RAMIR II

Ramir II

(CONTE)

No ho sé si ho sabeu, que jo, en Ramir, II d’Aragó, dit el Rei Monjo, vaig entrar de ben petit al Monestir Benedictí de Sant Ponç de Tomeres, al Llenguadoc.
Mont Pare, Sanç III, d’Aragó, va pensar: Que en faré de tants Reis a la família ?, heu de comptar que davant meu estaven els meus germans Pere i Alfons. A aquest l’enviaré al convent i que s’espavili.
Espavilar –se allà per l’any 1090, si fa no fa, no os penseu que era tan fàcil. Clar, que sent fill legítim, que això si que era difícil, ja que d’il·legítims ni havien a dojo, la cosa anava més folgada.
I tant que em vaig espavilar, no de seguida, ja que quant vaig entrar al convent, només tenia deu anys d’edat.
Als disset, ja em vaig enamorar d’una pagesa, una dona que ja tindria els seus trenta anys ben complerts, i que és veu que la seva dèria eren els xicots joves i fadrins, la dona era casada amb un home que li doblava l’edat. I per acabar-ho d’adobar tenia una berruga grossa al nas, que a la dona li feia venir basques.
Aquella dona em va obrir les portes del paradís terrenal, del paradís, que deia el Prior, que no ens havia de fer perdre de vista l’altre de Paradís. Jo vaig pensar que de moment i mentre l’altre no el veies, aniria tirant d’aquest.
Clar que amb la meva amant, no os penseu que hi tenia trobades molt llargues, sempre eren de les d’aquí t’agafo i aquí et mato. També s’ha de comptar el temps, que quant s’esqueia la trobada, és perdia en treure’s els davantals, el vestit, les dues o tres enagües, la faixa i la re faixa.. Això si haig de dir en el seu favor que de calces no en portava, vull dir que anava ja previnguda. A pel, com si diguéssim.
Jo per la meva part, només m’havia d’alçar l’hàbit, i subjectar-lo amb les dents, ja que les dues mans les tenia emprades en altres feines.
La pagesa, Os ho he dit, que passava gana de sexe?, No . Oi?, dons os ho dic ara.
Sempre tenia calor tan a l’hivern com a l’estiu. S’ho treia tot, i és posava a dintre del meu hàbit, gràcies a aquesta estratègia, més d’una volta ens vàrem salvar per ser descoberts pel Pare Wenceslau, el meu mentor.
L’estona més desitjada, era quant el Prior m’enviava a casa del pagès, perquè la seva dona em dones la comanda de la melmelada, amb la que la congregació és desdejunava. I la dona, sé l’untava pels pits, fent expressa insistència en el mugrons. L’heu tastat mai la melmelada de préssec untada a les tetes d’una dona de pit exuberant?.
Si encara no ho heu fet os ho recomano.
I no diguem res de quant ella la tastava, havent-la untat a la punta del meu penis, llavors, sospirava i deia: Demà, si vens, l’untaré amb la de maduixa. En tota la resta de la meva vida, no he trobat mai a ningú que li agradi tan la melmelada, com a mi i com a la pagesa.
Ja podeu pensar que jo feia mans i mànigues per anar a l’endemà a la recerca, dels queviures, que tret de la verdura els compràvem, per exemple, ous de gallina, tot i que el pare Wenceslau em digués que no en necessitàvem, jo li contestava que els portaria de pollastre. El pobre frare em deia, mira que n’ets de beneit, Ramir, els pollastres no en posen d’ous.
Però com que en aquesta vida tot te un principi i un final, el pagès ens va enxampar. Com ho sentiu !!. Sort que em vaig ajupir prest com un llangardaix, i la perdigonada em
va passar rasant, no sense deixar-me un record a l’orella dreta.
A la dona li va posar un cinturó de castedat i un morrió, i segons males llengües, a contar d’aquell dia, diuen, que l’home s’untava la berruga del nas amb compota de tomàquet, i feia que la dona li llepes, sota l’amenaça d’esllomar-la a fuetades.
Ja podeu pensar, que no podia passar a menys d’una llegua de la masia, pel que vaig
passar una temporada, de vaques flaques.
