L'ESCARABAT

Un relat de: Joan Gasset Vilaplana
Jo, l’escarabat
Joan Gasset i Vilaplana

Dia 1

Allí estava jo, amb el meu petit cos d’escarabat, vist des de Mart, caminant pel Planeta Terra. No sé perquè els Marcians tenen la dèria de voler-me eliminar?. Baixava i baixava per l’obscur camí, que il·luminava una lluna mig fosca del tot.
Els escarabats i veiem molt poc, i setanta i tants esglaons son massa per les meves febles potes.
Però tot i així, vaig arribar a baix fent un esforç sobre-insecte.
I esforçant-me una mica més, vaig entrar a la Pàtria dels escarabats. Una Pàtria que jo tot hi ser un escarabat encara no coneixia, sempre m’havien dit que la meva Pàtria era una altra.
Allí m’esperava un Marcià, amb barba mi bigoti, que duia un pot d’insecticida a les mans.
Sort que totes les Pàtries tenen cuines, vaig córrer emprant la resta de forces que em quedaven i em vaig amagar a sota l’aigüera.

No sé perquè he escrit això, ni on volia anar a parar. Podeu “clicar”, que no os agrada, o que és un escrit brossa.

Vosaltres mateixos/mateixes.

Dia 2

Allí estava jo, amb el meu petit cos d’escarabat, dient-li a l’home amb barba i bigoti, que tenia el pot d’insecticida a les mans:
Nosaltres no imposem la nostra voluntat a les altres espècies . Quant, com ara, cal prendre una decisió, resulta que vosaltres heu estat els elegits per fer-ho, perquè només vosaltres entre tots els sers vius sabeu el que està passant.
Heu de triar, entre quedar-vos a la Terra, respectant el que és de tots, o abandonar el Planeta, perquè nosaltres els insectes puguem organitzar-nos amb sentit comú.
I quant temps tenim per fer-ho – va dir l’home, aixecant la ma on tenia el pot.
Has de donar-me una resposta ara mateix – li vaig dir, quant vaig endevinar que anava a prémer el fatídic botó. I em vaig transformar a temps en Gall d’Indi.

No sé perquè he escrit això, ni on volia anar a parar.
Podeu “clicar”, què no os agrada, o que és un escrit brossa.

Vosaltres mateixes/mateixos.

Dia 3

Allí estava jo, i de sobte m’havia convertit en un orangutan, un animal que segur que mai havia tingut por de la dona. Com que mai havia patit aquella metamorfosi, jo això no ho sabia i al veure aquella figura, vaig pensar si seria, també humana com l’home.
Em va semblar que em volia atacar, hi em vaig abraonar cap a ella, fent el meu Groooaaauuug.
La dona no és va espantar, és va treure un petit revòlver de la butxaca i en va disparar.
La meva força i la meva ferocitat no em varen servir de res davant de la tècnica de la dona.
On vas a parar amb la tècnica de la dona, la de l’home no li arriba ni ha la sola de la sabata
Vaig arribar a temps, avanç de morir vaig tornar-me a transformar en escarabat.
Ara estic estalvi.

No sé perquè he escrit això, ni on volia anar a parar.
Podeu “clicar què no os agrada, o què és un escrit brossa.

Vosaltres mateixos/mateixes

Dia 4

Allí estava jo, els altres escarabats duen que soc un tipus atractiu, jo no estic segur, ni tinc manera de saber-ho, no em veig a mi mateix, no tinc cap mirall, i no m’atreveixo a abocar-me a prop del riu perquè els escarabats no sabem nedar.
I encara se menys com soc quant em transformo en un altre “animal”. Els que ho saben son els demés escarabats, que son els que em veuen sense passió, els escarabats no pensem només funcionem per instint.
Davant tenia l’home, que no se com em devia veure, jo crec que l’home no és fixa massa en nosaltres, ens veu a tots iguals.
Em mirava com perdonant-me la vida, cofoi de la seva superioritat, segurament estava pensant si trepitjar-me directament, o treure’s la sabata i etzibar-me un cop de sabata.
Vaig començar a transformar-me, en elefant, la pell se’m va tornar gris, em van créixer unes orelles com pàmpols i del llavi superior em va sortir la trompa.
L’home no és va espantar, va dir-me que no pensava fer-me mal, que els escarabats els elefants, l’home, hi tots els altres animals érem fills de Déu.
Com que els elefants no parlen no li vaig poder dir que els animals mai ens em deixat enredar per cap religió. Quant torni al meu estat normal d’escarabat ja li diré.
No sé perquè he escrit això i on volia anar a parar. Podeu “clicar” que no os agrada, o que és un escrit brossa. Vosaltres mateixes/mateixos.

