Les quatre cambres de la Mesquita

Les Quatre Cambres de la Mesquita

L’any 1957, va ser un any ple d’esdeveniments extraordinaris per mi. M’havia llicenciat a finals del 56 de “El Ejercito del Aire Español”. I ara al gener del 57 (passades les festes), havia trobat una nova feina, en una nova empresa. Anava a emprendre el meu primer viatge com viatjant de comerç al sud d’Espanya. Així mateix, un altra gran novetat era que conduiria el meu primer cotxe, si era que a un 600, se li podia dir cotxe. I una altra novetat, encara no sabuda va ser que cap al més de setembre coneixeria a la Pili. La meva dona.
La primera plaça va ser Còrdova. Vaig arribar en dissabte tard. El 600 era nou ( de vells encara no ni havia cap en tota Espanya) i no podia passar de 60, quilometres per hora (El rodatge). I em vaig hostatjar a l’Hotel Internacional ( Avui dia Hostal Internacional). Fins dilluns no podia començar les visites, així és que el diumenge al mati, vaig decidir visitar la famosa “Mezquita”, convertida en Catedral Catòlica.
Com un turista més, dels molts que la visitaven: Vaig entrar, (A les hores que hi havia missa no cobraven entrada ) i la vaig recórrer admirant la seva bellesa, quant de sobte un homenet esquifit, que duia un gorreta em va cridar l’atenció silenciosament.
-- Xiiist. Zeñò. Zeñó. Por cincuenta pesetas le abro la puerta de las Cuatro Cámaras -- em va dir-- Pá que vea lo nunca visto.
Cinquanta pessetes a l’any 1957, eren un dineral. Li vaig dir que si m’assegurava que el contingut era interessant estava disposat a donar-li’n vint-i-cinc .
-- Hecho !! – va dir – Venga conmigo.
El vaig seguir, a la sortida, vàrem travessar el carrer, per parar-nos davant d’una casa tant antiga com la Mesquita del davant. Va treure’s la primera clau i va obrir la porta, una porta estreta, de on sortia un passadís, que ens va portar davant d’una gran porta de dos bats, que era tancada en amb un gran pany de ferro.
-- ¿ Usté donde e, Mister ? – em va preguntar, mentre és treia de la butxaca de la granota blava que duia una gran clau.
-- De Catalunya – li vaig dir.
-- Tonses paguemé primero.
Vaig treure’m un bitllet de las cartera, i tot i que era vell i tacat, segurament d’oli, li va fer un petó, i se’l va embutxacar.
-- Ustè lo mira to, sin prisa, a luego vuelve a la puerta toca la campanilla que cuelga de la cuerda, yo la oigo vengo, y le abro. Sinó queda satisfecho le devuelvo los cinco duros.
Vaig estar a punt de desfer el tracte, resulta que m’obria la porta jo entrava i ell tancava per fora. Qui em deia que no era una trampa per prendrem tots els diners que portava el rellotge Duward xapat, i la cadena, i xapa d’or, amb el nom, el meu RH, i l’esquadrilla de l’exercit, al que pertanyia, feia uns quants mesos. I que al tenir de viatjar en un 600, el pare em va dir que més valia que me la tornés a posar, ja que aquest cotxes eren més perillosos que els avions.
Però la curiositat em va fer ser temerari, ell va obrir i jo vaig entrar. De seguida vaig veure que no és tractava de cap trampa, ni de cap robatori.
En la primera cambra , estava representada la tropa del Soldá. Àrabs muntats en camells i cavalls alguns de metall, i altres de fusta, de tal manera que les potes davanteres no els tocaven al terra, com si estiguessin encabritats. El llum era tènue, i disposada de manera, que les ombres que projectaven feia l’escena més real. Un ventilador silenciós els feia onejar el torbant darrera l’esquena del genets, Tots anaven armats amb llancés a la ma dreta, i duien a la cintura el talabart, i l’alfange. Les parets eren cobertes amb tapissos Perses i del Marràqueix.
Un buit sense porta duia a la segona cambra. Vaig entrar expectant.
En primer terme hi havia la taula de Solimán; fill de David. Amb un llegenda que deia
اما فى مجال تكنولوجيا المعلومات فى الانتقالى “Sia per tu la salvació”
