiració durant uns moments, o unes hores, fora de nosaltres mateixos, abocats a un mirall que no mirem.
Molt diferent, potser, de l'ofici del pintor: l'autorretrat té alguna cosa d'obscena observació. Estic pensant, per exemple, en el famós retrat de Courbet, jove, titulat El deseperat, que avui veig a les pàgines de El País, i que a mi em sembla molt més obscè que el no menys famós L'origen del món.
Escriure és mirar de biaix el mirall, com molt bé diu aquest poema.
Un poema, per cert, amb una llibertat de rima inusual en tu, encara que la rigorosa mètrica que ens assenyala el Francesc divideixi el text sense apel·lació.
Retrobem, en canvi, el fred, la mort, un sentiment de pèrdua i futilitat que ens encongeix.

Una cordial salutació,

franz

Els teus decasíl·labs parlen de la mort de l'home del mirall. Una mort que també podria ésser agafada com una curació. De vegades és molt millor tenir una sola personalitat...

Una forta abraçada!

... I molta salut!

FRANCESC

MOLT BON NADAL AMIC ANTONI!!!