Records de fa setanta anys

RECORDS DE FA SETANTA ANYS

Demà farà setanta anys! Setenta anys de l'inici de la "gloriosa cruzada"! I jo hi era. Era a Barcelona. Els meus records són, encara avui, ben definits. I no són records ombrívols, ni tràgics. Són records d'uns fets que passaren, i que semblaren uns de tants moments moguts, políticament transcendents, de la nostra moguda història .



"L'any 1936 jo havia cursat el primer de Ciències Exactes.
"Els dies dels exàmens van coincidir amb uns assassinats polítics. Hi havia mala maror en aquest país nostre aquell any. Es començava a dir que uns militars estaven preparant un cop i que, per a justificar-lo, promovien assassinats. A les Corts els ànims estaven molt exaltats, proferint-se insults i fins i tot amenaces. A la Universitat hi havia dos o tres fatxendes, que es deien falangistes, que provocaven constantment a tothom. Prenien exemple dels "camicie nere" italians i dels "camises brunes" alemanys, parlaven en espanyol i repetien frases del fill del general que havia estat dictador a Espanya els anys vint. Puc assegurar, car en vaig ser testimoni, que els universitaris feixistes eren una escassíssima minoria; que les baralles i els esvalots que es produïen a la universitat els originaven ells, i que sempre sortien escridassats per la majoria.

"El dia divuit de juliol de 1936, el meu germà - de vint-i-dos anys- acabà la carrera de Medicina. Per celebrar l'esdeveniment, el meu pare i nosaltres dos, el dos fills, vam anar al cinema, un cinema que es trobava a prop de la Diagonal, em penso que al carrer del Rosselló, que es deia Cine Astoria, en el qual es va projectar una pel.lícula d'en Wallace Beery, de lladres i serenos. Tot sortint, el meu pare i el meu germà anaven parlant dels esdeveniments polítics. Recordo que vàrem anar caminant fins a casa, uns tres quarts d'hora. Jo, que aleshores tenia setze anys, escoltava. El que deia el meu germà, per a mi era l'Evangeli. El que deia el meu pare creia, per principi, que era exagerat. Aquell capvespre tots dos estaven d'acord que la situació era molt greu. Es deia que un general s'havia sublevat al Marroc, un tal Franco, i que el general Sanjurjo, que ja s'havia sublevat l'any 32, venia de Portugal cap a Espanya a dirigir "el pronunciamiento". El que més m'estranyà d'aquella conversa era que tots dos estessin d'acord. El meu pare, per una vegada jo creia que tenia raó i, per una vegada, jo veia que estava content. Content de tenir un fill metge, però em penso que també perquè es produirien esdeveniments polítics importants i el govern donaria les armes al poble i, per fi, Espanya faria la revolució.

"L'endemà ens van despertar les canonades i els trets. Els militars s'havien sublevat a Barcelona, ajudats pels feixistes. Bona part dels obrers s'havien armat els dies anteriors i, amb l'ajut del govern de la Generalitat i de la Guàrdia Civil, la sublevació fou dominada.

"Aquell dia, quan es va produir la revolta dels militars a Barcelona, el dinou de juliol de 1936, era diumenge. La família vàrem passar-lo espantats i desinformats. Vivíem a un pis d'una casa del carrer de la Llibreteria, tocant a la plaça de St. Jaume. Érem tan pobres que no teníem ni telèfon ni ràdio. Sentíem els espetecs dels trets, el retrò de les canonades, i el rebombori de les colles armades que entraven i sortien de la Generalitat, però no sabíem res del que estava succeïnt.
"-Què diu la ràdio? -preguntàvem, a cada moment, als veïns que en tenien.
"No es va saber res fins molt tard. Em penso que el general en cap dels sublevats, en rendir-se, va parlar per ràdio recomanant que tots els sublevats deposessin les armes. I va parlar el President Companys.

"Immediatament, va començar la revolució dels incontrolats, la majoria obrers afiliats als Sindicats revolucionaris, anarquistes, i socialistes. El cel es va il.luminar amb els incendis de les esglésies i dels convents. Tan sols es va salvar la catedral, vigilada per les forces de la Generalitat.
"El meu germà se n'havia anat de casa, no sabíem on, potser amb els seus amics, els nou metges, al Clínic, a curar ferits.
"Es deia que els xocs entre rebels i poble els guanyava el poble. Es deia que la plaça de Catalunya era un camp de batalla. Es deia que al port, a l'entrada de la Barceloneta, el poble, rera una barricada que dominava el passeig Nacional i l'avinguda d'Icària, havia destruït tot un batalló de soldats que volia entrar a Barcelona. Es deia que el coronel Escobar, en pujar amb les seves forces per la Via Laietana, s'havia aturat davant de la Comissaria de Policia, on hi havia eL President Companys, i li havia presentat armes cridant ¡Visca la República!...

