LA COSINA DESCALÇA

Un relat de: Joan Gasset Vilaplana
LA COSINA DESCALÇA




Joan Gasset i Vilaplana



Capítol, 1
Quant vaig entrar al despatx de l’alcaldessa, aquesta és va aixecar de darrera de la seva taula escriptori, per rebre’m. De seguida li vaig veure alguna cosa diferent al seu posat de sempre. Mai havia vist a la Glòria dur un vestit roig llampant, però segurament no era el vestit, el que la diferenciava d’altres vegades.
-- Estimat Joan !! – va dir l’alcaldessa de Vila del Camp, encaixant-me la ma, i decidint-se al cap d’uns segons a fer-me dos petons a la cara. I assenyalant-me el sofà perquè segués, a la vegada que ella seia a l’altre costat de la tauleta de centre.
-- Alcaldessa. !!. – vaig dir-li jo -- Avui et veig diferent, però no sabria dir-te el perquè.
Jo, tenia ja fets els vuitanta anys i la alcaldessa (Tots el diaris ho havien publicat feia uns dies quant va guanyar les eleccions 51 ). La nostra amistat venia de lluny
Ja ho sé estic més prima i més forta; ho potser és que he millorat de modista.
-- Ara, et fa una modista els vestits?.
-- No; era una broma, un polític, una política, un advocat, una advocadessa, ho un venedor o venedora mai han d’anar al sastre ni a la modista.
-- Bé, jo soc venedor – vaig dir-li – i de jove anava al sastre.
-- Ja vaig veure les teves fotografies antigues. Aquells pantalons amb pinces, a la cintura i l’americana creuada de solapes en punxa. . . . . . A quin sastre anaves ?
-- A un què era el marit d’una cosina meva. D’aquells vestits de roba de primera encara en guardava un parell en molt bon estat, i un bon dia la dona me’ls va llençar.
-- Mai me’n vares parlar d’aquest sastre i d’aquesta cosina, No tels vaig veure mai, posats.
-- Quant ens vàrem conèixer ja feia anys que no mels posava, eren una relíquia.
-- I la teva dona els va llençar a la brossa !!
-- Els vàrem guardar molts anys, Primer els va farcir de naftalina i va tancar l’armari en
clau. Després quant vaig deixar de viatjar els devia llençar
-- I amb un d’aquells dos anaves a veure als clients?. Ningú et va aconsellar que et vestissis de confecció?.
-- Si la visita era a la tarda si, si era als matins duia una jaqueta de xeviot de Can Jorba, i pantalons, que si avinguessin del sastre. Em varen durar anys i anys. Quina és la diferencia ? – li vaig preguntar.
-- Els clients se’n adonen que hi ha alguna cosa massa estudiada, que potser guanyes molts diners perquè el que els vens és massa car.. És millor anar vestit com tot el mon.
-- Per això dus aquest vestit tant vermell, Ho perquè ara ets alcaldessa ?
-- No, no és cosa meva ho vaig aprendre en una classe de sociologia
-- De tota manera tens alguna cosa diferent – li vaig dir – encara que no encerto en endevinar-ho.
-- Deixa-ho córrer – va dir l’alcaldessa – Has llegit això ?. –i em va lliurar el diari que hi havia sobre la tauleta.
==========
En primera plana deia, al peu de la fotografia on és veia a l’alcaldessa i més gent, tallant el monumental pastís de la festa de celebració del triomf a les eleccions.
La futura alcaldessa és va gastar en cirurgia estètica, i en vestuari per la publicitat i les fotografies de la campanya electoral més de deu mil euros. Una quantitat que no sabem si ja ha pagat . Ho pagarem els ciutadans amb càrrec al nou ajuntament ?.
==========
-- Ja ho ha escampat la televisió ? – li vaig preguntar.
-- Encara no, suposo que ho diran al migdia a les noticies.
-- I és cert ?.