La taula era tallada en una sola peça d’una gegantina pedra maragda, que te propietats recòndites i indescriptibles, serena les tempestes i conserva la castedat, de qui la toca tres vegades seguides, foragita els mals esperits, i et fa guanyar els plets en que et puguis veure involucrat. Segons deia el llibre que hi havia a sobre, en àrab y en castellà. La vaig tocar tres vegades, el que desprès vaig adonar-me’n que havia estat una errada.
Vaig passar caminant sabre catifes orientals similars a les dels quadres de Giotto, i dels de Van Dyck, a la tercera cambra.
A sobre d’una espècie d’altar de marbre, cobert amb una especie de llençol blanc brodat amb sanefes vermelles hi havia dos llibres. Un de blanc i un de negre, I entre el dos també una altra llegenda en àrab y en castellà. واذا ما انت الاسلامية اوقفوا تو الاسم فى الكتاب الابيض, اذا ما انت المسيحى فى البحر الاسود .Si ets Musulmà, escriu el teu nom al llibre blanc; si ets Cristià en el negre. I només escrit en castellà “Si no ho fas no podràs passar a la quarta cambra, i hauràs de recular a la porta d’entrada” Com si estiguéssim al segle XIIX, hi havia a punt un tinter i una ploma d’aquelles antigues.
Jo era, i soc culturalment cristià, per tant vaig obrir el llibre negre,; vaig anar passant pagines i pagines plenes de noms i cognoms; vaig suposar que de visitants, però em va estranyar que tots eren noms d’home. No en vaig veure cap de dona, i vaig arribat a la pagina que ja no era plena del tot.
Que seria el que hi hauria en la quarta cambra, que per veure-ho t’avies d’identificar ?.
Una vegada més la curiositat va ser superior a qualsevol perill que suposes dir qui era, era molt jove i per tant temerari.
Vaig obrir el tinter, vaig sucar la “plomilla”, i vaig escriure Joan Gasset. El paper de pergamí feia que la tinta s’assequés tal com anava escrivint.
Al tancar el llibre, la porta que duia a la quarta cambra, que era tancada, és va obrir sola.
Vaig entrar sense dubtar, i em vaig trobar en una sala gran buida de mobles, i sense tapissos ni quadres a les parets ni catifes al terra. Una sala amb cinc parets, en una era la porta per la que jo havia entrat. I en cada una de les altres portes ni havia una; tot plegat quatre portes, una en cada una de les parets, Amb un nom de dona musulmana , amb el significat escrit en castellà en cada porta. Aaban (Nom d’àngel). Azmik (Princesa). Bahija ( Feliç) i Dujanah (Pluja).
Vaig suposar que darrera de cada porta hi hauria la propietària del nom, i vaig decidir trucar a la de l’Aaban.
-- Passa foraster – va dir una veu de a noia — Òbviament sabia qui trucava.
Vaig empènyer la porta i vaig entrar; és podria dit que l’estança, era una cambra nupcial,
amb un gran llit amb baldaqui. Cambra que a més a més, tenia un petit escenari.
Un perfum de gessamí ho envoltava tot, i una musica suau de dansa oriental s’escoltava de fons.
I allí esperant-me estava la Aaban, un noia morena vestida com les dones àrabs del segle XV. Amb un rapa pits de serrells, deixant veure un franja del ventre amb el melic al centre. Duia uns pantalons bombats de seda verds i calçava unes babutxes. A la cara duia un mínim antifaç, amb l’obertura pels ulls tant gran que no impedia que se li veiessin.
Va apropar-se de cara a mi, i em va agafar la jaqueta per el coll, tirant-la enrera per treure-me-la.
-- Entra, seu sobre els coixins que ballaré per tu el ball del ventre – va dir-me – però abans hauràs de dipositar cinc centes pessetes en aquella safata de plata.
-- Ho sento però no les porto – vaig mentir, ja que duia dos bitlles de cinc centes pessetes a la cartera, però eren per pagar l’hotel. Va tornar la jaqueta al seu lloc i va dir:
-- Llavors surt, i truca a una altra porta.
Vaig sortir i vaig trucar a la porta de l’Azmik.
-- Passa foraster -- també va dir
Vaig entrar. La cambra era exactament igual que l’altre, però variava en el olor que és percebia, aquí era de roses acabades de tallar. La bella noia que em somreia, vestia la mateixa roba que l’Aaban, però de color fúcsia, en lloc de verd. I efectivament semblava una princesa de les mil i una nits.
Em va somriure i va dir-me casi exactament el mateix que l’Aaban.
