El cap del Ministre

Un relat de: Joan Gasset Vilaplana
1

Aquell dia em vaig llevar a les quatre de la tarda, no en va tinc el sobrenom del “Senyor de Tardes” , ( Als matins perdo molts del meus encants) sobrenom que com casi tot el que m’agrada i/o em fa veure e la vida color de rosa li dec a una dona.
Però el que em va passar aquella tarda ultrapassa tot el que m’havia passat mai, que per dir la veritat ja era extraordinari. Com que quant em passaven coses el futur encara no havia arribat no sabia quina me’n tenia preparada el destí.
Com he començat dient si et lleves a les quatre de la tarda, el més segur és que tinguis un maldecap i una ressaca de mil dimonis, per culpa de fer el noctàmbul amb alcohol incorporat la nit anterior.
Per començar diré que no era a la meva cambra ni
al llit que compartia quant s’esqueia, amb alguna dona, amb la que ens trobàvem irresistibles l’un irresistibles l’un per l’altre, el cas és que no era a casa meva, i no recordava com havia acabat la nit anterior, i no només com havia acabat, ni tant sols recordava com havia començat.
Diré d’antuvi que no és falsa modèstia el dir que jo als meus 35 anys 1.80 d’altura, pes proporcionat, practicant de tres esports i un rostre més aviat agraciat, per un home (no vull parlar d’altres parts de la meva anatomia intima) i solter sense compromís, tenia una quantitat d’amigues, quina més maca que l’altra.
Malgrat el que he dit en mi és feia efectiva aquella
dita de agraciat en amors desgraciat en la sort i la
fortuna. No acabava de trobar una feina fixa i ben
pagada i anava d’una empresa a l’altra sense fer
rels en cap, amb sous de misèria El fet era que sempre anava pelat com una rata.
I per fer-ho més patètic m’havien acomiadat de la última empresa per falta de puntualitat. A l’any 2014, les coses estaven així en plena crisis i retallades. Per anar sortint del pas em vaig dedicar a escriure histories per una revista del barri, que me les mal pagaven sempre que en venien més de 100 exemplars.
Vivia, més aviat podia dir dormia, en una habitació que m’havia llogat la portera del numero 5555 del Peix Espasa, al barri de Gracia, en un pis que estava des llogat i ningú sabia qui era el propietari o propietària. .
Com he dit en vaig llevar atordit volent fer
memòria sense sortir- me’n .
Si no era a la meva cambra on era?
==========

2
Uns discrets cops a la porta em varen treure dels meus pensaments. Com que jo mai tanco la porta de la meva cambra vaig pensar que la d’aquella tampoc l’havia tancat.
Endavant !! – vaig dir – és obert
No et sents gairebé avui, oi ?—em va preguntar una bella dona que justament entrant al dormitori .
Estic perfecte --li vaig dir -- afegint – genial --- com si fos nord-americà,, En lloc de dir-li : Que hi
faig aquí ?. Que hi fas tu, -- ho -- qui ets?.
Em sembla, encara que fa poc que et conec – va dir la dona – que el cap que portes no és el teu .
Vaig mirar-me al mirall, i efectivament el cap que duia sobre les espatlles no era el meu. No era jo, encara que la resta del cos la sentia com meva..
Oh !!, Déu meu !! – vaig exclamat reconeixent la meva veu, hi de seguida vaig pensar que si la veu que sortia de la gargamella del cap que duia postís era la meva, no estava tot perdut. Però, ara me’n
adonava. On era el meu cap, el de debò?.
No t’esveris tot és provisional – va dir ella
Faré el ridícul amb aquest cap calb i amb aquestes dues orelles que semblen les nanses d’una olla – li vaig dir a ña dona .
Que va !!. Tothom a la festa va dir que eres molt divertit, quant us vàrem trasplantar-vos els caps.
Que vols dir que el meu cap el du un altre; i jo porto el d’ell ?.
Justa la fusta, ja veig que hem triat bé. Ets un home intel·ligent i era el que necessitàvem.