"L'endemà, de bon matí, des del nostre balcó contemplàvem com uns homes sobreexcitats tiraven per la finestra els mobles d'un capellà que vivia al nostre carrer, al davant mateix de casa, en feien una pila a la plaça de Sant Jaume i hi calaven foc. Jo vaig sortir a tafanejar pel barri. L'església de Sant Jaume encara cremava i no es deixava passar pel carrer de Ferran en direcció a la Rambla. Vaig donar la volta pel carrer del Call i vaig guaitar-hi: la Rambla era un espectacle dantesc. Cremava, a baix, Santa Mònica i, a dalt, Betlem. Uns escamots de gent armada corrien amunt i avall. Hi havia botigues assaltades, i crits i clamadisses de gentalla d'una mena que jo no havia vist mai. Tothom corria. Jo no entenia res del que passava. Seguien disparant-se trets des dels terrats (els "pacos" que en deien), i vaig córrer, temorenc, cap a casa. En arribar, la mare, que passava molta angúnia per mi, em va abraçar com si hagués ressuscitat, i el pare seguí explicant al replà, a uns veïns, que a Espanya es cremen les esglésies cada trenta anys, però que els capellans no escarmenten mai i que per això passava el que passava...

"Al cap de tres o quatre dies ja se sabia quelcom de les lluites i de les represàlies sagnants que tenien lloc als pobles. Ja s'organitzaven columnes de voluntaris que sortien cap a l'Aragó, i es demanaven metges per atendre ferits. El meu germà, amb altres metges amics seus, es presentaren voluntaris, van anar als fronts, oberts arreu de Catalunya, i començaren llurs aventures i peripècies. Nosaltres, a casa, començàvem també les nostres.

"Tot i que s'havia iniciat una guerra llarga i terrible, tothom, al començament, creia que duraria poc. Els nois de la meva edat -jo aleshores, com crec haver dit, tenia setze anys- vam acostumar-nos prest al nou estat de coses. Ens interessàvem per les notícies però, de moment, semblava que les coses passessin molt lluny: nosaltres teníem vacances, i en gaudiem. Al cap de dos mesos, tot i que els esdeveniments eren greus, el govern va decidir obrir les portes de les universitats i dels centres docents en general. I jo em vaig matricular de segon d'Exactes, i em vaig inscriure a l'Acadèmia Baixes per aprendre a pintar.
"A la Universitat, a Ciències Exactes, sempre eren pocs. Ja es pot suposar, doncs, que en aquelles circumstàncies els matriculats fórem escassos: tres en total, i això a l'inici del curs, perquè més tard vam quedar dos: Ramon Ortiz Fornaguera, i un servidor. El Dr. Orts seguia al Seminari Matemàtic, absent de tot, fent-hi treballs d'investigació i estudis. Arribava l'hora de la classe i sortia tot nerviós del seu despatx fregant-se les mans:
"-'Pasen a mi despacho. Estaremos más cómodos.'
"I allí, asseguts entorn de la seva taula, escoltàvem les seves lliçons com si ens trobéssim en un món normal, un món en el que la cultura i l'ensenyament fossin prioritaris, mentre la realitat era bruta i tràgica, no sols a Espanya sinó arreu del món.

"Les tardes, a l'Acadèmia Baixes, jo anava aprenent a pintar. El senyor Baixes llogava gitanos que ens servien de model, i ens donava lliçons precises, interessants i reeixides. Un dels alumnes, una mica més gran que jo, que es deia Nuet, pintava esplèndidament bé. Amb un mateix gitano, una mateixa tela, els mateixos estris, i la mateixa afició, quina diversitat de resultats! En Nuet, per mi, era un artista de debò. No he sabut res més d'ell des d'aquelles dates: es mereixia triomfar. Què se'n deu haver fet? Què en deu haver estat d'ell?
"El senyor Baixes era molt jove, d'uns trenta anys, fill del fundador de l'acadèmia, i excel.lent artista com el seu pare, especialment en l'aquarel.la. Els diumenges sortia a fora i pintava. Els dilluns ens ensenyava el que havia pintat. Era un jove alt, elegant, esbelt, de cara triangular i pòmuls un xic sortints. Era ràpid i inquiet. Jo mai no el vaig veure assegut. De tant en tant, amb ell i alguns alumnes, parlàvem de la guerra. Ell era un addicte als rebels, com la majoria de catòlics que havien vist com era vexada la religió pels revolucionaris. Jo defensava els republicans. M'imagino que els meus arguments no eren de gaire volada, però si un creia en la democràcia i en la llibertat era molt fàcil de rebatre els punts de vista d'aquells que volien la raó defensant el dret a la rebel.lió, el dret a la força, i el dret a imposar una dictadura. El senyor Baixes creia en el Mussolini i en el Hitler, i hi creia de bona fe. Jo havia tingut setze anys de prèdiques revolucionàries a casa mateix, i em servien, crec que satisfactòriament, per l'edat que tenia. Amb l'únic que no combregava amb el meu pare era amb el seu fanatisme antireligiós i la seva devoció per Rússia. Però, pel demés, els seus arguments ja m'anaven bé. Sobre tot pel que es referia a la història, a la qual era molt afeccionat.