Dia 5

Allí estava jo, en aquell estable. Em vaig despertar casi a les fosques, el dia no havia aixecat el teló, és el que hem de fer els escarabats, matinar si volem subsistir, sense ensurts.
Els porcs y i el galls son els més matiners, dels animals de granja, els galls com els porcs tenen cura de no trepitjar-nos.
Jo ja tinc divuit setmanes de vida, i tots els escarabats saben que no vivim més de vint-i-una.
L’home diu que vivim molt poc, que ell viu de mitja uns vuitanta anys, però no veu l’avantatge que te una vida curta. No tenim temps de sofrir malalties i sempre som joves inexperts i feliços. Cap escarabat necessita posar-se mitja vida estudiant medicina, ni psiquiatria.
Tampoc hi ha escarabats polítics ni líders, i molt menys escarabats salvadors de la Pàtria. I si em poso a enumerar coses que els escarabats en estalviem no pararia.
Aquell estable, era molt a prop del mar, des de la porta, on vaig sortir passant per sota, és sentia la remor de les ones, besant la sorra i enretirant-se. L’home es pensa que només ell te sensibilitat per aquestes coses, però com en tantes altres s’equivoca.
No sé perquè he escrit això. I no sé on he volgut anar a parar. Podeu “clicar” que no os agrada, o què és un escrit brossa.
Vosaltres mateixes/mateixos.

Dia 6

Allí estava jo, tenia l’aspecte d’un simi gran, però ple d’energia, el que volia dir que no ho era tant com ho semblava. Mai he sigut lliure, no sé els anys que tinc, però la meva memòria va endarrera dels anys. Crec que vaig néixer escarabat hi he anat passant per distintes metamorfosis. Potser ara ja em tocarà ser home, però no tinc ganes de ser-ho fins que no se’n vagin els estrangers.
M’estimo més tornar enrera i començar de nou, potser sent només un virus, o una musaranya. . . . .
A cap de les dues espècies les manen Ministres aliens, ni tant sols els poderosos elefants, o els temibles lleons.
Sent un simi, que es el que més s’assembla al home, ja han mirat de controlar-me, mirant si sabia fer alguna cosa de la que es poguessin aprofitar.
Si hagués estat encara escarabat els hagués dit que no sabia fer res, però com que el simis no parlen, vaig fer mitja volta, hi vaig desaparèixer entre els matolls.
Ei !!, no te’n g vagis que hem de decidir !! – varen dir-me.
Decidir el què vaig pensar ?. Si sempre heu decidit el destí dels homes d’aquest poble !!.
Decididament tornaré enrera fins el dia de la llibertat.
No sé perquè he escrit això ni on he volgut anar a parar, podeu “clicar” m’agrada o enviar-ho a la brossa. Vosaltres mateixes/mateixos