Em sembla que he sortit perdent – vaig dir-li
tornant a mirar-me a l’espill.
Segons és miri – va dir ella, una dona que jo no sabia d’on havia sortit, encara que pel que deia devia estar a la festa a la que jo havia assistit.
Que vols dir amb això de que segons és miri ? Jo
no hi veig res de positiu, i encara estic esperant que en diguis perquè m’ho heu fet això ?. Perquè suposo que no has fet tu l’operació, per un trasplantament és necessari ser cirurgià hi tenir un equip de gent qualificada i un quiròfan de primera classe .I això val diners. . . . . . . . . . .
El positiu és que portes el cap d’un Ministre espanyol, i que necessitem que et facis passar per ell divendres que. ve en el Consell de Ministres – va respondre obviant les altres preguntes.
Em vaig mirar al mirall per tercera vegada; hi vaig
exclamar sense adonar-me’n
Hòstia !!. Al adonar-me’n a qui corresponia el cap que duia sobre les meves espatlles.
Necessito anar al lavabo – li vaig dir a la dona. -- És el lloc on puc parlar amb mi confidencialment--
quant és tracta d’usar eufemismes no hi ha qui em guanyi.
Vine. Jo n’acabo de sortir, me dutxat i he quedat com una rosa.
Llavors me’n vaig adonar que només duia una camisa transparent sense res a sota, pel que no calia endevinar el que hi havia, estava a la vista
Vàrem sortit de la cambra que donava a un passadís on hi havia tres portes a l’esquerra i la d’entrada al pis a la dreta.. Allí no hi havia ningú més
Aquella porta – va dir assenyalant-la -- m’entres
t’asserenes m’aniré vestint. Dins hi trobaràs tot el que t’has de posar roba interior camisa corbata pantalons i jaqueta sabates mitjons. . . . .
Capficat (mai millor dit) amb l’afer del trasplantament de cap no m’havia fixat que només anava amb calçotets, en aquell pis no hi feia fred. érem a meitat de Juliol però jo en tenia pot ser davant de la magnitud del que m’estava passant, i per primera vegada la vida davant d’una visió com la d’aquella, dona no sentia calor, més aviat fred.
M’havia llevat, sense fer com cada dia només llevar-me les necessitats fisiològiques i ara el cos les reclamava. Després em vaig dutxar i acostumat a pentinar-me vaig agafar la pinta, i llavors varen
tornar totes les preocupacions, incògnites, dubtes i
tot el que vulgueu.. Aquell cap que ara de moment
era el meu no tenia ni un cabell per ser pentinat.
Vaig obrir la farmaciola, i em vaig empassar tres “tranquimacin” d’una tacada.
Vaig sortit vestit hi li vaig dir a la dona aquella, que ja s’estava vestit i pentinat i estava molt atractiva.
Si no em tornes immediatament el meu cap penso anar a la policia.
A quina Policia: a l’espanyola o als mossos?.
No ho sé. a la que trobi primer !!.
Encara embolicaràs més la troca:, hi el que et pot passar és que hagis de ser Ministre fins a la fi de la legislatura, i que ens desdiguem de tornar-te el teu cap hi siguis calb tota vida. i que la dona els fills i els nets no et reconeguin.
Soc solter i sense fills !! Vaig dir emprenyat
========
3
Quan et trobes en una situació com la que jo em trobava, no saps si somies ho ests despert, i les preguntes se t’apilen al pap volent sortir.
En vaig triar una:
Que hem dormit aquí plegats?.
Si – va ser la seva lacònica resposta.
Vull dir dins del mateix llit ?.
No ni ha un altre,, i aquest és prou gran per dues persones.
No se quina cara devia posar el cap del Ministre que duia trasplantat, perquè ella va seguir – Si, he dormit al teu costat, però no ha passat res. Jo amb aquest Ministre no faria l’amor ni per tots els diners del mon. Si haguessis dut el teu cap, qui sap el que podria haver passat.