-- Aquest mati, ja he rebut unes quantes trucades de periodistes preguntant el mateix. I
de la televisió publica també; volen confirmar la noticia. – va dir-me la Glòria, ara
l’alcaldessa sense aclarir si era cert, o no,
-- I que els has dit ?.
-- Els he adreçat a la cap del gabinet de premsa, però no tinc massa confiança en que sigui competent pel càrrec. De moment ha guanyat temps, ni els ha dit que si, ni que no.
-- I perquè m’has fet venir, a mi ?.
-- Ests un bon amic; tens experiència comercial i temps lliure potser et necessitaré, diguem com conseller extern adjunt a la jove aquesta. Tu li dones les pautes i ella dona la cara.
-- Ja fa anys que estic jubilat, i donat de baixa al col·legi, de viatjants de comerç. No vull jugar-me la jubilació.
-- No seria un càrrec oficial , cobraries en negre, de moment, desprès ja veuríem de buscar un encaix legal.
-- Mira de moment si vols un bon consell si és veritat que has fet un “lifting” o alguna altra cosa; paga !!. – vaig dir-li.
-- Havia pensat en dir que aquesta despesa era un regal de part d’algú, però no sé de qui.
-- No t’ho aconsello, la oposició ho denunciaria com pre- varicaciò.
-- I si jo et dono els diners per sota ma, i tu vas a la Clínica i desprès al Catering i pagues, dient-los que posin les factures al teu nom ?. És tracta de cobrir l’expedient.
Li vaig dir que m’ho pensaria, que ho consultaria i que ja li diria alguna cosa.
Ara ja sabia el que li veia de diferent a la Glòria. Compromesa amb la lluita social, valedora dels més desfavorits però dona a la fi.
Capítol 2
Feia anys i panys que no me’n recordava de la cosina Mercè. Aquella visita a la Glòria i el parlar dels vestits antics me la van dur a la memòria. De fet la cosina Mercè i jo érem cosins putatius, però llavors ni ella ni jo ho sabíem. Deu anys més gran que jo, el que vol dir que quant ella tenia vint-i-set anys jo en tenia disset. I llavors va ser quant el seu marit em va fer el primer “traje” a mida.
La cosina Mercè s’havia casat amb el sastre feia quatre o cinc anys, hi de moment no tenien fills. Ell treballava en una sastreria d’un parent seu i a fora d’hores cosia per la família i amics a casa seva.
-- Joanet !! – Si t’has de fer un vestit a mida recordat del meu gendre, el marit de la Mercè – em va dir un dia la meva tia, “Veva”, la germana putativa del pare.
Era costum en la majoria dels casos, comprar el “corte” per una banda i cercar el sastre per una altra, que només i posava la feina i els botons. I no sé perquè gairebé era
obligatori comprar-lo a una “pañeria” que hi havia al carrer de “Pelayo”
El dia de la boda de la cosina Mercè, hi vaig anar sol, havia quedat orfe de mare feia poc i el pare no hi va anar. Estava bellissima, amb el vestit blanc de cua llarga, jo trist i solitari, tot i que tota la família m’acaronava per la pèrdua recent de las mare.
Em vaig enamorar d’ella perdudament, com s’enamora un nano de catorze anys. Tothom deia que s’assemblava a l’Ava Gardner, jo pensava que era exactament a l’inrevés. La Gardner, s’assemblava a ella.
No la vaig tornar a veure fins el dia que, amb el paquet del “corte de traje” sota el braç vaig anar a casa seva perquè el marit, el sastre, em prengués les mides.
-- Oh !! Com has crescut !!. Si ja estàs fet un home !! – va dir-me quant em va veure al obrir la porta del pis.
-- Ja vaig pels divuit anys – vaig dir jo – tot i que acabava de complir els disset.
El Paco encara no ha arribat, trigarà una mica, seu i treu-te la jaqueta. Posaré música, suposo que aniràs a ballar amb la xicota.
Als seus quinze anys la Flora i jo, ja fèiem manetes, i ballàvem els diumenges
No sé perquè li vaig dir que no tenia “novia”. Ella em va dir que no em creia.