Però l’abstinència és va acabar, en quant el Prior en va enviar a prendre unes lliçons de llatí, tan necessari segons ell per l’ortodòxia i els rituals. Les classes és donaven al convent de les monges serves del Senyor, que tenien el convent a Fraga.
Tant les monges com les novícies, Fragatines, d’aquell any del senyor de 1100, als meus ulls eren de lo més selecte de la joventut femenina, ja és podien tapar amb els hàbits, llargs, que jo les veia quant se’ls arremangaven per córrer, o saltar a la corda. Ensenyant, les blanques cuixes, i rient, quant se’n adonaven que jo les espiava fent-me el desmenjat. Elles em tractaven com si fos un xicot, sense malícia.
Allí, vaig conèixer a Sor Maria, que el seu pare, Ramon Berenguer IV, de qui era filla il·legítima l’avia portat en contra de la seva voluntat, en haver-la trobat allitada, sense roba amb el caporal de la guàrdia. Sor Maria, ja era de la meva edat, tots dos teníem vint anys, i en el seu cas, experiència, amb un home més gran que ella, i jo, en el meu,. amb una dona més gran que jo.
El nostre amagatall, més adient era la cuina. Ella pujava dalt de la taula, feia les passes d’un ball rodó, fent la cerimònia i paravents de cortesia anant-se traient, l’hàbit, que era tot el que duia a sobre. Era molt graciosa saludant, amb els pits, blancs i rodons.
Jo des de la meva posició, vista de baix, em semblaria l’estàtua d’una Venus, si no fes els moviments més eròtics, que havia vist fins a aleshores. Res a veure amb les picardies de la pagesa.
Quant estava més embadalit, mirant-la era quant agafava la manega de la nata i la estrenyia, perquè aquesta li anés caient des de el melic, fins a l muntanya, púbica.
Sempre m’ha agradat la nata, i el que és millor, que sempre que la menjo, em fa molt profit, i ni dic res de quant me la serveix amb la safata de Sor Maria.
Una d’aquestes nits, que estàvem amb el ritual però al inrevés, el de dalt de la taula era
jo, vàrem sentir que a cops desbarraven la porta, que estava tancada amb pany i
forrellat, perquè qui fos no pugues entrar. Al no poder fer-ho, el capella que tenia confessió de les monges, és veu que s’ho va olorar i al no poder entrar va posar-se a cridar.
!! Dimoni ¡¡. !! Dimoni ¡¡. !! No t’amaguis que et veig ¡¡ . Però en no sentir soroll, se’n va anar a dormir, pensant que el Dimoni, li havia fet a ell la mala passada.
Vàrem apagar les espelmes, i vàrem restar silenciosos, ens vam tapar amb una manta i abraçats, nus ens adormirem sobre la taula de matar els pollastres els conills, i pastar el pa.
A l’endemà quant va obrir la porta Sor Petra, la cuinera, ens va trobar de genolls davant la imatge de Santa Cecília, resant en llatí.
Deu i la Verge, siguin lloats, tan piadosos, i estudiosos, no ni havien hagut en aquest convent, no ni havien de feia molt de temps. Ara de tan llaminers tampoc, va dir veien la despesa de nata i xocolata que hi havia per tot arreu.
Vàrem canviar d’amagatall, i la propera trobada la vàrem tenir al rebost, era un rebost ample i confortable, i els sacs de farina arrenglerats feien un llit, que ens era fins i tot tan adient per la penetració, que l’èxtasi venia d’una manera tan voluptuosa
No sabem com un dia no vàrem tancar la porta amb el forrellat, el cas és que sense fer soroll, com si fos una pantera, va entrar Sor Àngela, va fer una rialla i és va despullar.
Quin encert el del meu pare !!, El Tro, pels meus germans. Jo la castedat del convent.


En acabades les lliçons de llatí, vaig haver de deixar el convent de les monges, i retornar al dels frares. De Sor Maria n’havia gaudit prou, però de Sor Àngela, m’havia quedat curt. Es pot dir que només la vaig tastar, ja que la majoria de vegades, com que vàrem ser tres els participants, si elles dues s’ho muntaven, jo quedava a l’expectativa. No sé perquè tinc la sospita, que el vell capella, ens espiava pel forat del pany.