Dia 7

Allí estava jo, aquesta vegada “metaforsat”, de porc espí, era la manera de no cridat l’atenció a la ciutat, l’home ja s’havia acostumat a veure’ls, ja que no hi havia manera de eradicar-los. Havien comprés que la convivència era possible.
Vaig sentir curiositat per entrar en aquell gran edifici de oficines. El porter estava mig adormit, em va mirar de cua d’ull i va mormolar una cosa que no vaig entendre, al home l‘entenc per telepatia, però quant és mig adormit o embriagat no hi ha manera.
Éra un edifici, ple de despatxos d’advocats, una cosa que no necessitem els escarabats, ni els porcs espins. Res que em pogués servir, com escarabat necessito una fulla de col, o de enciam, i com porc espí una col sencera, o una col-i-flor. Tot hi que els salvatges son omnivors els de ciutat no.
No vaig trobar res de menjar, i vaig sortir com havia entrat. El porter és va despertar, va fer un bot a la cadira i va dir: EH !! tu fot el camp !!.
Em vaig posar dret de les dues potes del davant i li vaig transmetre telepàticament: Hola !! mestre: Soc en López, vinc d’una festa, de disfresses.
Ah !! Perdoni, amb aquestes robes no l’havia reconegut, tinc ordres de no deixar passar als mal vestits i amb aspecte de rodamóns. Si no duen corbata. . . . . . . . .
No sé perquè he escrit això, ni on he volgut anar a parar, podeu “clicar”, m’agrada, o enviar-ho a la brossa. Vosaltres mateixes/mateixos

Dia 8
Jo era allí acompanyat de la meva xicota, una femella molt especial, traslladada a la raça humana és podria dir que era de sang blava, una femella d’escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis).
Estic avorrida de ser escarabat, encara que sigui d’una espècie en vies d’extinció, com les Princeses i les Infantes humanes.—em va dir.
Y que vols que fem – li vaig dir jo – en que vols que ens transformem, aquesta vegada ?.
En aus – va dir ella.
Les aus son molt vulnerables, pateixen fred i es moren de pulmonia, pateixen calor i és moren d’ofec—vaig argumentar jo.
En aus de rapinya – va dir ella que era molt més llesta que jo.
Ho vàrem provar i no ens en vàrem sortir, el nostre Deu Transformador ens va dir que ja havíem esgotat les transformacions d’animals amb ales, per tot el que quedava d’any.
El més semblant que os queda, és transformar-vos en humans – ens va dir. Però hi ha un problema, no podreu seguir sent parella de fet; haureu de ser pare i filla.
Això era molt perillós, un incest és pecat pels humans. ¿I qui em deia que no és casaria amb un humà de veritat, encara que no fos de sang blava com ella, ni (Oryctes nasicornis).
No sé perquè he escrit això, ni on he volgut anar a parar; podeu “clicar” m’agrada o enviar-ho a la brossa.
Vosaltres mateixos/mateixes.

Dia 9

Jo era allí, a la entrada del Centre Comercial veient com varis exemplars d’humans joves i vells, mascles i femelles rebuscaven dins dels contenidors, deixalles de comestibles caducats.
Una cosa que em fet de tota la vida els escarabats.
Però jo aquell dia anava metamorfosat d’os (He de confessar que és una de les transformacions que em te el cor robat, i que la repeteixo les vegades que puc ). El que em permet el nostre Déu transformador.
De sobte vaig veure al meu cosí, el vaig reconèixer de seguida, ell em va mirar i, dubtant, em va preguntar, telepàticament: Ets tu cosí ?.
Si, com ho has endevinat ?. li vaig transmetre jo.
Perquè en plena ciutat, no acostumen a haver-hi ossos, i per altra banda perquè sé el que t’agrada transformar-te amb aquest plantígrad. Però si no vols morir-te de gana, hauràs de tornar a la teva “insecticitat” primera de escarabat. Els ossos tenen les mateixes necessitats que els humans, pel que fa a la alimentació, hi s’intoxiquen igual que ells.
Vaig seguir el consell del meu cosí, que si hagués nascut humà segur que hauria sigut metge.

No sé perquè he escrit això, i on he volgut anar a parar. Podeu “clicar” m’agrada, o enviar-ho a la brossa.