Jo la vaig obeir i vaig treure’m l’americana, i vaig asseure’m a la cadira més propera.
Jo la mirava mentre posava el disc, al plat giratori de l’aparell. Ja no era aquella jove
vestida de blanc, que més que una núvia semblava una nena de comunió. Era una dona
més feta, més. . . . . avui dia en diríem sexy.
La musica va començar a sonar era un L. P. de Lorenzo González.
Va treure dos gots alts, dos coca coles de la nevera i l’ampolla de rom.
Vols un Cuba Libre ? (Suposo; ara no ho recordo ben bé, que encara no en dèiem “cubata” )
-- Si, gràcies – vaig dir.
Ella va posar els glaçons als gots, una mida no massa gran de rom, i gairebé els va acabar d’omplir amb els coca coles.
-- Els he fet fluixos – va dir, donant-me el meu got. Jo, la mirava no em creia el que estava passant.
Vàrem beure tots dos a la vegada, i vam deixar igualment al mateix temps els gots sobre la taula. Llavors va venir aquells moment que moltes vegades he tingut a la vida d’incertesa pensant; I ara què?.
La cosina Mercè, és va aixecar de sobte, com qui pren un decisió que ha estat madurant, em va agafar per les mans i em va dir: Ballem?.
La vaig agafar per la cintura, en González cantava “La Cabaretera”. La musica feia que els cossos s’apropessin cada vegada més, Les nostres cares quedaven a un mil·límetre l’una de l’alta, i és fregaven lleugerament de tant en tant.
En aquell moment va sonar el timbre de baix del carrer. No hi havia porter electrònic, (no sé si ja s’haurien inventat ) Aquella escala tenia timbre, però encara ni havien que s’havia de trucar amb el picaportes o baldó, els pics i repicons, del pis.
El sastre que per cert estava molt gras, trucava per anunciant que ja havia arribat, ja
que duia la clau. i que trigava una bona estona en arribar al tercer pis.
-- Mira !, el Paco Ja és aquí – va dir la cosina Mercè, desfent-se delicadament de les meves mans. Jo la vaig retenir un instant i li vaig fer un petó molt a prop dels llavis. Em va mirar amb sorpresa, ho així m’ho va semblar, però no em va dir res.
El Paco em va prendre les mides i va dir-me quin dia havia de tornar per la primera prova.
Capítol, 3
-- Que volia la Glòria ? -- em va preguntar la dona quant vaig tornar a casa. Era a la cuina feinejant
-- M’ha ofert una feina.
-- A l’Ajuntament ?.
-- No ben bé, en un càrrec extern, per dictar-li els comunicats a la cap de premsa. Cobraria en negre, no cal dir res, seguiria cobrant la pensió.
-- Ah !! . Vol fer el mateix que feien els altres !! . Per això no calien canvis !! .
-- No desbarris, de moment només és tracta d’ajudar-la a sortir d’un fet puntual, després si segueixo tot seria legal.
-- Ja ho sap que nosaltres no la vàrem votar ?.
-- Si no la vàrem votar va ser per culpa seva, per dir allò de que s’apartava del full de ruta. Ara que crec que ho va dir per acontentar a la parròquia i tenir més vots, aquí a Vila del camp, ja sé sap. Ella està segura de que va tenir els nostres vots. Sobretot després que vàrem anar a festa que va donar per celebrar que havia guanyat. Nosaltres vàrem anar per l’amistat personal amb ella, no per celebrar el que havia guanyat el partit Recull Vilatà – vaig dir jo.
I per les croquetes, els embotits i els llagostins de Can Vilaplana, i el pastis de la
pastisseria Divine’s – va dir la dona—ja deia jo que aquell berenar costava un ull de la cara. Ara m’explico lo del finançament, dels partits, gasten el que no tenen.
-- Aquestes son dos factures de les que deu, i no vol pagar-les al seu nom, i desprès la de la Clínica del Lifting.
-- Ah !! Ja ho deia jo quan la vaig veure retratada en aquells cartells penjats de les faroles. Aquesta s’ha fet alguna cosa !! .
