LA INSISTÈNCIA MULTIPLICADA

Un relat de: Joan Gasset Vilaplana
LA INSISTÈNCIA MULTIPLICADA

Joan Gasset Vilaplana


Capítol, 1
Quant en Germà Balaguer va arribar a casa, molt més tard que de costum, aquella nit del dia 4 de maig del 2015; la seva dona no li va fer cap pregunta. Desprès de deu anys de matrimoni, coneixia bé al seu marit i l’estimava, com el primer dia. Tenia a preparada, com sempre una salutació amorosa, i tranquil·la i un sopar pels dos lleuger i reconfortant.
Ell obria la porta/reixa del carrer, però mai la de la casa, encara que duia claus, trucava i esperava que ella li obris.
-- Com ha anat ? – li va preguntar ella, desprès de donar-li i rebre un petó.
-- Com sempre, ni millor ni pitjor, estic pensant en deixar d’una vegada per totes aquesta feina. I a tu, com t’ha anat ?
-- També com sempre, al mati, a la clínica i a la tarda a casa.
-- Ella no va fer cap comentari a les paraules d’ell, ni ell les d’ella, i va acabar de parar la taula. Ell va passar al lavabo a rentar-se les mans, i els dos varen asseure’s a taula.
-- Sobre la tauleta de la sala t’he deixat el correu – li va dir la dona
-- Res de nou ?.
-- Ja saps que no m’agrada tafanejar massa. Publicitats, una carta de l’assegurança del cotxe, de la teva companyia, i una altra amb el teu nom al sobre escrit a ma i sense remetent. No n’he obert cap.
Varen acabar de sopar i els dos és varen aixecar per desparar la taula, i també plegats varen escurar els plats a la cuina i varen engegar el rentavaixelles.
Era massa tard per sortir a qualsevol lloc, per anar al cinema, o per sortir a prendre alguna cosa en un dels bars de moda.
-- Haurem de triar entre una de por, o una ensucrada de trenta anyeres – va dir la dona
-- Si no et fa res m’estimo més la de por – li va dir ell – et sembla que l’hem vista?
-- Crec que no.
Mentre ella donava els últims tocs a la cuina, ell va anar-se’n al bany, però abans va agafar el plec de cartes va fer una mirada, és va quedar la que duia el seu nom a escrit a ma, i és va tancar per llegir-la.
Estimat senyor Balaguer.
Ens ha suggerit el seu nom un conegut en comú. La nostra organització du a terme una missió que no podem descriure en una petita esquela, però que per vostè, por ser de gran interès Ens agradaria tenir una entrevista, quant li vagi be. En el convenciment de que li resultarà molt beneficiosa. Si durant els propers cinc dies no tenim noticies seves, entendrem que no és del seu interès assolir la felicitat complerta.
Signava la carta un tal Henry Grey, Jr. (Institut Spelman) I duia un numero de mòbil.
En Germà Balaguer, va plegar la carta, se la va posar a la butxaca i va sortir del bany. Per un moment li va passar pel cap fer participa a la dona, però al oir-la dir.
-- Afanyat que comença -- ho va deixar córrer.
Feliçment varen veure la pel·lícula plegats, que no va ser de tanta por com havien anunciat prèviament. I feliçment se’n varen anar al llit.
Ell des de que és varen casar, havia estat segur de gaudir de tota la felicitat possible, segur que és tractava d’una estafa, d’algun embolic per treure’ls els diners que durant aquests anys treballant el dos havien anat estalviant. També en part perquè la providencia no els havia volgut enviar fills. A l’endemà estriparia la carta.
Abans d’adormir-se, aquell dia no tocava, (tot ho tenien feliçment programat), en Germà Balaguer executiu de tercera, ben considerat a la feina, li va preguntar a la dona
-- Ets feliç, Núria ?.
-- Quina pregunta més poca solta. Molt; estimat !! – va dir la dona, apagant el llum.
Va trigar una mica en dormir-se pensant, que potser la seva felicitat, no era complerta,
malgrat no patir cap infelicitat. On era el sostre de la felicitat ?. La son va poder amb ell.
Capítol, 2
Els Balaguer’s, com eren coneguts per amics i parents, la “s” afegida al final del cognom d’ell era la seva dona. Qüestió, que ella no és prenia com cap menyspreu, tenint en compte que precisament el anomenar-los així era la conseqüència de veure’ls tan ben avinguts i feliços. Vivien a la part alta de la ciutat, en una casa uni familiar que havien comprat al cinquè any de matrimoni
Ella treballava en un a clínica veterinària, del centre de la ciutat, des de que va acabar la carrera, ja casada, i ell era el tercer executiu d’una prestigiosa companyia d’assegurances amb seu a Suïssa.
Com cada mati de dilluns a divendres sortien plegats amb el cotxe que conduïa ell. La deixava al peu de la clínica i seguia fins al seu despatx a la companyia. Ella tornava a casa al migdia, on la senyora de fer feines ho havia endreçat tot. És preparava el dinar, sortia si havia de fer alguna compra, o be rebia alguna amiga, per després preparar el sopar . Ell arribava d’hora, al migdia dinava amb els executius, de la empresa, ja que seguint l’horari de la Central Europea, plegaven a dos quarts de sis.
La Núria, va girar-se per fer-li un petó, i va baixar del cotxe, fent-li adéu amb la ma. Ell va arrencar i va seguir fins l’aparcament del soterrani de la companyia,
El porter del pàrking el va saludar. És va dirigir a la seva plaça reservada va aparcar, va baixar, va tancar la porta i és va dirigir a l’ascensor. Llavors és va posar la ma a la butxaca i va topar amb la carta. No l’havia estripada.
Mentre pujava a la planta, va pensar que potser seria interessant saber de que anava tot allò. No estava gaire satisfet, tot i la seva felicitat conjugal, de la feina, feia cinc anys que era el tercer executiu, i pot ser ja era hora de mirar de prosperar, I si resultava que el tal Henry Grey Jr. era el cap de personal de la Central National Insurance ?
Al entrar pel passadís camí del seu despatx la secretaria l’estava esperant.
-- Bon dia senyor Balaguer. Dintre de mitja hora, reunió executiva, El vell els vol veure a tots tres – va dir-li caminat al seu costat.
-- Rumors ? –va preguntar-li
-- Xifres, números, crisi – va resumir la secretaria – I possible reestructuració.
-- Entesos, vaig a fer una trucada i de seguida aniré a la sala de juntes. Han arribat en Pérez i en Tutusaus ?.
-- Si; el vell ha trucat per r anunciar la convocatòria, però no crec que trigui. Quant entra ja sap que li agrada veure’ls a tots esperant.