Ja, que quant li confessava els meus pecats de supèrbia, o d’haver omès qualsevol
pràctica litúrgica, sempre em preguntava : Això es tot, frare Ramir?.
Jo li contestava que si. Perquè estava, i encara ho estic, segur que el gaudir del cos, que Deu ens ha donat, tan a les dones com als homes, no és pecat, i méss tenint en compte les energies per fer-ho que dona la joventut.
Em podeu preguntar,: I la melmelada què?. Dons igual que els bons cuiners amaneixen les verdures naturals, amb oli sal i vinagre, perquè entrin millor, El sexe necessita imaginació, per el mateix.
Vaig tornar fet un erudit llatinista, aquest idioma ja no tenia secrets, per mi. Des de els sermons, epístoles i sentencies, de Sant Oleguer, de les quals resten fins al dia d’avui ,
El Sermó d’Adventus Domini, i les seves tres epístoles. Fins i tot el coneixement i comprensió de la poesia eròtica de Pere Albert, signada amb el pseudònim de l’Enamorat de Ripoll.
Aquest coneixements, tret de allunyar-me de les dones, em varen encoratjar en ser més agosarat, donada la meva condició de fill, legítim de Sanç III, que va morir deixant la Corona al meu germà Alfons I. El meu germà, el primer que va fer va ser donar-me la Púrpura de Bisbe, amb la diòcesi, de Roda-Barbastre.
Que en vaig tenir de cortesanes, al meu abats!, no voldria posar les dents llargues a ningú, parlant d’aquelles èpoques. Sabeu el que era en aquells temps de la meva joventut, agafar per les espatlles, posem per exemple a la dona del Comte, i dir-li a l’orella “Dominus Boviscum”. ? Amb aquestes paraules, se m’obrien les portes de les seves cambres. I la resistència fingida de les seves cames.
Clar que les meves aventures amoroses en aquells temps, eren més arriscades que en els temps de les melmelades. S’havia de tenir cura de les minyones, els secretaris i les majordomes. També haig de dir que l’hàbit de Bisbe, amb la banda roja, la casulla el birret i tots els altres additaments, era més difícil d’amagar, tot i que no era difícil
aconseguir complicitats, amb l’ajuda de la bossa dels “doblers”.
A tot això varen anar passant els anys, i ves per on a la mort del meu germà Alfons I, se’m varen complicar les coses. No va deixar fills, al contrari que el meu pare que en va deixar per donar i vendre.
El meu germà, Alfons I, va tenir els “collons” tan grossos de deixar un testament, d’aquells que emboliquen la troca. Va designar hereus seus, al Sant Sepulcre, a l’Hospital i al Temple.
Els aragonesos és varen reunir a Jaca, i em van considerar successor natural del meu germà, a desgrat de la meva condició de clergue.
I vaig esdevenir Ramir II, d’Aragó, dit el Monjo o el Rei Cogulla.
Em va deixar el que és pot dir una situació més que critica. Tan que em van passar de sobte, totes les ganes de fornicar i practicar cap de les altres maneres de concupiscència, ja em podien posar davant dels ulls, una bona natja a cada costat de la cara, o dues tetes d’aquelles que enamoraven, pel color bru dels seus alvèols, que el compromís amb els súbdits, m’he ta tenia pansida.
Les fronteres meridionals eren envaïdes pels Sarrains, i les occidentals pels castellans, Navarra, é declarava, unilateralment, independent, i no content amb això el se Rei, Garcia VI, disposava d’un ample territori a Montsó, que era una greu amenaça.
La noblesa aragonesa, no volia perdre els seus privilegis, i clar de seguida varen veure
que jo no els convenia com a Rei. S’havien equivocat d’home, Que no ho varen veure, que a mi el que m’agradava era la pregaria, les misses, i el convent ?. Se’m varen revoltar i no vaig tenir mes remei que fugir a Catalunya.
El 1135, als meus 55 anys d’edat. Ramon Berenguer IV, llavors un Rei de dinou anys, em va acollir a Besalú i plegats vàrem convenir un pla a seguir. Amb la tranquil·litat d’esperit i la bona cuina catalana, el cos és va revifar i el “canut” va recobrar part de la
virilitat perduda.
