Records d'ahir, aires d'estiu.

Aquelles visites a ca la Ventureta em van impactar molt, ara men dono conta, com més passa més ho veig, qui era la Ventureta?
La senyora Ventureta era una persona molt intel·ligent i ben parlada, la seva conversa era molt amena, i tenia resposta per a tot. Havia fundat la Fonda que regien els seus fills, era corrent veure-la sentada amb un gran silló davant del balcó que donava al carrer de la font, seguint i donant conversa a la clientela que acostumava a ser-hi, la majoria, representants de firmes importants, dons que Guissona, es una Vila gran i rica , al voltant porta una seria de pobles que entre tots formen un gran plana.
L'amistat que teníem amb ella potser provenia del parentesc de l'avi, però la qüestió es que era amiga de l'avia i de tant en tant teníem que fer-li aquestelles famoses visites. Allí en aquella casa, em van començar a agradar les antiguitats, estava plena de mobles i objectes molt macos, devien ser comprats a Barcelona, ara ho penso així.
Un dia qualsevol, l'avia va pensar de fer-li una visita, com era de costum cada estiu, advertint-me abans que i anéssim i que em portes bé, que estigues quieta, però que m'ho tenia que mirar tot molt bé i escoltar les converses, perquè després, m'ho preguntaria i si ho feia bé hi hauria recompensa, el regal seria un col·legi de nines que lluïa a l'aparador de cal Pona.
Un cop a ca la Ventureta, acabades les salutacions, ami em van destinar a un lloc per sentar-me, que vaig demanar perfavor que fos davant de la bola de vidre del passamà, les dues, la Ventureta i l'avia, parlaven i parlaven, jo sempre anava contenplant dos gatets que desfeien una bola de llana de porcellana de sebres.
Mirava de reüll un centro blanc de porcellana, que hi figuraven uns nens amb un raïm, ara veig que era de porcellana de Capi di Monti, tot just a l'hora i tocaven tres o quatre rellotges de molt bona sonaria, menys un que era un cucut.
Amb tot això, va arribar l'hora que ens van fer passar a la cuina, a la taula de les ales caigudes, típica de la nostre terra, amb un calaix a cada costat, un destinat al pa i l'altre als coberts i les estovalles, a la taula i ressaltava tres plats de pa amb tomàquet i pernil, ja voldria jo ara, tenir les gerres i les tanalles que allà hi havia amb confitures i conserves, cantis d'oli i d'aigua.
Ja despedint-nos vam passar per l'hort, quina meravella! entre tomàquets i verdures, unes grans plantes de flors, xiringuilles, campanilles blaves i bogombilies.
El cel ja començava a enrogir, les campanilles es van encarar al sol prenen un color morat, i els pàmpols dels raïms de gra de dent de lleó, encarant el vent de marinada.
Sota un cel estrellat, vam prendre el camí cap a casa.