Em va treure un pes de sobre, jo soc un home fidel, hi quant tinc parella, no m’embolico amb cap altre dona, i ara no en tenia. Clar que la situació era tant insòlita. . . . . . . de fet de cap i per tant de cara jo era un altre, però ben mirat la resta del cos era el meu (i al dir la resta del cos ja podeu imaginar-vos
a quina resta em refereixo).
Aquesta conversa ja em va fer mirar-la més detingudament. Una dona feta, bella i amb aquella edat que si te un cos ben proporcionat, resulta tant voluptuosa, i amb uns ulls d’aquells que et fulminen. I veient-la vestir-se . . . . . . . Per un moment em vaig oblidar del meu drama.
Pot ser va endevinar el que volien dir els meus ulls (vull dir els ulls del Ministre) perquè va afegir al que ja havia dit:-- T’he respectat per la mena de
cap que dus, ja t’he dit que si haguessis dut el teu les coses potser haurien anat d’una altra manera..
Vaig seguir amb les meves preguntes:
Suposem que assisteixo al Consell: Vols dir que no se’n adonaran de que no soc l’autèntic?
No. És tracta de l’executiu més despistat que ha tingut mai Espanya. I no parlem del President. . . . .
No tenia una altra sortida, si no accedia em deixarien així per tota la vida. Hi francament jo que em considerava un Adonis, encara que no tingui res en contra dels calbs., però estava acostumat a veurem amb aquell be de Deu de cabells, ha joc amb els meus ulls de mirada picaresca. . . . . . .
D’acord; però de seguida que s’acabi el Consell, m’heu de tornar a trasplantar el meu cap. Qui sap el
que haurà fet el Ministre amb la meva cabellera ?
Ja sabíem, que encara que una mica tronat, eres un
patriota, i que series idoni per ser el Nostre Home a la Moncloa. Els que escriviu histories inversemblant sempre teniu més possibilitats de sortir-se’n en cas de despertar sospites. Has de jurar o prometre el càrrec d’espia i quedaràs investit .
Espia jo ? – vaig exclamar.
Passaràs a la historia, perquè ets el primer espia que de moment tenim al col·lectiu.
Quin col·lectiu ? – vaig dir mig perdut.
El CARE, Col·lectiu Anti Retallades Espanyoles. – va dir ella.
La vida te aquestes paradoxes, per saber quina en portava de cap el govern espanyol, m’havien trasplantat el cap d’un dels seus ministres.
Però es veu que era un cap adormit o estabornit perquè els pensaments eres els meus,
Els avenços en medicina, ja ho tenen això, és deixen sempre un budell o una tripa despenjada, i quan se'n adonen, ja han omplert mig cementiri
I si al fer l’intercanvi els sobrava alguna peça, com passa quant vols arreglar un rellotge sense ser rellotger ?

========
4
La meva por no era pel que havia de representar, amb això hi tinc la ma trencada, he descrit personatges de tota mena, i a ultima hora fer-me passar per un ministre del govern espanyol no era gaire difícil donat el nivell de la majoria d’ells. Cridant quatre Vives a Espanya, que els “toros” son cultura a , i “ Que los catalanes son muy suyos” ja en tenia prou, per passar la prova.
I si a aquest home ni passa alguna, ara amb el meu cap ja no deu dur escortes; ni guàrdies civils que l’acompanyen; car el meu cap es el d’un home corrent: un ciutadà anònim; i ell ja pot anar dient que és ministre que ningú se’l creurà -- vaig dir en un intent de desfer el tracte.
Crec que ens subestimes, el CARE, ha sospesat tots els inconvenients i hi ha posat cura. Al ministre que porta el teu cap el tenim mig estabornit en un lloc secret. – va dir ella.
No l’haureu estabornit amb un cap al cap !!! – vaig cridar espantat.
Estabornit, és un dir. Un parell de copetes d’un beuratge que ens ha preparat el farmacèutic han fet el mateix efecte. No t’amoïnis que quant tot acabi et tornarem el teu cap en perfectes condicions.
