ADICCIÓNS INVERSEMBLANTS

Un relat de: Joan Gasset Vilaplana

Pel Nadal del 2010, em va tocar la Loteria, vaig canviar-me de casa, i de barri, i no ho vaig fer perquè cregués que al ser un home ric, no m’esqueia viure en un barri obrer, i entre veïns treballadors.
Va ser per culpa d’un fantasma, ja sé que ara pensareu que os vull aixecar la camisa, però ja em podeu ben creure. No penso presumir d’això, encara que estic segur que si os hagués passat a qualsevol de vosaltres, ho faríeu.
I allò del fantasma, no os penseu que és el més inversemblant que m’ha passat a la vida, ni de bon tros.

Dons resulta que un any avanç, i també va ser pels vols de Nadal, que vaig rebre una trucada que, de fet, no havia d’haver rebut. El cas va ser que en sonar el telèfon del pis vaig anar a despenjar pensant, qui seria a aquelles hores del matí, ja que a ningú mitjanament civilitzat se li acut trucar avanç de les deu. I, encara no eren dos quarts.
-- Digui ? -- vaig dir, amb el -- s’equivoca -- a la punta de la llengua.
-- Mas !!, soc en Bernat, te’n recordes de mi ? -- va dir una veu d’home, prou llastimosa com si pensés : Ja veuràs com no se’n recorda.
La veritat és que ni me’n recordava de qui podia ser aquell tal Bernat, ni tant sols li coneixia la veu. Vaig estar a punt de dir-li-ho, però l’esperança que va posar en que me’n recordés d’ell, em va fer dir-li.
-- Que tal, Bernat. Com va tot ?. ja tindria ocasió de desenganyar-lo.
-- No saps l’alegria que em dones, ja veig que si, que te’n recordes de mi -- va dir, ja amb alegria -- malgrat els vint anys que fa que no ens veiem.
Per donar-li encara més satisfacció, vaig estar apunt de dir-li, que el veia més prim, o més gras.
M’ho vaig repensar de fet no sabia si era d’aquelles persones, que és volen engreixar, o
aprimar, i és deprimeixen, en cas de no encertar-ho.
Per tant vaig optar per deixar-lo parlar, a veure si en treia l’entrellat.
-- Ens hauríem de veure, he vist a l’aparador d’una llibreria el teu últim llibre “Tractament de les Addiccions Inversemblants” , tot i que l’has signat amb pseudònim, sé que l’has escrit tu. Aquest pseudònim, ja l’empraves a la Universitat, per enviar notes picants a les noies. -- va dir.
Jo no havia escrit cap llibre amb aquell títol, que segurament havia escrit un psicòleg, o un psiquiatre, que si que hi havia anat a la Universitat, jo no havia passat d’un símil d’institut, i les coses que els hi havia de dir a les noies, els hi deia a cau d’orella.
Era el que explicava lo del pseudònim, els universitaris, primer, i professionals lliberals després, no volen que els identifiquin, ni pel carrer, ni pel metro, fins i tot ni han que amaguen el seu nom, fins a la dona.
El llibres que jo escrivia, no tenien res a veure amb tractats seriosos, i encara que jo no me’n avergonyia, els meus contes i narracions, mai havien trepitjat cap aparador de cap llibreria, eren refractaris a les Editorials, i estaven mal vistos pels Editors.