Vosaltres mateixes/mateixos

Dia 10

Allí estava jo, amagat sota d’una catifa, al costat dels humans, veient la “tele”.
Els escarabats, veiem molt bé la “tele”, en blanc i negre, lleugerament enverdits, car som gairebé daltoniàns el mal és que no la escoltem, ja que la telepatia no funciona si no és d’animal a insecte, o de insecte a humà. Sense tecnicismes pel mig.
Però entenia els comentaris que feien els humans.
A aquest polítics no els interessa saber el que just, o no és just. No et deixen triar, només de cada quatre anys, al anar a votar. – deia el avi de la família.
Si però ens manipulen, diuen el que faran si son elegits i després ho fan tot a l’inrevés.
¿Pare és cert que tots nosaltres vagarem per l’espai infinit, pels segles dels segles ? – preguntava un nen de uns 10 u 11 anys.
!! I tant fill meu !! – li deia el pare.
!! Que xulo !! – responia el nen – demanaré als Reis Mags que em duguin un casc, galàctic !!.
Em vaig deprimir d’escoltar-los, una cosa bona que tenim els escarabats és que podem escalar parets, vaig sortir silenciosament, i en faig enfilar a la teulada de la casa, Era de nit i el cel estava ple d’estels, la lluna lluïa, i em aclucava un ull.
!! Que Xulo!! – vaig pensar.

No sé perquè he escrit això, ni on he volgut anar a parar. Podeu “clicar” m’agrada o llençar-ho a la brossa.
Vosaltres mateixes/mateixos.

Dia 11

Allí estava jo, amb el meu cosí, reconec que no ho havíem d’estar, a la planta de roba de humana dels grans magatzems, els dos transformats en mosquits.
Al meu cosí li agradava anar volant, fins veure una humana que li feia el pes, i posar-se a córrer per la seva pitrera, i quant ell aixecava la ma amb intencions assassines, fugir volant.
En un d’aquests casos per poc l’enxampen. La humana és va posar la ma a la regatera, y en lloc de donar el clàssic cop amb la ma oberta, és va posar a buscar i remenar, ara a la dreta, hi ara a l’esquerra.
El meu cosí, (després de passat l’ensurt m’ho va explicar amb pels i senyals ), se’n va anar més endins, hi si per poc volent salvar-se d’una mort traumàtica, mor ofegat.
Hi havia tanta gent (sobretot humanes ) triant i remenant robes, que quant ell és va poder escapolir, li vaig dir de sortir, ni els mosquits ni els escarabats, en necessitem de roba nosaltres mai tenim fred ni calor.
T’has jugat la vida “nano” – li vaig dir.
Si , però no em volia morir sense saber el que era una bona pitrera humana.
Per sortir del tràngol no vàrem tenir més remei que transformar-nos en coloms, hi passar desapercebuts barrejats amb la gran quantitat que hi havien a la plaça del davant. Encara vàrem berenar de franc.
Quina bestiesa he escrit avui, no os demano que “·cliqueu”. Ho podeu llençar directament a la brossa.
Vosaltres mateixes/mateixos

Dia12

Jo aquella nit, no tenia son, vaig sortir del cau, amb intencions noctàmbules, com aquelles que els agafen als humans, i se’n va a prendre una copa, hi ha lligar.
Vaig estar ruminat en quin animal em podia transformar, un que no tingués esgotat. I llavors vaig veure volar una femella mussol, la vaig reconèixer per la veu. Em vaig transformar en mussol mascle, i la vaig festejar. !! UY!! -- va fer -- casi tinc un cobriment de cor.
Perdona,
!! Perdona ? !!. Que m’has sentit a dir que buscava companyia, quina mena de mussol ets tu ?.
Ho sento de veritat,-- vaig dir situant-me a la branca del costat d’ella.
Està bé, hi és pot saber que fas per aquí, no t’havia vist mai ?.
Necessitava prendre una mica l’aire.
Deus treballar massa, per pescar els ratolins.
Jo no menjo ratolins – li vaig dir.
Veus ets un tipus estrany, ho he pensat de seguida que t’he vist. ¿Que no ets d’aquests país?.
Si i no, visc al zoològic – li vaig dir per no dir-li la veritat.
Ah !!, un endollat !!, clar que no necessites caçar ratolins, et deuen dur el menjar en una galleda.
Li vaig dir adéu, jo havia sortit a lligar, no a parlar de política.
No sé perquè he escrit això, ni on he volgut anar a parar. Podeu “clicar” m’agrada, o llençar-ho a la brossa. Vosaltres mateixes/mateixos.