"Les classes van acabar aviat, abans de la data normal d'acabament de curs. Em refereixo a les classes a la Universitat. Les classes particulars de l'Acadèmia Baixes van seguir encara molts mesos, i jo feia els meus progressos. Algú m'ha dit que aleshores pintava millor que ara. Potser sí. Jo mateix em dic, de vegades, que en moltes altres coses també era millor als setze anys que d'adult. Això ho comento sovint: la joventut po
t donar molt més de si del que volen admetre els grans. Un dels exemples que repeteixo és el dels dos grans matemàtics creadors de l'Algebra moderna: Abel i Gauss. L'un va morir als dinou anys; l'altre, als vint. Per això critico l'ensenyament modern que, al meu entendre, fa perdre anys importantíssims de la vida als nens de gran capacitat intel.lectual. La frase que sovint es repeteix: "encara és jove", no em serveix. És en la joventut on es troba el bo i millor de l'espècie. A partir dels vint-i-cinc anys gairebé tots els genis ja viuen de renda, sense que vulgui dir que ja no facin res més. Volia dir que el més important ja ho han fet, o ho han inciat. Amb una sola excepció: la dels filòsofs.

"En el record, un mateix lapse de temps no té el mateix valor que un altre de la mateixa durada. Un mes de viatge a un país nou, per exemple, és molt més llarg que un mes de vida normal, quotidiana. Els mesos de vacances d'un noi, limitats a un no fer res, són molt més curts, en el record, que els mesos d'aprenentatge, de noves vivències, d'experiències originals. Dic això per justificar el fet que els gairebé dos anys que vaig passar a Barcelona des del començament de la guerra fins que em van mobilitzar (l'abril de l'any 1938, als divuit anys complerts feia poc), em sembla una etapa molt curta comparada amb l'any i mig que vaig passar vivint les peripècies de la guerra, del camp de concentració i del servei militar amb les tropes franquistes.
"L'octubre del trenta-sis vaig anar amb el meu pare al port de Barcelona a rebre el "Komsomol". Era un vaixell rus que duia menjar, i potser armes, als republicans. Els espectacles de masses sempre impressionen i captiven, però aquell, segurament per l'ambient que es respirava, imposà. Jo vaig intuir aquell dia les possibles capacitats d'una turba enardida per unes arengues.
..................................................................


El full, sense acabar, no té continuació. Les memòries, escrites als meus vint-i-pocs anys, van ser aquestes. Però, la realitat no fou ben bé aquella. Fou la que segueix:


L'aixecament militar del 36 alliberà totes les forces del mal. Espanya es dividí en dues zones: la dels dolents i la dels bons. Els dolents eren ells i els bons nosaltres. O, potser més certament per algú: Els dolents érem nosaltres, i els bons, ells.
Fos com fos, els dolents decidiren que havien de matar els bons, i els bons, convertits en dolents, decidiren que havien de matar els dolents de debò.
A una banda es van assassinar tretze bisbes i set mil capellans i monges, i no sé quants milers d'industrials, comerciants i digna gent de dretes.
A l'altra banda, amb independència de qualsevol fet de guerra, es van assassinar 40.000 dignes persones d'esquerres.

La zona que es va dir "nacional" va sofrir 110.000 morts al front, i 1.000 civils morts en bombardejos de ciutats obertes.
A la zona republicana, hi ha haver 86.000 assassinats a la reraguarda, 175.000 morts al front, i 24.000 morts per bombardejos de l'aviació a pobles i ciutats. Els morts per inanició - morts efectivament de gana- més els morts per repressions "dels bons" un cop acabada la guerra foren 200.000.
Sumem i esgarrifem-nos: la xifra de les morts degudes al "gloriós aixecament militar" foren 636.000.
Em queda un llarg capítol de ferits, sofriments i exiliats. El passo de llarg.