És veia venir, però en Germà Balaguer era tant feliç en el seu matrimoni que pel que feia a la feina sempre quedava en segon plànol, Tenia un quart d’hora de temps encara, i va decidir trucar a l’Institut Spelman. Una trucada no comprometia a res, i ves a saber per on sortiria en Herr Wintermorter (altrament dit el vell).
Va fer la trucada el senyor Henry Grey Jr, no hi era, però de seguida que li fos possible el trucaria,
-- Si segur que ell te el seu numero -- li va dir la senyoreta que el va atendre – Vol que el truqui al despatx. o bé a casa seva?.
En Germà Balaguer va pensar que de moment era millor no amoïnar a la seva dona. Ella era tant feliç que no valia la pena treure-la de la seva felicitat per alguna cosa que segurament no tenia importància, o tenia una solució fàcil.
-- Digui-li que em truqui demà – va dir-li – avui estaré massa enfeinat per parlar tranquil·lament amb ell.
Segur que el vell els encoratjaria a fer que els agents de producció incrementessin les pòlisses, I si és tractava del seu acomiadament, ja que ell anava darrere d’en Pérez i d’en Tutusaus, tenia les espatlles cobertes amb el compte corrent, i el sou de la Núria.
I per altra banda qui sap de que és tractava l’assumpte de la trucada que esperava de l’Institut Spelman. Segur que en el mon de les assegurances, sense ell saber-ho, el seu nom era conegut i apreciat, per la seva competència, Si no era el primer executiu era perquè en Pérez era casat amb una neboda del vell, i en Tutusaus fill d’un dels accionistes.
La reunió amb Herr Wintermorter, va resultar del més clàssic. Alguns assegurats en vèncer les pòlisses s’havien donat de baixa, degut a la competència tant ferotge que feien les companyies espanyoles, anunciant-se a la televisió, i sense aclarir les cobertures, Precisament li va encarregar a ell, engegar una campanya on el públic se’n adonés que no només es tractava del preu, sinó d’estar cobert en totes les circumstancies d’un possible sinistre.
La Núria, i ell podien seguir sent feliços. A l’endemà quant mister Henry Grey Jr. li truqués li diria que moltes gràcies, però que no estava interessat en cap altra proposta que no fos seguir feliçment casat i treballant a la companyia.
Capítol 3
Aquella tarda va arribar d’hora a casa; com sempre va obrir la reixa del carrer, va recórrer el camí entre les flors del jardí fins a la porta de la casa i va trucar.
La Núria la seva dona li va obrir li va fer un petó, va posar la galta per rebre el seu, i li va preguntar.
-- Com t’ha anat el dia ?.
-- De meravella, al despatx, per fi el vell ha reconegut els meus mèrits – va dir ell – He d’encarregar-me d’un afer important, passant per sobre d’en Pérez i d’en Tutusaus.
-- Oh !! Com me’n alegro estimat. Sempre he pensat que aquest parell et barraven el pas. I fa temps que demano en les meves pregaries què és fes aquest miracle.
-- Mai m’has dit que fossis creient – va dir-li ell mentre és treia l’americana la penjava i
és posava la bata.
-- I no ho soc. No és tracta de demanar-ho a cap Sant,. Ni te res a veure amb cap religió. És com si diguéssim una qüestió d’insistència multiplicada
-- Ja veig que ho has tret de la televisió. Segur que ha estat una casualitat, les pregaries només funcionen a mitges si ets creient i les canalitzes a traves de la teva religió sigui la que sigui – va dir ell.
-- En deu anys de matrimoni – va seguir ella. mentre parava la taula i treia el sopar – és la primera vegada que t’he amagat una cosa. I ho he fet perquè em semblava que encara que eres feliç, no ho eres completament.
-- I has pregat al sol i a la lluna ? – va dir ell.
-- No; he seguit els consells de mister Henry Grey, Jr. de l’Institut Spelman, ha estat molt amable, hi ha fet que tot sortís bé. I tot plegat per 50 €uros de res.
-- Vols dir que només pregant per que les coses passin, aquestes passen ?. “L’obre’t Sèsam”, ho el “Que és faci el dia i la nit”. Només son llegendes per infants.
-- La qüestió és més científica del que sembla. No només he pregat jo; al mateix temps ho feien en uns altres indrets 999 persones més. Demanat la felicitat complerta per tu, I quant ells ho necessitin pregarem insistentment per ells.
-- Ja ho veig. Un negoci més. 50 €uros pel mil pregant 50.000, que s’embutxaquen els de L’Institut Spelman.
-- Tenen moltes despeses, el senyor Henry Grey Jr, i els seus ajudants tenen feina recorrent tota Europa, cercant gent que no te la felicitat complerta per culpa de tercers.
-- Dons ara amb el reconeixement per part del vell, dels meus mèrits, ja ho soc del tot de feliç. Deixa-ho córrer, i no preguis més per mi – va dir-li el marit.
Pensant que tot plegat no era una altra cosa que una manera de recaptar diners, sense oferir cap producte a canvi. L’Institut Spelman venia esperances de felicitat complerta.
Aquell vespre els Balaguer’s varen sortir a sopar, fora de casa, i varen brindar amb el Cava més car del restaurant. I després varen tenir una nit d’amor com feia temps que no la tenien, potser perquè els mancava aquell petit punt que anava de la felicitat a la felicitat complerta.
A l’endemà com sempre varen sortit de casa plegats, com cada dia, per anar-se’n a les feines respectives En Germà satisfet en la responsabilitat de l’encàrrec que li havia fet el cap principal Herr Wintermorter. És varen acomiadar potser més amorosament que altres dies, recordant la vetllada passada. La Núria el va veure marxar amb el cotxe, i va pensar que gràcies a aquella visita de mister Henry Grey Jr. ara si que el marit era feliç completament. Li mancava acabar de complir el contracte que havia signat, tot plegat 30 dies més de pregaries continuades negatives, per consolidar la felicitat d’ell, I la infelicitat dels que li havien impedit tenir-la; encara que no fossin culpables de cap malifeta. El contracte ho deia ben clar; sota pena de que tot és girés en contra. Però això no li va voler explicar per no amoïnar-lo.
Capítol, 4
Va arribar a l’edifici de la companyia i el porter del soterrani de l’aparcament, va sortir de la garita per dir-li que per ordres de dalt, li havien canviat la plaça on deixava el cotxe.
-- Senyor Balaguer, ara te la, A –2. una de les amples, al costat de l’ascensor de pujada I al costat, també, de la A –1, la del President Herr Wintermorter.