Jo el primer que els posava eren, el meu nom, i els primer cognoms ben visibles.
I per arrodonir-ho, no coneixia a cap Bernat.
Però em sentia tan orfe i necessitat d’afalagaments literaris, que en lloc de confessar-li, que és confonia d’autor, li vaig dir
-- Que pot ser et turmenta alguna Addicció de les meves, vull dir de les que tracto en el llibre ?
-- No ho sé, no l’he llegit – va dir-me, tornant a la veu plorosa.
Dons crec que és el primer que hauries de fer, en el llibre les meves teories i estudis
estan més ben desenvolupats, que el que et pugui dir jo de paraula, així de bones a
primeres, a lo millor em deixo algun detall, i en lloc de ajudar-te, et perjudico, la
memòria te males passades – li vaig dir ja posat en el meu paper.
-- Ah, i tant que l’hauria comprat !!, però no tinc els vint-i-dos euros que val – va dir somicant de nou.
Ja m’havia embolicat, com sempre, jo sol m’havia posat de peus a la galleda, havia de dir-li que jo no era l’escriptor que ell creia, o sinó enviar-li un gir, de vint-i-dos euros, que més les despeses, posem-n’hi vint-i-cinc, que a mitjans de més de on els treia jo, sinó era manllevant-los al meu amic, Mao, i que és comprés el llibre.
Cap de les dues solucions em satisfeia, per dir-li la veritat ja era massa tard, i tirava per terra el meu prestigi, i l’altra tenia certs riscos, ja que a en Mao, encara li devia diners d’allò de la munta per no dur el cinturó cordat. I no creia que me’n deixés més.
A en Mao, per no anar a la presó, li podies demanar el que fos, però per comprar llibres, ja no ho tenia tan clar, de petit li varen fer llegir el llibre roig, del seu homònim, per esmorzar, per dinar i per sopar, i va quedar tip, tant pel que feia als àpats, com per la lectura.
-- Mira Bernat -- li vaig – tu saps on visc oi ?
-- I tant – va dir -- carrer Muntaner 4445, 6e. 1ª.
-- I com ho has esbrinat ? – vaig preguntar-li, encuriosit.
-- He trucat als de l’Editorial, i els he tret la teva adreça, que encara que els ha costat donar-me-la, han accedit al dir-los que havíem estudiat plegats, i que venia de fora.
-- I quin nom els has donat, el meu vertader, o el del pseudònim.-- vaig seguir preguntant-li, a veure si amb els meus pals de cec, en treia l’aigua clara, de qui era el tal Bernat, i qui l’escriptor, que pel que és veia és devia dir com jo.
-- Joan Mas i Reus, el teu. El cas va ser que avanç d’ahir, al veure a l’aparador, del meu
poble, aquell llibre escrit per un tal Xuck Polinski, vaig donar-me un cop al front i em
vaig dir:
-- Bernat !!, en Mas, ha triomfat, has d’anar a Barcelona a veure’l, ell te la solució per la
teva addició.
El nom de Xuck Polinski, a mi no em deia res, si és tractava d’un escriptor, de temes isobàrics, isotèrmics, o que freguessin, l’esoterisme, hauria de preguntar per ell al meu veí, en Mandrakys, un grec que s’havia establert, de vident a l’escala.