-- Un retoc de res – vaig dir jo – però aquestes coses son cares.
-- I que penses fer, un sobre sou a la pensió no ens aniria malament, potser mel podria fer jo també un retoc.
-- Ja veurem tinc vint-i-quatre hores per pensar-ho, dilluns li he de dir alguna cosa.
Vaig sortir de la cuina i vaig anar al calaix on tenim les fotografies antigues, allí estava jo amb divuit o dinou anys en un parell de fotografies vestit amb els pantalons de pinces i vores als baixos, l’americana creuada, la corbata de flors grosses i el mocador a joc que em sortia de la butxaqueta de l’esquerra.
Capítol, 4
Amb el Paco el sastre el marit de la cosina Mercè havíem quedat el dijous següent al dia que em va prendre les mides, per fer-me la primera prova.
-- Arribaré a casa sobre les vuit – va dir-me.
Jo plegava a dos quarts de vuit de la botiga on treballava, i del Portal de l’Àngel, a la Ronda de Sant Antoni, travessant pel carrer Santa Ana, passar d’una banda a l’altra de las Rambla, i tot el carrer de Tallers, no trigava massa. Arribaria a casa de la cosina Mercè just a temps perquè el sastre em fes la primera prova. Allò de posar-te la roba embastada, i el sastre amb el guix blau, i la cinta mètrica penjada al coll, ratllant amunt i avall, per tallar i no tallar.
Aquell dijous, allà a les sis em va agafar un mal de queixal, que vaig tenir de plegar,
tot i que el senyor, Miquel, l’encarregat, em va donar un analgèsic.
Encara no havien tocat les set, que ja era trucant al timbre de la porta de l’escala de la cosina Mercè.
--Ara baixo !! – va dir la seva veu, des de el tercer pis, que era l’últim de la finca.

-- Has arribat molt d’hora, ja saps que el Paco no arriba fins les vuit tocades—va dir quant va obrir-me la porta del carrer.
-- He plegat una mica més d’hora, tenia mal de queixal, però ja m’ha passat.
-- Això deu ser que t’estan sortint els de seny – va dir ella mentre pujàvem escales amunt
-- Ja els tinc els quatre – vaig dir jo
-- A veure si no surt ningú dels pisos; he baixat de “trapìllo”. No me’n recordava que avui et tocava la prova.
El “trapillo” de la cosina Mercè consistia en dur uns pantalons curts, una samarreta de tirants, i unes xancletes, a sota no li vaig endevinar res ( Jo era la primera dona que veia vestida així fora de la platja) .
-- Jo crec (ara eh!!) que si que se’n recordava que em tocava la prova, però la vaig veure amb tota la meva inexperiència que els escots de les samarretes si fa no fa son com els de les bruses
-- Si fossis de compromís m’aniria a canviar, però no crec que un cosí ho sigui – va dir quant ja eren dins del pis.
-- Si som cosins i la teva mare és germana del meu pare; perquè no tens com a segon cognom el meu primer – li vaig preguntar de sobte.
-- No ho sé – va respondre – la mare no en vol parlar mai.
-- Dons el meu pare tampoc – vaig admetre jo
-- Secrets de família, ells sabran el perquè – va dir la cosina Mercè.
Varen estar xerrant fins que va arribar el marit, jo li vaig dir que no volia ser venedor
tota la vida, El meu somni era ser escriptor, i que tenia una amiga la Flora que volia fugir a França i que qui sap si fugiria amb ella, i viuríem els dos en unes golfes al barri dels artistes parisencs.
-- Os morireu el dos de gana !! – va dir
-- No, la Flora és una bona perruquera i jo treballaré del que sigui mentre escric de nit, i si s’escau fumaré i veure cafè per no adormir-me com feia el Hemingway. Ja soc un home, vaig pels dinou anys (me’n vaig posar un i mig més) , i ja en fa dos que vaig perdre la virginitat.