Va entrar i al passar per davant de la seva antiga plaça va veure que havien esborrat el RESERVAT PER EL SENYOR GERMÀ BALAGUER. ( 3er. Executiu)
Va seguir fins la A-2. Quantes vegades l’havia desitjat !!, Precisament no és comprava un cotxe més gran, perquè, tot i les vegades que havia sol·licitat un canvi de plaça per una de més ampla li denegaven, amb qualsevol excusa.. I ell que és creia que era feliç perquè la dona l’estimava, perquè tenien dues bones feines, salut , i un bon passar . . . . . Però i les petites coses. ?. Les que íntimament fan que el nostre ego estigui en pau amb les nostres perspectives adormides i insospitats ?
La Plaça A –2 ja era retolada
RESERVADA PER EL SENYOR GERMÀ BALAGUER .
Va aparcar, va obrir la porta per sortir, i aquesta no tocava a la columna, com l’antiga. tenia més d’un metre d’amplària per cada banda. La alegria que és duria la Núria quant li digués, que per fi, ja podien pensar en canviar de cotxe, per un de més gran, més modern i amb més cilindrades.
Va agafar l’ascensor per pujar a la tercera planta, on tenia el despatx, però un dubte li vas passar pel cap. I si també li havien canviat el despatx que tenia fins ahir, estret i amb una finestra que donava a un pati interior, per un de per un de més ampli, amb finestra al carrer, com el del primer executiu, en Pérez. ?. O com el d’en Tutusus el segon?.
De sobte va pensar, que si a ell, l’havien ascendit al primer lloc dels executius, que els hauria passat a ells?. Recular com els crancs no era gens agradable, inclòs inassolible per molta gent.
Va baixar a la planta d’entrada, la del carrer, on hi havia el taulell de la recepció. El porter en veure’l va sortir de darrera i se li va apropar.
-- Bon dia senyor Balaguer, ja pot veure com ha quedat el nou organigrama, després de les ordres donades a primera hora pel Herr (Altres vegades el porter, com la majoria d’empleats anomenaven al President el vell, però ja és veia que aquesta vegada al porter en Germà Balaguer li feia més respecte).
Va mirar el pannell que hi havia entre els dos ascensors, i la seva satisfacció va ser de felicitat.
És va treure les ulleres de la butxaca, per veure millor l’organigrama, i va llegir.
ASSEGURANCES WINTERMORTER ORGANIGRAMA
========================================

PRESIDENT
Herr Wintermorter Gamper Planta 22.
VICE-PRESIDENT PRIMER
Germà Balaguer i Duran Planta 20
Vice-president !!, va dir-se abans de seguir llegint, res de executiu primer, El vell havia creat un càrrec nou i ell era el destinatari. En una nit havia ascendit 17 plantes.
Al darrere venia en Pérez amb el seu esquifit primer executiu i en Tutusaus amb el segon, El tercer havia desaparegut.
Quant al vespre va tornar a casa i la Núria (que s’havia passat tota la tarda pregant per complir el contracte ) li va preguntar.
-- Com t’ha anat el dia ?.
-- De meravella –li va dir -- no t’ho pots ni arribar a pensar. Sopem i després t’ho explicaré que és molt llarg de contar. Només et diré que tinc una secretaria nova, deu anys més jove que l’altra deu centímetres més alta i molt més rossa que la del Herr Wintermorter.
La Núria no era gelosa, i per altra banda estava acostumada a aquestes bromes per part del marit.
-- Oh !! que bé --va dir-- una secretaria competent sempre et traurà molta feina
Capítol 5
En Germà Balaguer, és va ficar de cap en la seva nova feina, contractació de noves formes de publicitat, més suggestives, amb importants avantatges per aquells clients que sumessin més d’una assegurança amb Wintermorter Insurances. És va treure de la màniga la Pòlissa Combinada “VI-LLA-CO” . Vida, Llar i Cotxe. Que va ser un èxit. Els riscos que podien suposar el fer front a les cobertures, qyedaba repartit per tres. En molts pocs casos és podia morir un client, tenir un accident de cotxe, i cremar-se-li la casa en un mateix any. Si la mort era conseqüència de l’accident del cotxe o de l’incendi, el més possible era que el causant fora un tercer i llavors el cost quedava reduït a les despeses de la acció judicial per la reclamació.
Quant va arribar fi de més, la seva nòmina havia sofert un augment d’un 50 %.
Havien passat els dies i la anunciada visita de mister Henry Grey, Jr. no s’havia produït, ni tant sols li havia trucat. Va pensar que el contracte, ho el que fora signat per la seva dona, havia deixat enllestida la qüestió.
Aquella tarda la nova secretaria va entrar al despatx per anunciar-li que el senyor Pérez, i el senyor Tutusaus, volien tenir una entrevista amb ell. Ja eren a la sala de juntes esperant-lo, sabien l’enfeinat que estava amb els nous projectes i no li farien perdre massa temps.
En Germà Balaguer, per un moment va pensar que potser havia d’haver parlat amb ells, per explicar-los que si els havia passat pel davant, no havia estat per res personal. La decisió de ascendir-lo i encomanar-li las reestructuració del departament de, producció havia estat una decisió exclusiva de Herr Wintermore. Hi això era el que els pensava dir, cas de que li recriminessin el seu comportament.
Va entrar a la Sala on en Pérez i en Tutusaus eren asseguts, esperant-lo.
-- Hola Nois !! – va dir – Com van les coses pels vostres departaments ?.
-- Malament – va dir en Pérez -- de fet és pot dir que no en tenim de departaments, Tramitar expedients, ja en marxa, sense necessitat de cap creativitat, i redactar parts d’incidències. Feines de meritori de primer any.
-- Sembla ser que has acaparat tota la feina interessant, i que a nosaltres ens haguí caigut a sobre una mala estrugança. – va reblar en Tutusaus.
-- No sé que dir – va respondre en Balaguer – De la nit a l’endemà m’he trobat amb l’encàrrec d’en Wintermorter per modernitzar el negoci, hi ho he fet el millor que he sabut. No sabia que això os podria comportar una pèrdua de posicions a la companyia.
-- Mira Germà -- Ja sabem que tu no en deus tenir cap culpa de la nostra desgracia, però has de saber que el pla de modernització, de la companyia amb la novetat, del sistema de pòlisses encadenades “VI-LLA-CO”, en Pérez i jo el teníem dissenyat i a punt de presentar-li al vell. I algú ens va robar el dossier del meu despatx, el devia llegir i el va tornar a deixar al seu lloc, tot i tenir-lo tancat en clau. Ens jures que no has estat tu el lladre ?.
-- I tant que os ho juro !! – va exclamar en Balaguer – se’m va ocórrer a mi sol, i en hores de fora de la feina. Mentre oïa, sense escoltar-la. ni entendre-la, la xerrameca que ha vegades fa la meva dona, quant parla per ella mateixa.