Jo a aquell home, que és feia dir Bernat, no el coneixia de res, ni ell a mi; m’anava dient a mi mateix, i tant com anava avançant la conversa, em sembla que m’anàvem entrant dubtes, de si em trobava despert, o encara estava en mans d’en Morfeu. Em vaig pessigar ben fort, i em va sortir un blau. Sens cap dubte estava despert !!.
El Joan Mas i Reus, que va estudiar amb ell, havia de ser un altre, segurament, un psicòleg que vivia al carrer Muntaner.
D’homes grans, d’adolescents, i nens que se’n diguin de Joan, ja sé sap els que n’hi han; un tou, i de cognoms con Mas, i com Reus, també, una pila.
I jo era un jubilat que vivia, a Viladecans.

Però em feia tanta il·lusió, que hi hagués algú que es cregués que havia publicat, un llibre, que potser el meu subconscient m’estava jugant una malla passada, enlluernant-me amb el miratge, que malgrat l’evidencia més palpable, fer-me creure l’increïble.!!.
No tenia més remei que posar fre a la situació, s’estava fent, allò que en diuen una bola de neu, que com més roda, més grossa és fa.

-- Ben pensat potser si que el millor seria que ens veiéssim, qui sap si escoltant-te i veient-te de prop, et puc donar un cop de mà – li vaig dir.
Ja desistint de dir-li, que al veure’ns, tant ell, com, jo, ens adonaríem que no ens havíem
vist mai, que no ens coneixíem de res, i que lo del nom i el pseudònim, eren juguesques que de vegades et fa l’atzar.
-- Que em va millor per arribar-me a casa teva, el metro, o bé l’autobús ?, fa anys que no baixo a Barcelona, i ara mateix, saber, el que és diu saber, on para el numero 4445, del carrer Muntaner, no ho sé, el carrer més llarg del poble no arriba al 99.-- va dir l’home
El més fàcil per mi, hagués estat, dir-li que agafés qualsevol metro, o qualsevol autobús, ja que ara que me’n adonava, el carrer Muntaner tirant curt devia tenir, no podria dir
quants però més de mil números no en tenia, i podia ser que a l’adona-se’n, que allí no hi vivia jo, o que el Joan Mas i Reus que hi vivia, era un altre se’n tornés al poble, i és posés en mans del mossèn per solucionar el seu problema.
Però i si no reaccionava així, i li agafava la dèria de fer una bestiesa ?. Jo no l’havia llegit el llibre del tal Xuck Polinsky, de fet no sabia ni que existís, però alguna cosa si que en sabia de les Addicions Inversemblants, per haver-ne sentit parlar a la televisió, al Doctor Corbella.
-- Amic Bernat – li vaig dir, per reforçar la seva estima, que veies que tenia un amic, malgrat l’addicció que tingués, i per inversemblant que fos.—ja no hi visc al carrer Muntaner, m’he agut de canviar, no resistia la publicitat, ni als, periodistes, la nova adreça no la sap ni el meu Editor. Des de on em truques ?.
-- De l’estació de Sants, ja fa mitja hora que he arribat – va dir.
-- Dons mira Bernat, sense moure’t, puges al vestíbul, treus un bitllet per un rodalies que pari a Viladecans, i vens, que és on visc ara.
En arribar a l’estació agafes un autobús, el primer que arribi, del numero 1, o el 3, i li
dius al conductor que t’avisi a la parada del carrer De Les Flors de Maig, i al 41- 2on.
2ª, em trobaràs.
-- Ah !, no saps com t’ho agraeixo, que em puguis rebre avui mateix, ara mateix m’hi poso. -- va dir i és va acomiadar amb un “fins ara” ple d’entusiasme.
Només penjar el telèfon me’n vaig anar a cercar l’enciclopèdia, m’havia de documentar de tot el referent a les Addicions Inversemblants, ara ja no em podia fer enrera, alguna cosa li hauria de dir a en Bernat sobre la seva suposada malaltia, o addició.
Entre el que trigaria en sortir el tren, el poc a poc que anava per les obres a la via, i el viatge en autobús, des de l’estació de Viladecans, que és a tres quars de quinze del meu carrer, en tenia ben bé per unes tres hores en arribar, temps suficient per fer un auto –curs accelerat en la matèria, de les Addicions Inversemblants.
Addicció.- vaig llegir al Diccionari de la llengua, -- estat de dependència fisiològica i psicològica a una substància o a una practica, més enllà del control voluntari.
Ja sabia alguna cosa.
Inversemblant – No versemblant – deia el “fotut” diccionari.
No versemblant – vaig buscar – que te aparença de veritat – tornem-hi.
Veritat – conformitat amb allò que és, ha estat, ho serà.
I vaig seguir llegint, mitja plana més que no m’aclaria el que volia saber.
Estava perdut del tot, si volia saber alguna cosa, hi treure de la seva angoixa a aquell home, que no coneixia, però no deixava de ser una ànima en pena que demanava socors, havia de sortir, anar a la llibreria més propera i comprar el llibre d’en Xuck Polinsky.

-- Aquest no el tenim -- em va dir el llibreter -- deu ser molt nou, segurament una traducció d’una obra nord-americana, a aquest tal Xuck Polinsky, ni o el conec.
Que sap quines altres obres a escrit ?. Vol dir que no és tracta d’en Chuck Palahniuk, un escriptor de Portland, Oregon, que escriu unes coses molt desvergonyides i eròtiques ?.
-- No, no, aquest en realitat, és diu com jo, Joan Mas i Reus, el que passa el que l’home
ha signat amb un pseudònim. – li vaig aclarir a veure si així, qui sap si el tenia per un racó, i el trobava.
-- Esperi, ho miraré a l’ordinador, a veure si al registre de les Editorials el trobem, però si a mi no em sona. . . . . . . . . . .
-- No senyor Mas, ni pel nom, ni pel pseudònim, ni pel títol, em surt res, crec que aquest llibre encara no s’ha escrit.
Ara si em pot dir per que el necessita, li puc recomanar alguna obra, que li pugui servir. Que li sembla algun llibre d’en Sigmund Freud ?.