-- Ha,ha,ha,ha – va riure ella – Jo en tinc més de trenta i encara no l’he perduda – em mirava amb uns ulls irònics, com esperant quina en diria jo. Jo estava tant avergonyit tant pel que havia dit jo com la resposta d’ella, que no vaig dir res.
Com que ja est un home, et posaré un Whisky del que vàrem portar d’Andorra – va dir aixecant-se i anant a la cuina.
Vaig mirar el rellotge, ben be en Paco encara trigaria una hora en arribar, m’havia pres el pel, una dona casada de feia uns quants anys i deia que era verge.
Em va dir que als matins és distreia amb les feines de la casa i la compra, però que les tardes eren avorrides, li vaig dir si una tarda jo demanava festa a la botiga si voldria anar amb mi al cinema, o a prendre alguna cosa.
-- Això si, sempre que no et passis com l’altre dia, no vull ser una corruptora de menors. Li vaig agafar les mans amb les meves, com si fos la Flora, però d’aquí no vaig passar, encara que ja anava agafant consciència del que passaria. Ella no les va retirar va mirar-me amb cara de mare i va dir.
-- Ai !! Cosinet .
En Paco va arribar, bufant com sempre per les escales, i em va fer la primera prova
d’aquell vestit Príncep de Gales. És va entestar en que com ja era molt tard que em quedés a sopar amb ells, vaig sortir més tard de del deu. La Mercè, va baixar amb mi a obrir-me la porta, que tant de dins com de fora només s’obria en clau.
Capítol, 5
He acabat d’escriure que la cosina Mercè va baixar a obrir-me la porta i pensava seguir explicant lo del dia del cinema, però la dona m’ha tallat la memòria i la inspiració, pregant-me
Ja saps el que faràs amb la proposta de l’Alcaldessa ?
Dons no ho sé, no crec que jo serveixi per assessor. Sinó sé triar el pollastre més vistós quant anem al Súper. . . . . .
Els assessors dels alcaldes no han de saber res, als ajuntaments qui mana de veritat son els secretaris.
Si però a i em volen com assessor adjunt a la cap de premsa, i això és molt compromès, si la cagues l’oposició set tira a sobre miserablement. Mira l’Homs, ha agut de plegar, i segur que també tenia un assessor o assessora.
És que ell tenia a sobre tot l’afer de la Independència, i que jo sàpiga la Glòria no vol independitzar el poble d’enlloc. Diu que l’autonomia de Vila del Camp amb uns quants calerons més ja li va bé. A la noia aquesta li dones quatre consells per que atengui a la premsa i ha cobrar.
No sé. . . noia, no sabre que dir-li els periodistes quant és tracta de sospites de malversació de cabdals tiren en bala.
Dons no sé de que et serveix tanta narrativa tanta narrativa, si no et pots inventar excuses creïbles, val més que pleguis, Ara m’explico ,perquè mai et publiquen res, et deu faltar credibilitat, o esperit de persuasió per fer creure als lectors que estan llegint un Best Seller
Vaig trucar a la Glorisa per dir-li que si, que acceptava l’encàrrec, encara que només per un temps prudencial, fins que no quedes rastre de cap sospita sobre que les despeses no havien sortit de l’erari públic.
A l’endemà la cap de premsa i portaveu de l’ajuntament convocaria als periodistes, i la televisió local,
Val més que tu i ella, os reuniu aquesta tarda per ordir l’estratègia a seguir en les respostes. Confio amb la teva ma esquerra – va dir-me l’Alcaldessa.
Amb quin embolic m’havia ficat, jo el que volia era acabar d’escriure la meva historia amb la cosina Mercè, ara que no sabia perquè la memori fluïa clara i neta a la meva ment, i deixar-me de política.. No li vaig dir a la dona però no pensava cobrar en negre ni cinc, desprès d’haver estat criticant seixanta anys als corruptes. I ella ja és podia acomiadar del seu Lifting.
Clar que si no hagués estat per las pregunta de l’alcaldessa de qui em feia a la meva joventut els vestits a mida, qui sap si me’n hagués recordat del sastre i de la cosina Mercè. Aquesta pregunta va ser la guspira que va encendre el foc dels meus records.