I en Germà Balaguer deia la veritat, ni havia robat el dossier, ni l’havia vist mai a la vida, La idea li va venir (sense ell saber-ho) per la intercessió de la ciència moderna engegada per l’Institut Spelman, que al cap d’anys havia trobat un resultat pràctic a les inútils pregaries. I tot gràcies a la Insistència Multiplicada.
-- Què és medium d’alguna religió la teva dona. ?. Deu tenir poders extra sensorials per endevinar coses i transmetre-les – va dir en Tutusaus.
-- No, de cap manera – va dir en Balaguer -- és tant agnòstica com jo. El que ella remuga a soles, és la manera de fer el sofregit sense tomàquet o el bacallà, al pil – pil sense oli.
El varen creure i li varen demanar que si tenia alguna altra idea, la compartís amb ells dos, abans de presentar-la al vell. En Balaguer era tant feliç, amb una felicitat tant complerta, que va pensar que fins i tot en tenia de sobres,. I els va prometre fer-ho. Sense saber que la Núria era a punt de complir el contracte, amb l’Institut Spelman, en
la seva basant de Insistència Multiplicada Negativa.
-- El sofregir sense tomàquet no crec que sigui possible – va dir en Pérez incrèdul – encara que ben mirat a mi sempre em retorna, el gust. Li diré a la dona que truqui a la teva i li expliqui com s’ho fa.
Capítol, 6
Tot anava bé, per en Germà Balaguer i la seva dona. ja tenien el cotxe que sempre havien desitjat i ara si que és podia dir que la seva felicitat era complerta. Cita que és feien cada vegada que assolien alguna cota material més. Clar que ell tenia més feina al despatx però aquesta era tant enriquidora que no li pesava. De tant en quant delegava alguna petita gestió sense importància al executiu Pérez i a en Tutusaus. En aquestes ocasions és sentia generós.
El dia 1 de Juny, quant va tornar de dinar, només asseure al despatx i remenar papers, la secretaria li va passar la trucada.
-- Senyor Balaguer, un tal mister Henry Grey Jr. al telèfon.
Va fer memòria abans de contestar en Henry Grey Jr. El que li va enviar la nota sobre las felicitat complerta, i amb qui havia tingut alguna mena de tracte la seva dona. Que voldria ara, ella havia pagat els 50. €uros, i s’havia fet un fart de pregar.
--- En que el puc servir mister Henry ? – va dir
-- Ah!! senyor Balaguer, com que no he tingut cap noticia de vostè, i si que he pogut saber que ha estat interessat en la seva Felicitat Complerta he pensat que no tindria inconvenient en que ens veiéssim, el més aviat possible.
-- Pot venir quant vulgui, aquí al despatx, encara que crec que no tenim res a dir-nos
En Henry Grey Jr. no va trigar gens en arribar.
En Balaguer el va convidar a seure i va romandre expectant
-- El primer que li vull dir senyor Balaguer, que l’Institut Spelman no és cap ONG
Som una organització de Serveis Especials Actualment tenim un cens de col·laboradors amb la nostra finalitat gairebé un milió de socis a tot el mon.—va exposar mister Henry.
-- Vaig llegir la seva nota, i com que jo soc dels que creuen que la felicitat, és qüestió de l’atzar, i no de cap organització comercial., dons per això no li vaig respondre.
-- Ah! Però la seva dona no pensa igual, i va signar un contracte de base, amb nosaltres.
-- Tinc entès que els va fer un donatiu de 50 €uros i va prometre resar perquè a mi, les coses de la feina m’anessin bé.
-- Com li he dit la seva dona va signar un conveni de base. De fet podríem dir que és l’aperitiu del menú que oferim.
-- Que vol dir que sense aquest contracte no m’haguessin passat les coses bones que m’han passat. La que ha pregat ha estat la meva dona !!.
-- Insistentment Multiplicades les pregaries pels 999 socis de l’Institut Spelman. Que a la vegada, també han coincidit en les pregaries negatives.
-- Que vol dir amb això de plegaries negatives?.
-- La Felicitats Complerta d’una persona, por tenir un efecte negatiu per unes altres. precisament aquesta primera visita meva és per assabentar-lo, de que ’Institut Spelman mai actua amb traduiria. I dona l’oportunitat de defensa.
-- I és pot saber que és el vol vostè ara, amb tota aquesta exposició de la situació. He de dimitir del meu càrrec a la companyia ?. He de deixar la plaça d’aparcament i he de tornar el cotxe al concessionari ?. I tornar al meu antic despatx ?.
-- Oh no !!, això ja no és possible, els nostres contractes no tenen marxa enrera. Farem una visita als perjudicats en el seu cas, per donar-los la oportunitat de defensa. Amb algun del tres contractes que tenim homologats.
És va aixecar li va dir que havia estat molt amable rebent-lo, i que seguis gaudint de las seva Felicitat.
-- Espero no haver de tornar, encara que no depèn de mi, ni de l’Institut . Voldria saber si vostè podria estar d’acord amb el nostre primer principi.
-- Que vol dir amb això de primer principi ?
-- Veurà – va dir mister Henry envermellint una mica – Dient-t’ho de manera crua senyor, Balaguer, l’Institut en la seva secció Unió Activa, “creu que algunes persones no son aptes per viure ?” -- Que pensa vostè sobre el que acabo de dir-li senyor Balaguer ?
-- No ho sé, mai he pensat en aquestes coses
-- Dons pensi-hi, en aquest cas ens tornarem a veure i en parlarem. Que passi un bon dia.
Va sortir del despatx deixant a en Germà Balaguer, com aquell que diu, amb la paraula a las boca.
Capítol, 7
Va estar tot el dia tant enfeinat, que fins l’hora de plegar no se’n va recordar més de la vista de mister Henry Grey, Jr.
Anava conduint i pensant que segurament aquelles ultimes paraules no eren res més que una estratagema per treure-li diners. Si és que tornava, li parlaria clar.
Quant volia per deixar l’assumpte conclòs del tot ?. Si. això era el que havia de fer, és veia clar que aquell mister de guarda-roba li estava donat voltes i més voltes, per treure-li una quantitat de diners. Una nova modalitat d’estafa.
Li oferiria la quantitat gens irrenunciable de 5.000 €uros, l’equivalent a cent clients de 50. Resant o el que fora, nit i dia.
Va arribar davant de la reixa de casa seva, amb el cotxe nou; ara la obria sense baixar, amb el comandament a distancia, la reixa és va obrir, va entrar poc a poc fins a la porta del garatge, també la va obrir des de dins del cotxe, i quant ja va ser dins va baixar va sortir al jardí va esperar que la porta és tanqués. I amb la cartera a la ma és va dirigir a la porta de la casa. Podien haver fet una entrada directa, a la casa sense sortir del garatge, però a ell li agradava, arribar a la porta trucar i que la Núria li obris i li preguntés com li havia anat el dia.
