Records d'estiu

Feia temps que la Maria de l'esquilet, ens volia convidar a un arròs de pardals, sembla mentida, oi? La mare estava molts pocs dies a Guissona, semblava que no li fes cas, pobre Maria, en Josep, el fill anava a la cacera de pardals. Això de caçar pardals era de l'època de la gana, quan la gent es volia atipar amb un gran plat d'arròs bullit, la Maria va venir a dir-nos, que tenia 40 pardals, pobre dona! Només calia triar el lloc, primer vam pensar d'anar a la bassa del Piteu, després podríem anar a la Ermita de Sant Pere, podia ser també el molí de la Teresa, però al final va ser a la font l'estany. Allí tindriem unes taules de pedra fantàstica, uns arbres que feien una bona ombra, i per acabar una font amb aigua abundant i gelada, com no es veia d'igual.
Que bé jo ho escoltava tot com si es tractes d'una gran empresa. El dia de l'arrossada vam encarregar dos melons i dos tortells.
Tots just arribar, vam posar a refredar les botelles i els melons. Vam començar a preparar els melons i ens va inundar una pluja de papallones, que eren precioses, de tots colors, i entre el cel que les emmarcava sembla una pintura.
En aquells grans arbres si recollien una colla de pardals que hi anaven al vespre, se sentia que cantaven amb ritme i harmonia.
Per un tros de canyar es veia com passaven els carros per la carretera, anaven carregats de semals ple de raïm. Era època de verema, anaven a descarregar els cups, deien que aquest any tindrien bona collita, la pluja a regat les vinyes i el sol les ha escalfat, així es que es recollirà bon vi. Nosaltres baixàvem pel camí dels horts, un camí preciós a on pels costats baixa un rec on creixien els créixens dintre l'aigua. L'aigua se sentia fresca i cristal·lina, m'agrada trobar l'aigua tan freda que encara ara quant noto la fredor, recordo la olor d'aquell arròs de pardals.