-- Suposo que tancaràs l’ordinador fins que t’acomiadin de l’ajuntament, si més no quatre anys no tels treu ningú, no crec que aquesta Glòria repeteixi – va dir la dona, te masses socis.
-- Què dius de tancar l’ordinador, que et penses que em passaré la vida a l’ajuntament; li apuntaré quatre coses i cap a casa.
Però no va poder ser així, vaig tenir de ser al seu costa mentre ella responia a les preguntes. Com un convidat de pedra. Els meus primers consells varen ser, per una banda negar-ho tot i per l’altra guanyar temps. Les possibles solucions que em va donar l’alcaldessa el dia de la nostra primera entrevista vaig veure que no eren viables. Res de diners per sota ma.
L’Alcaldessa no s’havia fet cap lifting ni res semblant, una marca de maquillatge a canvi de la publicitat que suposava que la dona de moda el fes servir li va regalar un tou de tubs i pots. I el cost del convit i catering el varen sufragar individualment els militants en un rebut especial que els passarien el proper trimestre. La cap de premsa va afegir (seguin el meu consell) que cada assistent és va pagar la beguda i l’entrepà de la seva butxaca.
És el que te el nostre partit – li vaig fer dir a la noia – que cada un posa el seu gra de sorra.
La Glòria em va felicitar, pel be que havia sortit tot.
Estem mirant de quina partida podem treure uns quants euros pel teu sou – va dir-me.
Jo no pensava acceptar cap sou, i menys si sortia de benestar social d’educació i fins i tot encara que sortís de parcs i jardins; però de moment vaig callar
Quan tinguem un altre ensurt ja t’avisarem.
A l’endemà desprès de desdejunar en veure que obria l’ordinador la dona em va preguntar.
-- Que no vas a l’ajuntament ?
-- No fins que no m’avisin no he de tornar.
-- Ah !! Jo creia que era una feina fixa.
-- Que en coneixes alguna de feina fixa, avui dia ? . Vaig a escriure una estona.
Capítol, 6
El cinema Capítol (Can Pistoles) al cap d’amunt de la Rambla, és va convertir una mica en la nostra segona casa, al punt que el porter que tallava les entrades ens va arribar a conèixer, i cada vegada que hi anàvem, se li feien els ulls petits i somreia d’una manera pecaminosa, i l’acomodador ens acomodava en l’ultima filera de butaques.
Quant sortíem del cinema jo l’acompanyava fins a la porteria de casa seva, no pujava,
els sastre ja devia haver arribat i a mi em quedava el temps just per agafar el metro abans no el tanquessin, crec recordar que l’últim que passava en direcció a Santa Eulàlia (Hospitalet ) ho feia a dos quarts de dotze.
Els carrers estrets eren gairebé deserts i sempre mullats, les brigades de la neteja amb unes llargues manegues enviaven l’aigua a tots els racons. Sovint havíem d’anar saltant els tolls, jo la volia protegir agafant-li el braç i la cintura i ella es deixava.
Va ser el segon dia d’anar al cinema, veient “El tesoro de Sierra Madre” una del Bogard, quant varen començar els petons apassionats
Als amics del barri, , i sobretot a la Flora, que tot i que encara no rem “novios” em creia deure-li cert respecte, per justificar els dies en que havia deixat d’anar a les nostres reunions al Bar del barri, els deia que estava a casa estudiant. I al pare que feia hores extraordinàries amb motiu de l’inventari.
Sense saber com va passar un any, amb aquestes sortides, i de fer-me un vestit d’estiu, de roba prima i americana sense folre, vaig passar a que el marit de la meva cosina me’n tallés i cosís un d’hivern de llana gris amb ratlles blanques amples, dels que en deien diplomàtics. A la botiga havíem d’anar; com deia el gerent senyor Marcel, nets, planxats menjats i ca. . . . El dia que el vaig estrenar, em va dir. “El mes que ve et passarem d’ajudant a dependent”, el que suposava un esglaó superior i també un augment de sou.