A la cort de Besalú, vaig conèixer a la que un any més tard, va ser la meva muller, encara que passant per sobre dels meus vots, ja que vaig tenir de traurem els hàbits per segona vegada. Fent-li trampes al Papa. Encara que exiliat, mai vaig renunciar al Regne de Saragossa, que havia conquerit el meu germà. I al que hi tenia dret.
La jove i verge, Agnès de Poitiers, que no sé si per la meva fama d’home ardent, o perquè no en sabia res de les arts amatòries i sexuals, va ser feliç amb mi, fruit de les nostres rebolcades, aquestes beneïdes per Nostre Senyor, van donar el fruit esperat per nosaltres i per Ramon Berenguer IV, així va néixer la meva filla, Na Peronella.
El pla ordit, a llarg termini, va anar donat els seus fruits. I com aquell que no se’n adona Na Peronella, sens va posar amb dotze anys.
De jove m’agradava explicar les proeses, de llit, i ara m’agradaria fer-ho, explicant-vos, el que va fer un home de la meva edat, amb l’Agnès la de Poitiers, fillola de Ramon Berenguer, vinguda de La Catalunya Nord, per fer-me pessigolles, fregues i fins i tot preparar-me alguna, que altre, beguda medicinal, d’aquelles que em feien tornar, ni que fos per una estona, als temps de la meva joventut. Jo era molt feliç i content de sentir gemegar a la de Poitiers i fins i tot em quedava adormit.
Fent veure que no me’n adonava que gemegava, a l’espera que sortís del darrera del seu
amagatall, el jove Joglar, que la tenia enamorada.
Aquí, entre nosaltres, en sabia més de fer-la xisclar amb la practica sexual, que d’enamorar-la, amb les seves cançons i versos, que eren d’allò més dolent.
“El gra sangonós de magrana, al teu llavi.” . Oh, el mossec de la teva besada” .
Aquestes coses, li deia.. Creieu que son bones?, potser jo soc poc objectiu.
He de dir que mai vaig descobrir el seu secret. Qui era jo, que me’n havia anat al llit
amb dones casades, vídues i fadrines, per aixafar-li la guitarra a qualsevol dels joves,
que no feien més que reaccionar a la llei de la natura?
En Ramon Berenguer IV, i la meva filla Na Peronella, és varen casar al 1147, ( la firma del protocol ja l’aviem signat, a Barbastre al 1137 ), i jo vaig passar els meus drets al meu gendre. El mateix any els veïns d’Osca li juraren fidelitat.
El mal parit (perdoneu l’expressió, que és l’única, de mal to, que he pronunciat a la meva vida) del Rei Alfons VII, de Castella, va evacuar Saragossa, però va retenir , Soria, Calataiud i Alagón.
Desprès de tota aquesta vida, que com podeu comprendre, va ser molt atrafegada, m’he retirat al Priorat de sant Pere el Vell, aquí a Osca, deixant a la meva dona, que sé les compongui a la cort de la seva filla i el seu gendre.
Del joglar, he sabut pels espies, que l’ha foragitat i ara s’entén amb el secretari del Bisbe, un “capellanet” acabat de sortir de l’ou. Ja em direu.. Que hagués estat, sense nosaltres els representants de Nostre Senyor a la terra, de les dones insatisfetes?.
Encara, de tard en tard, tinc algun afer de faldilles, i encara que només sigui per la fama que em precedeix, les joves, proven a veure que passa. Ja os ho podeu imaginar, ja no tinc edat per donar masses explicacions, ara em fa vergonya.
Però el que si os diré, és que les grans vestimentes, cintes, cinturons, calces i capes. dificulten molt l’art amatori i sexual.
Ara que he recuperat el meu hàbit Benedictí, a l’hivern duc calçotets i a l’estiu a pel, el que vol dir que aixecant-lo i subjectant-lo amb les dents, (encara me’n queden les dues del davant), en tinc prou. No oblideu, que les mans s’han de tenir posades en un altre indret.
Osca, l’any del Senyor de 1156.

Viladecans, maig del 2007