I llavors em va venir (anava a dir al cap però no vaig estar segur de on em va venir) el que col·loquialment és diu la pregunta del milió).
Si no duc el meu cap i per tant tampoc el meu cervell com és que parlo per mi mateix i no penso i
parlo amb el cap del ministre?.
Aquesta és la gran falla de la medicina convencional, que porta milers d’anys creient que pensem amb el cervell, i que aquest envia les paraules a la boca. La medicina natural ha descobert que els humans pensem amb l’estómac, i aquest és el que ens envia les paraules. No sé si saps que un mort de gana, no pot dir ni fava, no te esma per dir res.
De sobte me’n vaig adonar que els budells em feien un soroll demanat tiberi. Ni jo ni la meva acompanyant nocturna havíem desdejunat.
I efectivament les idees se m’anaven apagant.
Era, hi és, tant llesta que se’n va adonar ho bé tenia i deu tenir poders ultra sensorials perquè va dir:
Aquí no hi ha res per menjar i beure. Sortirem a la
cafeteria de la cantonada a menjar alguna cosa, sinó ens quedarem sense idees i muts.
==========
5
Quan vàrem tenir davant nostre, dos entrepans de pernil i dues begudes. I la cambrera s’havia allunyat, la meva acompanyant és va presentar.
Em dic Núria Poch, el meu nom en clau és Poc i soc l’agent del col·lectiu. Però quant estiguem a soles, i fora de servei em pots dir Núri.
Com ara mateix ?.
No ara precisament estem de servei. És pot dir que no deixarem d’estar-ho fins que no recuperis el teu cap.
En vista de com és presentava tot, vaig deixar de parlar i vaig dedicar tota la meva atenció a l’entrepà, a la cervesa i al “carajillo” de rom . Ella també va fer el seu paper, encara que en lloc del “carajillo” va demanar un cafè.
Ara anirem al quarter general, allí esta plana major del col·lectiu, que ja t’estan esperant. Et presentaré al nostre cap, en Josep naturalment també és un nom en clau, Pep, i als altres directius. Ells et donaran les instruccions precises perquè la teva missió tingui èxit
Va pagar jo no estava per dispeses extres, és més hem barrinava pel cap (Potser era per l’estómac, ja que el tenia ple i en forma) el demanar un sou. Si havia de substituir a un Ministre el més just era que tot el temps que portes el seu cap, cobres la part proporcional que hem tocava. Però vaig pensar que el millor seria reclamar-ho una vegada hagués dut a terme la missió.
Un taxi ens estava esperant a la porta, ja és veia que la coordinació, i organització dels membres del
CARE era perfecta.
El taxista és un dels nostres—va dir la “Nuri”-- hi dirigint-se a ell, va seguir --Aquest és en Pere Mas el primer espia, interí que tenim, quant torni a portar el seu cap deixarà de ser-ho.
El taxista em va donar la ma, dient -- Soc en Ramon Pi, encara que el meu nom en clau només es Pi, molt de gust. Tant aviat soc taxista de Barcelona com xofer oficial dels Ministeris
Tots els agents de la CARE tenim noms en clau, però senzills per donar a entendre si ens descobreixen que es tracta d’un col·lectiu pacífic.
És aquí; va dir el taxista parant a la porta d’un local on és podia llegir sobre la porta.
CARE (Col·lectiu d’Actors Revifats ).
No m’havíeu dit. . . . . . . .-- vaig començar ha dir..
Del rètol no en facis cas, al llegir revifats ningú ens
molesta. És un subterfugi legal, No hi ha cap llei que digui que no et puguis revifar.—va dir la “Nuri”. Jo tenia ganes de sortir d’aquell embolic, per poder dir-li Núria i quatre coses més què els seus ulls i la seva figura em suggerien.
==========
El cap del CARE. va resultar ser un tipus jove, simpàtic i gras. Aquest es en “Pep” – em va presentar la “Nuri”.
Jo no necessitava presentació, apart de que el cap, ja estava al corrent de tota l’operació, amb el cap del Ministre, estava tot dit.