La cosina Mercè present a l’ultima prova que em va fer el sastre, tot i que el vestit encara tenia embastes, agulles clavades i guixades va dir “Amb aquest “traje” si que semblaràs un home fet i dret”. A la fi va arribar el dia, en que la cosina Mercè em va trucar a la botiga per dir-me que ja podia passar a recollir-lo, estava acabat del tot
Feia dies que no sortia amb la cosina Mercè, estava amoïnat perquè la Flora, a qui tota la colla d’amics consideraven la meva “novia” havia desaparegut de casa seva, i no sabien on podria ser. Jo si que ho sabia, m’havia deixat una carta en mans d’en Ricard l’amo del bar on en reuníem. La policia em va interrogar però jo no els vaig dir res.
La Flora s’havia decidit a fugir de les ordres i lleis dels seu pare, havia tirat pel dret per assolir el somni de la nostra generació França !! Paris !!.
De tota manera els amors o el que fos entre la meva cosina i jo seguien, malgrat que jo no em pogués treure del cap les paraules de la carta de la Flora:
“Espero que no siguis covard i vinguis . . . . . . . . . . . . . . “
Vaig decidir anar a buscar el vestit, pagar-li la confecció, i acomiadar-me de la cosina Mercè. Tot plegat aquella relació no conduïa enlloc tret del petit plaer que teníem intercanviant petons i carícies, sense que hi hagués una culminació sexual complerta.
Una altra excusa per plegar més d’hora, volia arribar a casa del sastre amb tempos per dir-li a la cosina Mercè tot que havia estat callant durant tots aquells mesos.
==========
El vestit ja el tenia empaquetat, li faltava l’ultima planxa.
-- La teva mare que tel planxi (El pare s’havia tornat a casar, i jo encara que dormia fora, feia vida d’àpats, i demés amb ells).
-- He vingut a buscar el vestit i ha acomiadar-me – vaig dir-li de sobte -- però em costa molt fer-ho.
-- Dons ho celebrarem amb xampany – va dir, és va aixecar, va anar a la cuina i va sortir amb dues copes i una ampolla de xampany. Les va omplir les dues, i me’n va donar una dient:
-- Te beu, això t’ajudarà – ella va beure mitja copa, i jo vaig tastar-lo només.
-- Crec que el teu matrimoni funcionaria millor, si jo no m’hagués ficat pel mig. Ho sap en Paco el nostre?.
-- Ho sap, i per això arriba tard.
-- I les teves amigues, ho saben ?.
-- Explicar-ho a les meves amigues seria com tornar a la inquisició. No això no els ho he explicat. Si que saben el Paco no em fa res.
Vaig pensar que havia arribat el moment, de sobte havia deixat per mi mateix de ser el cosínet, i havia esdevingut com per miracle l’amant. L’amant que ho volia tot.
L’ha vaig besar, però no com ho feia al cinema, aquesta vegada amb un ímpetu desconegut per mi mateix
-- Oh Déu meu !!, això és perillós – va dir ella quant a la fi la vaig deixar anar de l’abraçada que l’havia dut a que els seus pits quedessin aixafats contra el meu cos.
-- El que és perillós, és que el teu home és cregui que ens en hem anat a llit, sense haver-ho fet – vaig dir jo.
Em va agafar de la ma, i em va conduir com si fora la mestra que du al nen a classe, fins al dormitori. És va treure el vestit pel cap, i sota duia unes minses calces rosa i un sostenidor a joc. És vas descordar la part de dalt, la va deixar als peus del llit, va obrir la flassada i va entrar al llit.
-- Et penses despullar abans de que arribi el Paco,. O vols que arribi ell i ens enxampi “in fraganti” ? – va dir
El pes del meu cos premia el d’ella contra el matalàs, i les dues respiracions varen començar a anar al mateix ritme. Va estirar una cama i a va acariciar la meva amb el seu peu. No deixava de somriure, inclòs quant els tremolors del plaer és varen tornar petits espasmes. Va seguir subjectant-me amb força entre els seus braços.