Dia 13.-

Jo, i el meu cosí, i perdoneu la petulància de posar-me al davant, vàrem decidir anar al Japó. Jugava la gran final l’equip que li tenia robat el cor al meu cosí. “Els escarabats de la barceloneta” Aquí tot és japonès, el menjar, i la majoria d’aparells electrònics als que tant s’ha afeccionat els humans, i què a nosaltres no ens fan cap falta. Allí pensàvem gaudir de tot tipus d’algues.
Però quant vàrem arribar a la illa de Gora-Yije, i concretament a la cuitat de Noki-jama, tot havia desaparegut, menys l’aeroport clar. Una explosió nuclear, havia acabat amb la vida animal/humana.
L’Estadi havia desaparegut !!. Els grans magatzems !!. I l’edifici més alt de tots, el que tenia les antenes de la televisió. La vida dels insectes romania intacta, eren els amos de tot. Al final la mare naturalesa ha fet justícia -- va dir el meu cosí -- s’ha endut del mon, als que volien endur-se-la a ella.
I els animals-- li vaig dir jo -- quina culpa en tenen ?.
Son còmplices, els de companyia, per anar tirant de la “rifeta”, deixant-se acaronar, i el altres per deixar-se menjar sense protestar ni fer vaga.
Varen sentir un fort soroll d’avió que aterrava, hi ho va fer un caza-insecte, que ens va comminar a sortir del territori. No sé com ens ho vàrem fer, perquè a les dues hores érem al Passeig de Gracia, transformats amb gossets llanuts, el meu cosí emprenyat perquè amb les preses s’havia transformat en gosseta, i jo li anava al darrera. Ja sabeu allò de que com més cosins. . . . . No sé perquè he escrit això, i on he volgut anar a parar. Podeu “clicar” m’agrada o llençar-ho a la brossa.

Dia 14

Jo, l’escarabat, he arribat a la fi de la meva vida, la nostra és curta, hi a més a més ja no puc transformar-me més, he exhaurit el meu estoc.
Només tinc dues alternatives, a quina més dolenta, O desaparec per sempre o em transformo amb un humà. És la darrera oportunitat que ens dona el Déu dels insectes.
Al final tot acaba.
Però l’esperit de supervivència, tant està en el ADN dels humans com en el dels insectes. Perquè és deuen pensar que correm quant ells entren a la cuina i tot és a les fosques, i encenen el llum?.
No és perquè estem fent cap malifeta, és perquè el nostre sentit de supervivència, ens diu que no s’aturaran a preguntar-nos: Que hi feu aquí ?. Que voleu ?. No; tiraran pel dret a buscar l’insecticida, o bé l’escombra. En quina llei, o Constitució és deuen emparar ?.
Em transformaré amb humà, i estudiaré dret, a veure si arribo al tribunal constitucional, i puc fer alguna cosa pels escarabats. Perquè tinguin, encara que sigui un racó al final dels patis, dels jardins o dels balcons, perquè ningú els trepitgi.
M’acomiado de tots els que meu escoltat telepàticament aquests dies de vida.

No sé perquè he escrit això, ni on he volgut anar a parar. Podeu “clicar” m’agrada, o llençar-ho a la brossa. Vosaltres mateixes/mateixos.
Una reflexió de comiat: La metamorfosi, no és bona.

FI























Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Gasset Vilaplana

Joan Gasset Vilaplana

24 Relats

11 Comentaris

13690 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Vaig nàixer a Madrid, durant la segona República (19-11-33), fill de pare català (Lleida) i de mare Alacantina. (Benimarfull). Que eren interinament per feina a Madrid.
Quant tenia 4 anys (acabada la guerra dita Civil ), varen tornar a Barcelona, ara amb mi.
És pot dir que soc autodidacta, i aprenent, dons no he tingut estudis literaris. El meu primer conte els vaig escriure als 72 anys (2006)
Novel·les més llargues;
Vint-i-tres dies d'agost
L'avia Remei
Radio Catalunya Independent
"Cogida en la Maestranza".
18 Contes Inversemblants.
El net de'n Kees Popinga
Johan Popinga



Me les podeu demanar a jgassetvilaplana@gmail.com