Li demano disculpes pel que li hem fet, però portàvem mesos cercant un candidat sense massa èxit, fins que un dia a la Cafeteria l’agent Poch el
va sentir com defensava el fet de que hauria estat
possible el no tenir que retallar els pressupostos si els polítics corruptes no s’haguessin omplert les butxaques amb el diners de tots els espanyols Perquè com diuen Hisenda som tots”.
Llavors vàrem saber que vostè era sens dubte El Nostre Home a la Moncloa.
No cregui, no cregui, no sé si me’n sortiré jo no he fet mai d’espia, ni quant anava al col·legi mai vaig mirar per la finestra del vestidor de les noies com feien altres.
Però tenim entès que ha escrit novel·les policíaques i d’espies, com “Assassinat imprescindible” .
Encara no l’escrit, només és un projecte. ara jo crec que aquesta missió li haurien d’haver
encarregat al Jhon Le Carré. ell si que hi entén d’alta política, espionatge i totes aquestes coses.
Ja ho vàrem provar però ens va demanar un ull de la cara.
Vaig veure el cel obert, havia ajornat el demanar un sou i ara era el moment.
Que vol dir – vaig dir--que jo els sortiré més barat?
Home, creiem que sent vostè català i patriota cent per cent, i enemic de la política de retallades, ens sortiria només per les despeses.
I no han pensat, que jo hauria de deixar la meva feina descriure. Tinc a l’Editor esperant el manuscrit de la novel·la que acabo, i no pot esperar, l’ha de editar per Sant Jordi, sinó perdre un any miserablement. (vaig mentir descaradament)
Que en pensen vendre moltes de novel·les, em
sembla que podrem arribar a un acord. Deixi la
novel·la per l’any que ve. Ara ja te el cap posat i tornar enrera seria molt feixuc. Que li semblen 3.000 €uros ?.
En Blanc o en Negre ? --- Jo era i soc un crític terrible amb els delictes fiscals i si m’havien de pagar 3.000 €uros havia de ser legalment,
Tindrà de ser en Negre, no podem justificar una feina d’espionatge i encara menys dins d’un Consell de Ministres.
Miri farem una cosa—a mi les idees mai em falten a vegades son tant peregrines que fan por – Jo els lliuraré una factura per unes quantes de les meves .
narracions, les poden llegir ho no; les poden revendre, donar-les a un club de lectura, a un casal de barri etc etc. Ara mai m’avindré a que les
destrueixin ho les deixin en un racó.
Entesos -- va dir-me – Però com que ara mateix tenim la caixa buida, cobrarà al final de la missió.
Doncs em donen els 3.000 €uros, a 10 euros el tom , seran 300 llibrets, com que només en tinc uns 100 d’escrits, hauran d’esperar-se a que escrigui els altres dos cents.
Aquella gent passava per tot, les meves narracions no el feien ni fred ni calor. el que ells volien era que assistís al consell de govern a la Moncloa i després els digués tot el s’havia parlat fora de les declaracions oficials que feia la vice-presidenta en acabar.
Definitivament i després de donar-hi tantes voltes el tracte s’havia tancat.
=========
6
El taxista, ho sigui l’agent “Pi” ” ens va dur a la “Nuri” i a mi, ara ja espia , camuflat de Ministre espanyol de Retallades ” directament a l’aeroport. Allí ens estava esperant una altra noia la Remei, Soc la Remei Basses, en clau “Bas”, però m’agrada gens per tant si em dius Remei t’ho agrairé.
La Remei era una dona grassoneta, però maca. tenia uns ulls blaus que enamoraven, i ningú hagués dit que era una agent del moviment anti retallades, més aviat semblava una dependenta d’una botiga de modes. De seguida vaig veure que li queia bé, jo això ho veig de seguida. quant em presenten o conec per atzar ho pel que sigui a una dona. . . . . . . dons no em pregunteu com ho veig, ja que seria molt llarg d’explicar i aquest no és l’objectiu de la narració.
Tot i així vaig pensar. . . . . .Mira que si qui li cau bé, és el Ministre calb i orellut, en lloc de jo. ?