==========
Vagi demanar un excedència a la botiga i vaig marxar a Paris darrera de la Flora. No vaig tornar a veure a la Mercè fins quaranta anys més tard. Va venir de França on se’n va anar al separar-se del marit, a l’enterrament d’una germana; també cosina meva.
Capítol, 7
-- Veig que estàs tot el dia escrivint i no t’acostes per res a l’Ajuntament. Quina mena d’assessor estàs fet ? – va dir-me la dona uns quants dies després de la meva intervenció muda al costat de la cap de premsa de l’Alcaldessa.
-- Em varen dir que ja m’avisarien, si no tenen cap conflicte amb els mitjans ni amb l’oposició, no em necessiten, el meu càrrec és per les ocasions -- vaig inventar-me la resposta.
-- I ja et varen pagar “la feina” de l’altre dia. ?.
-- No encara no, ara que jo tampoc els vull cobrar res. Si fora legal si, però en negre no em fa el pes.
-- Ah !! Dons mira si et demanen no hi vagis més, que se’n busquin un de jove, els jubilats son jubilats i prou. El que escrius ara també o enviaràs a València, a Andorra a Perpinyà o a on sigui ?. Els 150 euros de l’altre dia ens varen venir molt bé, per comprar la coca al Divine’s, i no al Sùper.
-- No el que estic acabant d’escriure és creurien que és una historia personal, i com sempre és tracta de ficció, ja saps que a mi m’agrada escriure en primera persona, i llavors resulta massa íntim per enviar-ho a enlloc, i a més a més és tracta d’un conte curt.
-- Dons envia’n algun dels antics, que pel que sembla agraden més que els moderns.
-- Aquest de fet és mig antic i mig modern, una part passa al 1950, i l’altra ara mateix .
-- Al 1950, jo tenia deu anys !! – va dir la dona – I tu no sé com te’n recordes del que passava. No m’estranya que no et publiquin res, el que passava aquells anys, al jovent no li interessa.
-- El conte que he escrit, és com les pel·lícules d’avui dia, que en totes surt una escena de llit Sobre tot a les que donen per la tele; les fetes en sèrie a encuny.
-- Ai !! No hi ha qui t’entengui, quant les donen t’aixeques sense voler veure-les i ara tu n’escrius una. Això és diu mala consciència. Ves tancant que ja tinc el dinar a punt.
EPÍLEG

De l’Ajuntament no m’han avisat més, he trucat un parell de vegades, per quedar bé, i sempre m’han dit que l’Alcaldessa estava reunida. A la noieta cap de premsa ja l’he vist a la tele local, amb un discurs que per ell voldria el President de las Generalitat . Crec que amb una lliçó en va tenir prou; i ara senzillament se’m volen treure de sobre.
I el més “fotut” de tot, és que no sé que fer amb el conte.
Crec que a tots els homes ens hagués agradat tenir un cosina que s’hagués assemblat a la Comtessa Descalça.

FI

Viladecans, 29 de Juny del 2015






















Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Gasset Vilaplana

Joan Gasset Vilaplana

24 Relats

11 Comentaris

13671 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Vaig nàixer a Madrid, durant la segona República (19-11-33), fill de pare català (Lleida) i de mare Alacantina. (Benimarfull). Que eren interinament per feina a Madrid.
Quant tenia 4 anys (acabada la guerra dita Civil ), varen tornar a Barcelona, ara amb mi.
És pot dir que soc autodidacta, i aprenent, dons no he tingut estudis literaris. El meu primer conte els vaig escriure als 72 anys (2006)
Novel·les més llargues;
Vint-i-tres dies d'agost
L'avia Remei
Radio Catalunya Independent
"Cogida en la Maestranza".
18 Contes Inversemblants.
El net de'n Kees Popinga
Johan Popinga



Me les podeu demanar a jgassetvilaplana@gmail.com