Seu sobre aquella catifa, davant de la tauleta baixa, pren-te el te que preparat; que et recitaré els poemes àrabs; del Llibre de l’Amor, del poeta Sirià Nizar Qabanni. Però abans hauràs de dipositar cinc centes pessetes en aquella safata de plata.
Vaig tornar a mentir, i vaig sortir excusant-me.
Però aquesta vegada em va semblar, que a aquella noia la coneixia, ja que no duia antifaç com la primera. Abans de trucar a la tercera porta, vaig estar pensant a on l’havia vista; però no ho vaig poder recordar. Vaig estar a punt de fer-me enrera i tornar-me’n per on havia entrat, si la Bahija, (la noia feliç) em demanava cinc centes pessetes per afalagar-me amb els seus dots artístics, no estava disposat al cedir. Havia de pagar l’hotel i posar benzina per seguir el n viatge, i fins arribar Sevilla, no podia demanar-ne més al meu cap a Barcelona. Què m’havia dit.
-- Amb aquestes mil pessetes en tens prou per fer la plaça de Còrdova. Quant arribis a Sevilla ja te’n girarem mil més.
Però la curiositat va fer que truques a la porta de la Bahija, Tot semblava una repetició de la primera sala, i de la segona. La tercera noia era igualment bellissima, vestia el mateix model que les dues primeres, però d’un color; com os ho diré, ni verd, ni blau, un color entre aquests dos, però pàl·lid. Un color com el de les gotes de pluja abans de
tocar al terra, quan regalimen sobre les fulles verdes u ocres dels arbres.
Em va oferir uns pastissets fets per ella, i a cantar-me les cançons d’Aràbia i Marràqueix del segle XIII. També em va demanar les cinc centes pessetes i vaig fer la mateixa. Excusar-me de no tenir-les i sortir. Però també em va semblar, com amb lAzmik, que la coneixia, o si més no que l’havia vist abans.
Només em quedava per visitar a la Dujanah. I segurament també em demanaria diners. però ja que havia arribat fins allí, res perdia per conèixer-la, si no era que ja la coneixia com m’havia semblat en dues de les altres tres. Vaig decidir entrar.
-- Passa foraster --.va dir com si fora la paraula màgica, “Obre’t Sèsam”.
Vaig entrar i la Dujanah, va venir cap a mi, em va posar la ma dreta darrera el clatell, i em va besar al llavis. Jo vaig quedar mig estabornit.
-- Posat còmode, treu-te la roba que farem l’amor – em va dir—Encara que abans hauràs de dipositar cinc centes pessetes en la safata de plata.
No vaig pensar en cap moment com pagaria la factura de l’hotel, i com .un autòmat vaig treure’m la cartera el bitllet de cinc centes, i el vaig deixar sobre la safata. Ella ja s’havia despullat i m’estava esperant entre els llençols, jo vaig fer el mateix i en vaig agitar al seu costat.
Tot i la seva experiència en els jocs preliminars, i la meva joventut i virilitat comprovada en altres ocasions no gaire llunyanes, no hi va haver manera. El motor no se’m posava en marxa i la maneta del canvi de marxes no passava del punt mort. És pot dir que és va exhaurir el temps a que tenia dret.
-- Això d’avui no m’havia passar mai !!. – vaig dur-li, compungit.
-- Què has passat la ma tres vegades per la taula maragda ? – em va preguntar ella.
-- Si, crec que si. – vaig respondre.
--Dons ara m’ho explico, en tres mesos no podràs fer res de res. Però no et preocupis
l’encanteri et passarà sense problemes, per si sol. Ja pots vestir-te i agafar les cinc
centes pessetes, i ja tornaràs a la primavera.
Vaig desfer el camí i vaig arribar a la porta per on havia entrat, vaig estirar de la corda, i el tipus esquifit de la gorreta em va obrir, És va posar la ma a la butxaca, i en va tornar les vint-i-cinc pessetes.
-- Com ho saps que no ha funcionat ? -- li vaig preguntar.
-- Porqué si hubiese, uztè cortao las orejas y el rabo, las chicas lo hubiesen hecho zalir por la puerta grande. Porqué ezta es la trazera.
Mai en tants anys que han passat he pogut recordar amb certesa de que coneixia a aquelles noies, encara que sempre he sospitat que eren catalanes, i filles de Maria.

FI,

Viladecans 5 de desembre del 2014












.