No passaré de llarg, tanmateix, el final de la guerra civil.

Barcelona s'havia rendit el vint-i-sis de gener del 39. El vuit de febrer, Figueres. El dia nou, els nacionals arribaven als Pirineus, finalitzant la campanya de Catalunya: amb 400.000 (quatre-cents mil) exiliats per la frontera francesa, 200.000 (dos-cents mil) presoners, cent cinquanta avions abatuts, dos-cents quaranta canons abandonats, 3.500 metralladores, 3.000 vehicles... Què havia passat? La campanya de Catalunya no va ser una derrota: va ser una parada militar precedida d'una fugida en massa. La història ens diu per què.

El dotze de febrer, Negrín, encara cap del govern republicà, donà compte als seus generals de les condicions de rendició que havia fet arribar al general Franco. La República disposava encara d'una tercera part del territori espanyol, amb un exèrcit de cinc-cents mil homes. Però, amb l'escassedat d'armes, no comptava gaire el terreny que encara es dominava ni el nombre de soldats. La República comptava amb quaranta avions, contra sis-cents d'en Franco. D'altra banda, la fam era general i immensa, els soldats no tenien ni botes ni mantes, i l'única capacitat de resistència es limitava als comunistes i a la gent implicada directament en el desenvolupament del conflicte.
Tanmateix, la por de tothom a les represàlies dels nacionals era fundada. El tretze de febrer del trenta-nou, Franco va publicar un decret que li donava totals facultats per a una venjança espantosa: declarava culpables a tots els ciutadans que haguéssin intervingut en "activitats subversives" des de l'octubre del 34 fins al juliol del 36, i a tots aquells que des del dia del "Glorioso Alzamiento" (en majúscules) s'haguessin "oposat al triomf del govern nacionalista, de fet, o amb passivitat vergonyant". I el decret es començà a aplicar immediatament després de l'ocupació de Catalunya. Com a nota esfereïdora, copiaré unes paraules de Mussolini quan el van assabentar que la "purga" franquista s'aplicava també als italians que no havien fugit de Catalunya: "Deixem que els mati a tots. Els morts no poden dir mentides.

El divuit de febrer, Franco va exigir la rendició sense condicions, comprometent-se, no obstant això, en un telegrama despatxat a Chamberlain -aleshores, Cap del govern anglès- "a què les represàlies s'exerciran exclusivament als criminals, i seran alienes al moviment nacionalista". Anglaterra i França s'ho van creure (o, almenys, van fer veure que s'ho creien) i van reconèixer oficialment el govern del general Franco el dia vint-i-set de febrer. A la Cambra dels Comuns, tanmateix, la bronca va ser èpica. Mr. Atlee va dir, textualment, aquestes paraules: "We see in the action a gross betrayal of democracy, the consommation of two and a half years of hypocritical pretence of non-intervention and a connivance all the time at agression... This action do not do anything to build up peace or stop war, but merely announce to the whole world that anyone who is out to use force can always be sure that he will have a friend in the British Prime Minister"
La posició britànica es recolzava en la necessitat "d'un general apaivagament d'Europa", «apaivagament» que, com sap el lector, tingué el seu gran exponent en el vergonyós pacte de Munic de finals de setembre del trenta-vuit, que entregà Txekoslovàquia als nazis. El reconeixement de l'Espanya de Franco permeté el definitiu envalentiment de Hitler, envaïnt Polònia sis mesos després, el 29 d'agost (si no recordo malament la data), dia que va començar la segona guerra mundial. I és que mai, mai dels mais, les proves de debilitat han fet més que envalentir els irresponsables petulants...