“Crec que aquest llibre encara no s’ha escrit”, em va dir el llibreter amb més reputació, de tot el Baix Llobregat.
I si resultava que això era veritat ?. I si la trucada del tal Bernat, no era res més que una premonició, del meu futur com a escriptor.? .
I per tant en Bernat no existia, només era el futur que és manifestava, amb veu humana?.
Ho sabria de seguida, ja havien passat gairebé dues hores des de que va penjar, i ja estaria a punt d’arribar.
Esperaria que arribés, sense amoïnar-me més, ni de saber coses sobre les Addiccions Inversemblants, que pel que és veia, no tenien res a veure amb les addicions tradicionals, com podien ser la beguda, les drogues, el tabac, els culebrots televisius, la literatura, o qualsevol altre tipus de feina, totes elles versemblants.
És varen fer les dues de la tarda, i en Bernat, l’Addicte a la Inversemblança, no donava senyals de vida.
Jo no havia tingut la precaució de demanar-li el numero, del seu mòbil, ni de preguntar-
li de quin poble venia.
I ni tant sols de com és deia de cognoms, només sabia que és deia Bernat, i que havia anat a la suposada Universitat, que jo no havia anat.
Ni en Sherlock Holmes, amb aquestes pistes tant minses era capaç de localitzar al meu suposat condeixeble.

A les dues tocades, vaig trucar a l’estació de la Renfe, per preguntar si hi havia hagut alguna vaga, o tallada de corrent que hagués impossibilitat l’arribada de trens a l’estació, des de les deu del mati fins a les hores.
-- No senyor – em va dir el cap d’estació – tots el trens han arribat puntualment, cada mitja hora, l’últim ha arribat fa una estona a les dues en punt.
-- Perdoni la pregunta, senyor cap d’estació, hi li asseguro que no soc cap inspector d’aquells, que venen de tant en tant de Madrid; li truco de part del Batlle, que està esperant un emissari, directe d’Europa -- li vaig dir, per que em contestés amb tota confiança – Vostè que està amb la bandera a la mà, a l’aguait de qui puja i qui baixa de cada tren, digui’m sis plau :
Que ha vist a algun home, que per la seva cara, o la manera de vestir, li hagi cridat l’atenció, com una persona Inversemblant, o Addicte a alguna cosa ?.
-- Dons no, totes les persones que he vist arribar, eren conegudes, i veïns, del poble. I encara que algunes en baixar, de seguida encenien la cigarreta, no crec que sigui la classe d’addicció, que busca l’Ajuntament.
Que ens ha de dur, vicis, aquest europeu ?.
Tinc entès que el que ens han de dur son diners. – va acabar dient, el cap d’estació.
-- D’això és tracta, amic meu, de saber si ens en ve a dur, o ve a emportar-se’n – li vaig aclarir. .
-- Que diu home de Deu. Que està de broma ?. – va dir-me, i em va penjar.
Ara si que estava segur que el tal Bernat, no havia arribat, el que no sabia era perquè no ho havia fet, aquesta vegada quedava palès, que no era per culpa de la Renfe,