De mi només va conèixer la meva veu les meves paraules i el meu tipus al i prim, i quant en vegi amb el meu cap tingui una decepció ?.
Però em va treure de dubtes en un moment.
M’agrada més amb el seu cap autèntic – va dir-me
Que em coneixies d’abans.?
I tant!!. Vaig estar present en el seu trasplantament de cap. I he llegit coses a la Revista
Ah !! Els cintes curts de la revista, era l’única “obra” que m’havien publicat a la vida – però vaig callar, ja veia que qui li queia bé no era jo físicament sinó el autor que m’havia auto - creat ,
l’escriptor que duia sota d’aquell cap tant grotesc
Suposo que ho tens tot Remei ? – va dir-li la “Nuri—els bitllets les targetes d’embarcament i els tres maletins amb els necessers.
Tot a punt “Jefa” – va dir, llavors vaig saber qui manava l’operació
Vingui amb mi – va dir-me la “Nuri”—Vosaltres espereu.
La vaig seguir fins els Serveis , amb una clau que duia va obrir la porta de l’habitació que hi ha preparada per canviar als nadons ,va tancar darrere meu, va obrir la bossa que era a sobre la llitera dient-me.
Tingui posis això. No podem córrer el risc que dins l’avió el reconeguin, viatgen molts periodistes, i voldrien saber que hi feia un ministre a Barcelona, com que tot sovint venen a retallar competències. i ens espatllaria tota l’operació
Em va donar una túnica blanca, llarga dins els peus, i un torbant islàmic.
No crec que calgui – vaig dir-li – jo soc més d’un pam més alt i puc anar tot el vol parlant en català .
Puc recitar versos d’en Maragall, o de l’Espriu, i passar per un poeta foll, tinc un conte . . . . . . . . . .
No resultaria, a aquest Ministre és el més conegut de tots hi hauria passatgers i pot ser les hostesses que el reconeixerien hi més a més el bitllet diu un nom i cognoms més àrabs que els d’Abderramán primer.
Em va convèncer i vaig vestir-me la túnica sobre la roba i em vaig encasquetar el torbant. L’avantatge que tenia aquella disfressa era que no se’m veia el
cap tan gros i que em podia tapar les orelles.
Els del moviment CARE. eren gent jove i preparada, ho tenien tot previs
L’agent Pi, les agents Poc, Bas i jo vàrem embarcar en un vol cap a Madrid..
============
7
Vàrem embarcar sense novetat, viatjant en primera classe. Els periodistes i gent tafanera sempre van en turista, en canvi en primera només hi va gent estirada, militars d’alta graduació, empresaris de l’IBEX-35, bisbes i/o cardenals, i ministres, artistes de fama, o com en el nostre cas un Xeic folrat de dòlars i petroli, el seu ajudant i les dues secretaries.
Era el que volien donar a entendre les meves acompanyants i segurament era el que pensaven els altres passatgers.
Vostè resti callat tota el vol – em van dir, abans d’embarcar, em d’anar amb compte, viatja amb nosaltres la delegada del govern a Catalunya, acompanyada de dos agents del CNI aquest duen les informacions sobre Catalunya de manera oral directament al Ministro del Interior no se’n refien ni dels Ministres com vostè, vull dir com el que tenim segrestat.
Encara que en les mirades dels demés passatgers és veia certa curiositat vers a nosaltres quatre, el vol és va desenvolupar sense cap incident. La delegada del Govern a Catalunya no va ser una excepció, i vaig veure com preguntava quelcom sobre mi
( Ja sabeu pregunta, a l’hostessa i mirada cap a mi)
Un petroler multimilionari – va dir-li la noia
Ens van manar cordar-nos els cinturons i l’avió va
aterrar. Ja érem a Barajas. Els passatgers varen anar baixant per anar al mini bus que els portaria a la terminal. Nosaltres vàrem quedar pels últims. els del col·lectiu CARE com sempre ho tenien tot
previst.