La nostra guerra s'acabava. S'acabava com havia començat, amb una guerra civil dins de l'Espanya republicana. El Coronel Casado es va oposar a resistir "fins a la mort", com exigien Negrín i els seus ministres comunistes. El coronel Casado creia encara en la possibilitat d'exigir unes mínimes condicions que substituïssin la humiliació -i l'horror subsegüent- de la rendició incondicional que Franco exigia. I lluità per aconseguir el poder, ajudat -a contracor- pel general Miaja, pel diputat Besteiro, pel Cap de la Flota Almirall Buiza, i pels generals i polítics no comunistes. Però Franco, encara que va admetre certes negociacions, va anar apretant fins a no atorgar cap dret als combatents ni als ciutadans de l'Espanya republicana.
I el final de la guerra fou èpic. I les represàlies, espantoses. Quasi tots els oficials capturats amb armes foren afusellats. I a part dels militars, a finals de 1939 havien estat executats per crims d'abans de la guerra, per cremar esglésies, o per serveis a la República (segons dades del periodista Mr. A.V.Philips, publicades al News Chronicle) unes cent mil persones. El Comte Ciano (ministre d'en Mussolini) que visità Franco el juliol de 1939, va manifestar que trobà a Espanya 200.000 persones empresonades, amb judicis que eren quelcom més que sumaríssims, i amb un nombre nombrós d'assassinats diaris, que a Madrid eren d'uns 200 a 250 diaris, a Barcelona 150, i a Sevilla 80... El Secretari General de la UGT, Rodríguez Vega, que aconseguí fugir d'Espanya, estimà que les sentències de mort eren d'un miler mensuals, cosa que faria uns 9.000 assassinats durant 1939, quantitat que sembla més probable que les xifres astronómiques d'en Ciano. Tanmateix, sembla (Vegeu The Spanish Civil War de Hugh Thomas) que la quantitat d'espanyols que fins l'any 1942 havien sofert presó, o camp de concentració, superà els dos milions. I que el 1942 - no sols sembla, sinó que consta oficialment -, seguien a la presó 241.000.-ciutadans.

Crec que llavors no es podia arribar a comprendre que hi hagués hagut a Espanya motius suficients per a desencadenar una catàstrofe, una hecatombe, uns sacrificis i uns patiments col×lectius d'una aital proporció. Però qui no ho podia comprendre era perquè no sols coneixia poc la humanitat, sinó que coneixia poca història, i sobre tot, ignorava -perquè això encara pertanyia a l'avenir, un molt proper avenir- que el món fora capaç de destroçar-se de la manera que ho va fer durant els anys trenta-nou fins al quaranta-cinc, els anys de la segona guerra mundial ( del 29 d'agost del 39 ,fins al mes de maig del 1945). El Japó signà la pau el setembre del mateix any.
No és possible resumir els danys, els mals, els sofriments de pobles i de persones, els genocidis que es van dur a terme, i les devastacions sofertes pel món en
aquests anys.

Mentrestant, tot i no haver entrat Espanya en la guerra, aquells anys, que foren anys de la nostra post-guerra civil, van ser calamitosos per una majoria de gent i, especialment, pels catalans, perseguits i vexats pel sol fet de no ser espanyols. Foren anys de domini absolut d'un poble sobre un altre. Anys de captivitat, d'opressió, de servitud i de submissió del catalá a les forces ocupants. Anys en què no es podia parlar ni escriure en la pròpia llengua, en què no es concedí ni una mínima llibertat económica ni política, anys en què l'única actitud acceptada era l'obediència servil, és a dir, la situació de l'esclau a les ordres del senyor.

Aquesta memòria històrica es va decidir ésser esborrada amb motiu de la mort de Franco, l'any 1975, per aconseguir una "transició" cap al règim democràtic. Però la dita "transició" va ser una tragicomèdia política digne de ser planejada per Machiavel. La feina de descobrir-la s'ha fet subreptíciament, i es va divulgant lentament i pausada. Ara, setanta anys després de la subversió militar, encara no s'aprova per unanimitat al Parlament Europeu la condemna de la dictadura franquista. Encara ara, setanta anys després, molts militars d'alta graduació, molts personatges d'elevada jerarquia, i molta gent, molta, addicta a cert partit politic, encara -si pogués- ajudaria a reinstaurar el règim dictatorial que s'estatuí l'any 36.
Per què? La contesta és aquesta: perquè Espanya és un conjunt de nacions obertament dispars, d'entre les quals una, dominant, se sent tan imperialista com quan governava Carles Primer. Els Països Catalans se senten radicalment oposats a tota tendència dictatorial, i no des d'ara, sinó de sempre. Mai els governs de les corones de Castella i d'Aragó, durant l`Edat Mitjana, se sentiren afins ni encativades pels valors, tan dispars, que els servien de base política a l'una i a l'altra. Les llibertats establertes per Catalunya en les seves constitucions, eren oposades a les servituts en les quals la reialesa castellana basava el seu poder. Això era així fa mil anys, i en fa sis-cents, quan l'aberració de Casp introduí la dinastia castellana a Catalunya, i fa tres-cents cinquanta anys quan la guerra dels Segadors, i fa tres-cents anys quan la rendició de 1714. I serà així fins que arribi el Món del Pobles, l'Europa del les Nacions, i hagin desaparegut els Estats, símbols decrèpits d'una societat decadent.