Jo ha contar del dia de la trucada, em vaig matricular a la Universitat a Distancia, al curs, de “Teràpia ràpida, per guarir les Addiccions Inversemblants”, amb una durada de tres mesos.
En tot aquest temps, no en vaig saber res d’en Bernat, el suposat llibre tampoc el vaig veure per enlloc, les meves posteriors consultes al llibreter, tampoc varen donar cap fruit positiu.
Per si de cas, vaig visitar un parell de llibreries de vell, per si ves a saber si no és tractés d’un llibre escrit per algun rebesavi meu, i el tal Bernat, hagués vingut, despistat del passat.
Em vaig submergir en l’estudi, en el primer dels llibres.
A la primera lliçó, ja vaig començar a saber de que anava tot plegat.
La principal Addicció Inversemblant, era la que no semblava que fos una Addicció, el que en llenguatge acadèmic és deia una Addicció emmascarada.
L’important era adquirir la suficient vista clínica per desemmascarar-la, no sempre els símptomes, eren prou clars, i moltes vegades induïen a formular un pronòstic erroni.
Era de molta ajuda – deia el llibre – interrogar al malalt, perquè et digués, quina era la seva d’Addicció, i en aquest cas, no subestimar-la per Inversemblant que ens semblés. El que no era fàcil, els pacients amb aquest patiment, tenien la reacció immediata, davant la possibilitat de ser diagnosticats, de fugir.

Aquí està la mare del ous !!, em vaig dir, en Bernat o no va agafar el tren, o bé no va
baixar a Viladecans.
Ves a saber si era deambulant per Barcelona, menjant i dormint en algun alberg de caritat, ja que no disposava ni dels vint-i-dos euros per comprar el llibre, o bé havia passat de llarg, amb el tren, i havia baixat a Castelldefels, o a Sitges, hi s’havia convertit en testimoni d’alguna religió. hi anava amunt i avall, amb una cartera a la mà.
És sabut que les religions son una mena d’addicció, deien els llibres, encara que no deien clarament que fossin Inversemblants, però tampoc ho negaven.
No hi ha com l’estudi per saber, el que ens passa, o el que els passa als altres.
El segon llibre, encara ampliava més els horitzons, per saber diagnosticar amb certesa, ja que concretava més, fins ara el curs era el que és podia definir com “Una miscel·lània variada, sobre una carrera moderna”.
D’ara en endavant ens havien de fixar en certs comportaments que eren inconfusibles, per arribar a la certesa de poder concretar un diagnòstic fiable, la qüestió és identificar-los sense cap dubte, per més raonable que aquest sigui.
Arribats aquí el segon llibre, et suggeria que era més important que l’estudiant arribés per ell mateix a les seves conclusions, en lloc de que el llibre, et marqués una terna de pronòstics, dels quals, havies d’escollir-ne un, i encertar.

A la fi del trimestre, em vagi examinar, i vaig treure un 9’5.
El que em va donar el títol de Terapeuta D’addiccions Inversemblants T.A.I.
Amb llibre a les meves espatlles, o no, ja estava preparat per atendre a en Bernat, i a la corrua de malalts que patien en silenci, o és queixaven sense deixar dormir als veïns, perquè encara que la malaltia era visiblement, incolora, i inodora a l’olfacte, podia produir un fort dolor a la ronyonada, suposadament psique somàtic, tret d’aquells malalts que haguessin desenvolupat la Addicció Inversemblant, al mateix temps que un procés de fabricació de càlculs renals.
I han ronyons que son vertaderes pedreres.
Gràcies a la trucada d’aquell desconegut, auto anomenat Bernat, jo havia esdevingut un home de ciència.
Qui és creu que a la vida tot passa perquè si, o per un atzar esverat, o sense control, va errat del tot. L’atzar no s’esvera ni perd l’oremus mai, està amatent i és presenta quant o creu necessari, o bé en el moment oportú, que ve a ser el mateix.

Només va ser tenir la llicenciatura, i el diploma corresponent a les meves mans, quant vaig tornar a rebre una altra trucada d’en Bernat.
Però aquesta vegada ja era a baix, a la vorera, davant de la porta de la meva escala.
-- Mas, soc jo en Bernat, Ja tinc el llibre !!, l’he llegit, i estic guarit del tot, hi si pots tenir una estona, voldria bescanviar algun parer, respecte a alguna cosa que no acabo d’entendre – va dir, amb una veu que dringava.
-- Puja, puja, -- li vaig dir, prement el dispositiu perquè s’obris la porta.
Tot el meu esforç per estudiar la carrera no havia estat en va, encara que el tal Bernat, pel que és veia ja s’havia guarit de la Addicció Inversemblant, sense la meva participació, la seva visita em podia servir de molt.
Podia ser com una revàlida, i qui sap si amb la seva experiència em podria estalviar la tesi.