-- Ah !! Les petites coses !!– va exclamar pensant en això mentre arribava a la porta.
Quant va mirar per anar cap a la porta, ja va veure a la Núria esperant-lo, fora, és va estranyar de que con cada dia no esperes la seva trucada.
-- A la sala hi ha mister Henry Grey Jr. esperant-te – li va dir ella.
-- Molt bé – va dir – Ja és veia que l’Institut Spelman tenia presa per cobrar, abans que no fos denunciat per frau a la policia. Un últim recurs en el que havia pensat.
Però el millor era, el que havia pensat primer quant havia sortit del despatx, dir-li quant volia i lliurar-li un xec per l’import convingut.
Va entrar, directe a la sala, sense canviar-se com tenia per costum dient-li a la Núria que els deixes sols. Encara que pensava que en realitat havia estat ella la que s’havia compromès amb en Henry Grey Jr. signant aquell contracte, d’assoliment de la felicitat complerta i que havia funcionat ves a saber per quins set sous, no la volia amoïnar. Sobretot per aquelles paraules del misteriós delegat del no menys misteriós Institut, del que ell mai havia sentit a parlar. “Creu que algunes persones no son aptes per viure ?”.
Assegut al sofà mister Henry Grey Jr. amb la cartera de ma deixada sobre la tauleta de centre. Li va somriure.
-- Bona tarda senyor Balaguer m’he avançat per no fer-li perdre massa temps, hi he pensat que era molt millor per vostè atendrem a casa seva que al despatx donada la quantitat de feina que li comporta el seu nou càrrec de Vice-president de Wintermorte Insurances.
-- Si he de dir-li la veritat, mai he sentit parlar de l’Iinstitut Spelman, al que vostè diu
representar, hi he fet les meves perquisicions i no surten per enlloc vostès. No crec que estigui en disposició legal de d’exigir-me cap cosa --va començar dient-li en Germà Balaguer – No obstant. . . . . .
-- Perdoni que el talli senyor Balaguer, però intueixo que em vol oferir diners, i he de dir-li que el nostre Institut és una organització secreta, però sense ànim de lucre. Per tant només tenim dues tarifes la que fa referència al contracte que em dut a bon fi amb la seva dona, i un altre diguem què és més seriós amb una despesa única de 500. €uros.
I que fins ara, salvant alguns petits fracassos, podríem dir que és efectiu en un 95 % dels caos.
Dient això va obrir la cartera, va treure una carpeta i dinant-li li va dir
-- Senyor Balaguer, aquí te aquest dossier, mai es sap si és pot necessitar dels nostres serveis, més agosarats. En tot cas li recomano que el llegeixi atentament.
La Núria va sortir per acomiadar-lo fins la porta. A la ella mister Henry Grey Jr. li queia be, i estava segura que la seva felicitat i la del seu marit havia estat completada del tot per la intervenció d’aquell home tant simpàtic.
Aquella nit els Balaguer’s encara varen ser mes feliços que mai. Per part d’ella, havia complert amb totes les pregaries, tant les positives com les negatives. I per part d’ell s’havia tret de sobre definitivament aquella espècie de paparra del mister Henry Grey, Jr. que ves a saber si va canviar d’opinió de extorsionar-lo quant li va parlar de la policia.
Capítol, 8
Quant, ja al llit, li va fer un petó a la Núria, per girar-se i dormir; ell no és podia dormir
si no era de cara a la finestra, i desitjar-li feliços somnis, no ho va fer de seguida, és va quedar pensant en una nova pòlissa d’assegurança en la que segurament, no havia pensat cap companyia. Una assegurança contra les estafes. Si hagués existit aquesta modalitat amb pre assessorament lletrat els banc i les caixes no s’haguessin atrevit a posar a la venda les famoses Opcions Escombraries, I entitats com l’Institut Spelman no tindrien raó d’existir. A l’endemà posaria fil a l’agulla parlant amb Herr Wintermorter del tema.
Encara abans d’adormir-se va pensar: Que hi feien aquell parell d’en Pérez i en Tutusasus a la companyia si no en pensaven ni una de bona ?. Per molt parents que fossin del President estava clar que eren una rèmora per la companyia. A la fi és va adormir, i amb l’últim fil de lucidesa, pensant Quants anys deu tenir l’Herr Wintermorter ?. Segur que és jubilarà aviat
Com cada dia al mati, ell i la Núria, varen sortir plegats. Parlant dins del cotxe li va proposar que deixés la feina a la clínica veterinària, ell guanyava diners de sobres per la casa i per tots dos
-- M’agradaria que estiguessis més per tu, per exemple que anessis a un gimnàs i més sovint a la perruqueria, Mai te vist tenyida de rossa -- li va dir
Però ella no ho va acceptar, volia tenir ells seus propis ingressos.
-- Mai se sap el que pot passar a la vida – li va dir – igual que em tingut un canvi per bé, Qui et diu que no el podem tenir per mal, ?. I si Nostre Senyor em va fer bruna, no li penso dur la contraria.
Va pensar que ell l’estava comparant amb la secretaria. Però també li tenia absoluta confiança i sabia a que tot plegat no eren més que paraules. Si li deia era perquè la estimava, i volia que lluís.
Això li va quedar confirmat quant al baixar del cotxe. Ell li va fer el petó de sempre i li va dir.
-- No em facis cas, m’agrades molt de morena, i també com tu mateixa et talles els cabells i tels tenyeixes. I de fet no sé que dic si en definitiva jo tinc molta més panxeta
Però aquell mati quant va arribar al despatx i va veure a la seva secretaria amb aquell tall de cabells, que deixava veure la nuca despullada, sense cabells que l’amaguessin
( Per ell el dia que una dona és destapava el coll, tallant-se els cabells desprès d’anar sempre amb el clavells llargs, era com veure una mena d’Striptease). I la nova manera com anava vestida. Lluint aquelles cames llargues i aquell exuberant bust. El va deixar bocabadat Tot i que pel seu cap no va passar cap pensament pecaminós.
-- La veig diferent senyoreta Pino – li va dir.
-- Oh !!, se’n ha adonat ?. Si: he canviat de “look”.
-- Dons li esta molt bé – li va dir en Balaguer, i sense pausa va afegir -- Passi que he de dictar-li una circular, perquè en faci copies i l’envií a tots els mediadors.
Abans de parlar amb en Herr, Wintermorter volia demanar l’opinió als agents sobre la nova pòlissa que tenia pensada.
-- Als migdies vostè sempre dina sol ?. – li va preguntar ella.
-- Si, acostumo a anar al restaurant de la cantonada, al polonès. Perquè m’ho pregunta , senyoreta Pino. ? .
-- Oh per res, perquè veig que no surt a dinar amb els altres executius. Li agrairia que em digues Fayna que és el meu nom de baptisme. El cognom Pino sembla de xicot.
--Ah Dons li diré Fayna, encara que no l’he sentit mai aquest nom
-- Es un nom de nena d’origen guanxe, ja sap que jo soc de Les Canàries. La Fayna va ser una Princesa de Lanzarote, el seu nom, i ara el meu signifiquen que estem entre la llum i el foc.
En Germà Balaguer no li va voler dir que per en Pérez i en Tutusaus, ell no era precisament un bon company de taula.
Aquell dia en Balaguer i la secretaria varen dinar plegats al Polonès de la cantonada, sota la envejosa mirada d’en Pérez i en Tutusaus que eren en una altra taula.
Capítol, 9
En Pérez i en Tutusaus eren dinant al “Polonès”, el restaurant de la cantonada del mateix carrer on era l’edifici de les Assegurances Wintermorter, quant varen entrar la secretaria i en Balaguer.
--.Tu saps qui la va contractar a aquesta noia ? – li va preguntar en Pérez, seu company de feina.
-- Suposo que seria el cap de recursos humans ?
-- No, home no, vull dir qui la va recomanar, d’on ha sortit ?.
-- He sentit a dir que és una recomanada per un amic del vell. L’altra secretaria la que tenia en Balaguer se’n va anar a la francesa.
--. Dons em sembla que aquí hi ha marro. Aquest Balaguer ha resultat un mosca morta, que no només ens ha relegat a segones fileres sinó que ara te a MISS CANÀRIES de secretaria.
-- Ja ho deu saber la seva dona que dina amb la secretaria, mentre ella és passa el matí entre gats i gossos i dina sola.?.
-- Crec que és una dona molt creient, la meva li va trucar per preguntar-li allò del sofregit sense tomàquet i li va dir que no li podia explicar ja que estava acabant una tanda de pregaries negatives.
-- Què és una testimoni d’aquestes que truquen a les portes?. Aquestes que diuen que el mon s’acabarà dins de quatre dies.
-- No ho sé: el cas és que des de que prega tant per la felicitat de la família, ha nosaltres les coses ens han anat molt malament, i de fet no podem dir que la culpa hagi estat d’en Balaguer, ja que estic segur que no ens va copiar el dossier, el calaix era tancat, la porta del despatx també i cap del dos panys tenia senyals d’haver estat obert a la forca..—va acabar dient en Pérez.
-- Com que resa tant, a lo millor una espècie d’Esperit Sant li va enviar una fotocopia del nostre dossier, La verge Maria va quedar en cinta per aquest sistema.
-- Ella no és catòlica, res de miracles, més aviat deu ser un sistema de translació com els de la telefonia mòbil -- va opinar en Tutusaus.
En Balaguer i la seva secretaria eren dinant i xerrant tranquil·lament, ell al entrar havia vist als dos executius, però va fer veure que no els veia, i va asseure’s d’esquena a ells, i a la porta.
Per això no va veure entrar a mister Henry Grey Jr. amb la seva cartera de ma com sempre. Asseure’s al costat de la taula d’en Pérez i en Tutusaus. Aquests no el coneixien, i no li varen donar cap importància, semblava a un representant de comerç, del que han de fer moltes petjades per treure’s una minsa comissió Un viatger de metro o autobús sense cap rellevància.
Quan se li va acostar el cambrer, va demanar el menú, i va esperar que el servissin , mirant de reüll als dos executius que ja eren prenent el cafè. Van pagar i és varen aixecar per anar-se’n. Llavors mister Henry Grey Jr els va dir:
-- Perdonin que els molesti, voldria donar-los una petita publicitat de la meva empresa, va obrir las cartera i va treure dos sobres, i ens hi va donar un a cada un.
-- No cal que la llegeixin ara –va dir- ja ho faran al seu despatx de la Wintermorter Insurances.
Sorpresos els dos, els varen agafar com autòmats, i varen sortir al carrer.
En Balaguer i la seva secretaria que seguien dinant i xerrant amb un harmonia desacostumada, varen acabar de dinar i també varen tornar al despatx. Quant varen sortir del “Polonés” no hi havia ni rastre de misters Henry Grey Jr.
Capítol, 10
En Pérez i en Tutusasus varen entrar a l’edifici de Assegurances Wintermorter, i cada
un és va dirigir al seu despatx. En Pérez com a cap de sinistres menors i en Tutusaus de morosos. Que era al que havia quedat reduïda la feina de cada un d’ells.
En Pérez va asseure’s a la taula del despatx, va treure’s de la butxaca el sobre que li havia donat aquell misteriós home del restaurant, va treure la cardar i la ve llegir
Estimat senyor Pérez.
Ens ha suggerit el seu nom un conegut en comú. La nostra organització du a terme una missió que no podem descriure en una petita esquela, però que per vostè, por ser de gran interès Ens agradaria tenir una entrevista, quant li vagi be. En el convenciment de que li resultarà molt beneficiosa. Si durant els propers cinc dies no tenim noticies seves, entendrem que no és del seu interès recuperar la felicitat perduda.
Signava la carta un tal Henry Grey, Jr. (Institut Spelman) I duia un numero de mòbil.
En Pérez va trucar emprant el seu mòbil ( no va voler usar l’intern) a en Tutusaus per preguntar-li si havia llegit la carta del desconegut, aquest li va dir que no. És creia que era una publicitat.
-- Llegeix-me-la – li va dir en Pérez, en Tutusaus ho va fer i la seva carta, canviant el nom deia exactament el mateix que la d’ell.
-- Ens reunirem al plegar, si et sembla Tutu (/com l’anomenava en Pérez, amicalment) anirem a prendre una copa i sospesarem l’assumpte.
-- Entesos, val més no parlar d’això a la Companyia. No sé perquè m’oloro que te ha veure amb la bona sort d’en Balaguer – va respondre en Tutusaus.
==========
Quant aquell vespre en Germà va tornar a casa, fent tota la cerimònia de la trucada i el petó de la Núria aquesta li va dir:
-- Ja m’han dit que has dinat molt ben acompanyat !!.
-- Ah !! Si, amb la noieta que tinc de secretaria. Hem dinat i al mateix temps hem
avançat feina -- va dir ell --. Qui t’ho ha dit ?.
-- Mister Henry Grey Jr. – que ha dinat al Polonès com tu..
--- Creia que ja tenies tallada tota la relació amb ell.
-- I la tinc; de fet m’ha trucat per dir-me que ha anat a veure a en Pérez i a en Tutusaus per donar-los la oportunitat de millorar la seva felicitat, mitjançant un contracte amb l’Institut Spelman. I de passada t’ha vist
-- Dons mira ho trobo bé que els doni aquesta oportunitat, sempre que això no ens afecti a nosaltres.