A la fi coneixeria a aquell home, li preguntaria els seus cognoms, d’on venia, que li havia passat, feia quatre mesos quant havia de venir a casa, i el més important de tot, quina mena de Addicció patia.
Si era, o no, Inversemblant, ja ho diria jo, que per alguna cosa m’havia llicenciat amb la matèria.
Va sonar el timbre de la porta del pis, i vaig anar a obrir la porta, amb el cor encongit,
no estava segur de trobar-me, quant obris, davant d’un ésser real. No em pregunteu perquè, tothom alguna vegada a la seva vida ha tingut premonicions, per un moment vaig estar a punt de dir :
-- No hi soc !!, no hi ha ningú a casa.
És veu que el visitant, ho devia intuir, perquè encara que jo no vaig arribar a dir-ho, va ser ell el que va dir :
-- Sinó et veus en cor no obris, en tot cas avanç de que ho facis et vull prevenir, t’he mentit, pel que fa a la meva personalitat, no pel que fa a la meva Addició, encara que no és del tot Inversemblant, ben mirat és molt Versemblant. Soc addicte, a auto enganyar-me, creient que puc ser capaç d’escriure, un tractat terapèutic, per guarir les Addiccions Inversemblants, i fins i tot fent-me la il·lusió que hi pot haver algú que pateixi aquesta malaltia, tret de mi mateix.
Sentint tota aquesta xerrameca, jo restava com petrificat, sense decidir-me a obrir la porta.
I si és tractava d’un ésser de l’espai ?, O resultava que els àngels existien, i allò de la
Verge, que diuen els mossens, era veritat?. O bé era el dimoni que em venia a oferir un
munt de riqueses, a canvi de la meva anima ?.
De totes aquestes coses, per inversemblants que semblessin, ja hi havia, precedents a l’historia.
Però com que la meva addició més recalcitrant, inversemblant o no, era l’addicció a la curiositat, vaig obrir la porta de bat a bat.
I allí, mirant-me amb cara de por, estava jo mateix, com si en lloc d’una persona, hi
tingués un mirall, no només era jo mateix, sinó que també anava amb bata i sabatilles, i com jo, aquell mati és veu que no s’havia afaitat.
-- Passa – vaig dir --el mateix que va dir ell, sobreposant-se una sobre l’altra les nostres veus.
Només hi va haver un detall que per un moment ens va diferenciar, avanç que la seva presencia és dissolgués etèriament, ell duia un llibre sota el braç.
Quant va caure al terra, fet trossos, el mirall que em duia l’empleat de la botiga de mobles, que era al darrera, i se li va escapolir de les mans.
El llibre que duia sota el braç, el meu emmirallat, escrit per un tal Xuck Polinsky, va caure al terra, en desaparèixer ell.

El tinc a la llibreria del menjador, al prestatge de dalt de tot, però no l’he llegit, encara, tot i que en Bernat, no m’ha tornat a trucar. Em fa una mica de por.

FI.

















































Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Gasset Vilaplana

Joan Gasset Vilaplana

24 Relats

11 Comentaris

13665 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Vaig nàixer a Madrid, durant la segona República (19-11-33), fill de pare català (Lleida) i de mare Alacantina. (Benimarfull). Que eren interinament per feina a Madrid.
Quant tenia 4 anys (acabada la guerra dita Civil ), varen tornar a Barcelona, ara amb mi.
És pot dir que soc autodidacta, i aprenent, dons no he tingut estudis literaris. El meu primer conte els vaig escriure als 72 anys (2006)
Novel·les més llargues;
Vint-i-tres dies d'agost
L'avia Remei
Radio Catalunya Independent
"Cogida en la Maestranza".
18 Contes Inversemblants.
El net de'n Kees Popinga
Johan Popinga



Me les podeu demanar a jgassetvilaplana@gmail.com