--No sé que dir-te, quant varen caure en desgracia no vares moure un dit per ajudar-los.
-- Que volies que fes ?, tu mateixa havies dit que em barraven el pas. I per altra banda tot va estar decisió de Herr Wintermorter. Jo personalment no els he fet cap mal.
-- Mira’m als ulls hi digues la veritat. Tens un embolic amb la secretaria ?.
-- Això el que t’ha dir el mafiós aquest d’en Henry Grey Jr. ?.
-- Oh !! no, no. Ell només m’ha dit que eres dinant amb ella. Però ja saps la dita de que de la taula al llit només hi ha una passa.
-- Em creus capaç d’una cosa així Núria ?.
-- No !!, Clar que no, estimat – va dir ella no massa convençuda
Què era el que estava passant ? va pensar en Germà Balaguer, ell era una bona persona, mai li faria el salt a la dona, encara que la secretaria se li hagués insinuat en aquest sentit, ell l’hauria sabut rebutjar amb delicadesa. I tampoc havia acomiadat a en Pérez i en Tutusaus, quant en Herr Wintermorter li va dir que si li feien nosa per les noves tècniques empresarials els acomiadés i contractés a qui consideres oportú. Els va donar feines que no eren massa importants, precisament per no acomiadar-los.
No havia volgut tenir fills, perquè li semblava una responsabilitat massa gran, per una banda i perquè amb fills la vida era més sacrificada tant per la part econòmica com per la llibertat. Havia pres mesures abans de que la Núria quedés embarassada ja que tampoc era partidari de l’avortament. Fins i tot per no plantar-lo malament mai havia plantat un arbre. Des de que tenien jardí venia un jardiner dos cops per setmana a tenir-ne cura. I pel que feia a escriure un llibre, tret de pòlisses i contractes, mai se li hagués acudit. Tots els llibres duen opinions o vivències dels seus autors i ell era un home cent per cent escèptic. Com és diu col·loquialment no és mullava per res ni per ningú. Potser per la Núria ho faria, però no n’estava segur encara no s’havia donat el cas d’haver de fer-ho. Encara que no ho va fer quant ella li va demanar que volia ser mare.
Soc un egoista, potser ? – és va preguntar – Potser si, però mai he fet mal a ningú, Les coses han vingut com han volgut elles.
Capítol, 11
Quant al vespre va arribar a casa, va trucar la Núria li va obrir, i con sempre, li va preguntar com li havia anat el dia.
És va quedar boca badat, la dona s’havia tenyit de ros els cabells se’ls havia tallat. Resulta que tots aquells anys havia dut amagat aquell preciós coll de cigne que tenia
-- Que t’has fet als cabells ?.
-- Que t’agraden com m’han quedat? .
-- Si, però, a mi també m’agradaves de morena i amb els cabells llargs. Pel que fa a la feina bé, però, tinc la sensació que alguna cosa no va del tot rodó – va respondre, encara sense donar crèdit al que veia. I amb els ulls oberts com unes taronges.
-- Que et fa mal ? Hauries d’anar al metge
-- I vaig anar la setmana passada, i no em va trobar res malament, fins i tot em va demanar uns anàlisis i avui m’ha trucat al despatx per dir-me que tot ha sortit bé..
-- El que tinc deu seu això que és tant de moda, als que ja em fet ens cinquanta..
-- Que vols dir la pito-pausa –va dir ella- això és una llegenda urbana. Seu relaxat que el
sopar trigarà, pren-te un whisky, que estic fent fettuccini com els fa el cuiner italià del Polonès. Amb la crema, els rovells d’ou, el pernil serrà, el formatge les nous moscades, la sal i el pebre. I soparàs com si estiguessis al Polonès i amb la secretaria.
En Germà Balaguer, va pensar que tenia una dona que no se la mereixia, De fet va pensar que no és mereixia res del que tenia.
Va anar per engegar la televisió, abans d’asseure’s al sofà, per esperar els fettuccini, i de sobte se’n va recordar del dossier que li havia deixat mister Henry Grey Jr. Va obrir el calaix de l’aparador. I el va treure, és va posar còmode va encolomar-se les ulleres de llegir, i el va obrir.
INSTITUT SPELMAN INFORME ADREÇAT AL CLIENT GERMÀ BALAGUER
Senyor Balaguer en la última conversa que ha tingut amb el nostre Delegat mister Henry Grey Jr: A la pregunta de si vostè creia que hi havia persones que no mereixien viure. Va respondre que ni hi havia pensat mai. Ho ha fet ja ?.
Acabar de llegir això i sonar el telèfon, tot va ser un
-- Bona tarda senyor Balaguer, soc en Henry Grey Jr. veig que està llegint l’informe nostre. Ha pensat ja en l’última de les nostres preguntes,?
-- Si he pensat que potser els criminals de guerra, el Nazis, els violadors els assassins en sèrie. . . . . . . Ei !! Un moment !!. Com és que em veu ?
-- Hem instal·lat una camera microscòpica a la seva sala, no s’amoïni, en quant acabem arqueta conversa ella sola és destruirà.
-- Ah !! llavors vostè accepta el nostre primer principi !!.
-- Si vostè creu que és pensar així es acceptar-lo ?
-- Bé ara volia fer-n’hi i una altra de pregunta. . . . potser més delicada. . . veurà. . . desitja vostè. . . personalment. . . . que algú és mori ?. No em refereixo a aquells desitjós casuals que tots tenim alguna vegada. Vull dir un desig real de que és mori
algú perquè pensa realment que no mereix viure?.
-- Ah !! Ja ho veig l’Institut Spelman és una organització criminal amb sicaris dedicada a treure d’aquest mon a gent per encàrrec !!.
En Henry Grey Jr. Va fer un somriure d’orella a orella, encara que en Balaguer no el veia, ho va endevinar pel seu to de veu quant va respondre.,
-- No totalment senyor Balaguer, no totalment. En els nostres mètodes no hi ha cap aspecte criminal. Som una Societats secreta però res de Sindicat del Crim. És faria creus de la qualitat dels membres del nostre Consell, hi han juristes, policies, psiquiatres, i altres rellevats membres de la Societat.. Vol que li expliqui com va començar a funcionar l’Institut ?.
En aquell moment la Núria, el va cridar des de la cuina.
-- Germà !!. Ja pots venir a sopar, que és tot a punt !!.
-- Veurà senyor Henry Grey, estic interessat en la seva explicació però no voldria dir-li a la Núria que esperi. Ha fet amb tant d’amor els fettuccini que. . . . .
-- No s’amoïni senyor Balaguer, si li sembla demà el visitaré al seu despatx i li explicaré el perquè de la seva bona sort, i la segona basant a que ens dediquem a l’Institut.
-- I la camera. On és amagada ?.
-- No és preocupi no la trobaria mai, però com li he dit quant jo pengi ella sola és destruirà. Som gent seriosa nosaltres.
-- Avui et lleparàs els dits – li va dir la Núria, quant va entrar a la cuina.
Varen sopar sense parlar gaire. Ella pensant en si li hauria posat les banyes, i dient-se a ella mateixa que no. Però des de que era Vice-president d’Assegurances Wintermorter havia canviat tant !!.
I ell no és podia treure del cap a mister Henry Grey Jr, i les seves martingales
Capítol 12
A mig mati del dia següent la secretaria senyoreta Pino, li va anunciar la visita de mister Henry Grey Jr. Li va dir que el fes passar, en Henry, va entrar amb cara de jovialitat com sempre. Va donar-li els bons dies i és va asseure a la cadira que en Balaguer li va assenyalar amb un gest.
-- Sento no tenir massa temps mister Henry, però disposo de mitja hora per atendre’l suposo que en tindrem prou per deixar enllestida qualsevol qüestió que hagi quedat pendent en el contracte de la meva dona amb vostès, Vull dir enllestit per sempre, sempre.
-- Oh, si, si Amb aquesta intenció he vingut, crec que desprès d’aquesta visita d’avui no caldrà que ens veiem més.
-- Crec recordar que em volia explicar com va començar a funcionar l’Institut. . . . . .
-- Efectivament. Tot va començar amb tres homes, no li puc dir els seus noms, ja que tot i que va passar al 1975, històricament son coneguts per altres raons.. Un era Jutge, un l’altre advocat, i el tercer psiquiatra. El tres varen ser membres, un com a jutge l’altre com a fiscal, i el psiquiatra com expert per determinar el grau de bogeria del criminal. En un judici que és va celebrar contra un home que havia comès un crim horrible de dos joves adolescents, Ella tenia setze anys i ell divuit.
Un crim amb testimonis visuals, que un advocat hàbil va fer que mig amenaçats, a ultima hora és desdiguessin. Un jurat també poruc va dictaminar la innocència.
Tant el Jutge com el Fiscal tenien clar que l’ acusat era inqüestionablement culpable.
La missió a la vida, el perquè de la existència d’aquells testimonis i d’aquells jurats, era sens dubte, la de declarar culpable, al culpable. Però ells, no varen complir la seva missió en aquest mon. Tots tenim una única missió, les altres coses son accessòries, també vostè i jo senyor Balaguer. Es tracta de no defugir-la.
-- No sé que pot tenir a veure amb mi tot això, jo tenia sis anys al 1975 -- va dir en Balaguer.
-- El Psiquiatra – va seguir en Henry, sense fer cas d’en Balaguer – va fer estudis relacionats amb la practica del Vudú, i és va quedar parat en comprovar l’èxit de certes practiques estranyes. Com ha científic les va descartar, i va creure en una raó racional. Quant el sacerdot Vodum decretava el càstig, o la mort d’algun malfactor, eren les pròpies conviccions del sentenciat respecte a la fe en que convertia el desig en realitat Algunes vegades, el procés era orgànic, emmalaltint, agreujant-se i morint. Altres era per un accident fortuït.
Però és feia justícia sobre la gent que per falta de compromís, o per egoisme, deixava que la vida passes sense involucrar-se en res. La gent que quedava dintre del primer principi, del que tant l’Institut, com vostè estant d’acord en que no mereixen viure.
No cal dir que cap dels testimonis .ni cap membre del jurat varen arribar a vells. Ara això si, els varen anar a veure a tots, i els varen anunciar la sentencia.
En Balaguer és va esgarrifar, però encara va dir.
-- Tot això és una bestiesa
-- L’Institut Spelman ha modernitzat creant la secció de la Felicitat Complerta, per diguéssim compensar la part negativa. Però a vegades, de tard en tard ens trobem amb casos molt complexes.
-- En aquest casos reunim l’assemblea de socis, per debatre la qüestió. Miri senyor Balaguer -- va fer una pausa per obrir la cartera i treure una un llibre blau, i li va donar. En aquest llibre està la relació de tots els membres del consell de pregaries, que son 999. Si ho vol comprovar els pot trucar aquí te els noms i els telèfons de tots i el que han votat.
-- Que vol dir que han votat alguna cosa respecte a mi ?
-- Sap el que va dir el Mahatma Gandhi ?. Que més malvats que els malvats eren el que
sense ser-ho, no feien res per evitar-ho. El que en català en diem “Mirar cap a una altra banda. -- Te algun últim desig ?
-- Ah!! Si això fora veritat, com pagaria jo els 500 €uros per treure del mig al Herr Wintermorter i arribar a ser el President de la Companyia d’Assegurances Balaguer
-- Així ja veig que està plenament convençut que hi ha persones que no tenen cap necessitat de viure. I que l’Institut Spelman fa bé en anunciar-los que la seva mort està programada.
-- Ha dit que la víctima ha de saber que existeix l’Institut, que ja ha tingut èxits amb el sistema de pregaries insistents i multiplicades, i que ha desitjat una mort. És essencial això, oi senyor Hernry Grey Jr.?. La gent ha de saber el que li espera
-- Absolutament essencial –va respondre mister Henry – Vostè ha tocat el punt vital. S’ha d’informar a la víctima. I això és el que he vingut a fer.
Va mirar el rellotge i va afegir
-- Així dons el desig de morir adreçat a vostè començarà avui al mig dia. L’instituït i els socis començaran a pregar a aquesta hora. Ho sento molt.
Ja a la porta mister Henry Grey Jr. és va girat acomiadant-se, per sempre.
-- Adéu senyor Balaguer – va dir

FI

Viladecans, 12-05-2015




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Joan Gasset Vilaplana

Joan Gasset Vilaplana

24 Relats

10 Comentaris

14546 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Vaig nàixer a Madrid, durant la segona República (19-11-33), fill de pare català (Lleida) i de mare Alacantina. (Benimarfull). Que eren interinament per feina a Madrid.
Quant tenia 4 anys (acabada la guerra dita Civil ), varen tornar a Barcelona, ara amb mi.
És pot dir que soc autodidacta, i aprenent, dons no he tingut estudis literaris. El meu primer conte els vaig escriure als 72 anys (2006)
Novel·les més llargues;
Vint-i-tres dies d'agost
L'avia Remei
Radio Catalunya Independent
"Cogida en la Maestranza".
18 Contes Inversemblants.
El net de'n Kees Popinga
Johan Popinga



Me les podeu demanar a jgassetvilaplana@gmail.com