Vam baixar, el Mini bus amb matricula dels Emirats ens va dur a la terminal, i de pet a aparcament ens esperava un cotxe “mercedes” negre amb els vidres fumats. Al parafangs de la dreta duia el banderí d’un Emirat del Golf.
L’agent Pi, és va canviar la jaqueta i és va encasquetar la gorra oficial dels xofers ministerials
Ens hem de donar presa – va dir el xofer -- son les deu; el Consell de Ministres comença a les onze.. S’haurà de canviar de roba dins del cotxe.
De fet ell havia de dur al Ministre autèntic, però també era un infiltrat a Madrid membre del CARE.. Segons em va dir la “Remei” en un apart (li queia be a la Remei) en Pi també havia estat present en l’operació del trasplantament de caps., en una delicada operació quirúrgica. Jo en principi no m’ho havia cregut. tot i veurem, al mirall, però palpant-me les galtes, el front i el nas se me’n varen anar els dubtes.
Canviar-me no em va costar gaire, traurem la xil·laba i el torbant, canviar-me la corbata (En duia una amb els colors del Barça ) per una altra blau elèctric i posar-me al trau de la jaqueta una bandereta espanyola.
Quant vàrem sortir del recinte de l’aeroport va enfilar per l’autopista cap a Madrid, als dos cents metres va parar en un àrea de servei, buscant un racó, i va canviar la bandereta de l’Emirat per una d’espanyola.
Dins del cotxe la Nuri (una agent polivalent) va treure un estoig de bellesa em va pentinar els quatre cabells en guerrilla, que tenia al clatell, em va “empolvar” una mica les galtes, ja que és veu que amb els petits sotracs de l’avio, a aquell ministre, (ara que hi penso, al ministre o a mi, ja que l’estómac era meu) el color de la cara se m’havia esgrogueït.
Gairebé perfecte – va dir fent-se enrera en el seient,
com aquella que és en un museu mirant una pintura
del barroc.
Anirem directament a la porta de la Moncloa, ara pari atenció en les instruccions i consells que necessita per prendre part en els debats que és puguin originar entre tots els Ministres, tingui cura de no dur la contraria a la “Vice-Presidenta”, és la dona de ferro del govern espanyol, una espècie de Margaret Thatcher del seu temps. I no li parli al “Presidente” amb metàfores ni paraules complicades, perquè no l’entendrà.
A mi em varen tornar els dubtes i la por, de posar els peus a la galleda.
Ai !! Mare de Déu – vaig dir – Dieu me caga dubtes, però això no pot sortir bé de cap manera, jo parlant castellà, com que em guio pel que sento a dir als meus veïns, em puc despenjar amb alguna catalana, I si se m’escapa dir “monchetas” en lloc de ’alubias” o “recholas” per “baldosas ?.
No pateixi que li hem preparat el que ha de dir. El Ministre espanyol d’Afers i Retallades, no va venir a Barcelona per assistir a la festa on li vàrem canviar el cap, pel de vostè. Va venir per entrevistar-se amb el President de la Generalitat, per dir-li que encara tenia que retallar més, ja que pel que quedava d’any ja no en veuria ni cinc més de calaix. Però no va arribar a entrevistar-se, perquè nosaltres el vàrem interceptar, posant-li el parany, de dues noies cubanes que el van entabanar per anar a la festa, i allí és quan va entrar vostè,, innocent fent-li creure que assistia a una vetllada literària on és parlaria dels seus contes i tot surts bé, a més a més dels tres mil €uros li donen la nostra paraula que farem que l’Editorial que edita el Diari de La Generalitat, li publiqui la novel·la que vostè vulgui.
Ah !! Això va ser com diuen els taurins “la puntilla” perquè seguis, ja d’una forma definitiva i decidida amb la missió.
===========
8
Dins de la Cartera Ministerial d’Afers Comunitaris i Retallades, (Asuntos Comunitarios y Recortes) tenia tot el que havia de dir, del meu viatge a Barcelona.
Aquí ho te tot el que ha de dir, i el que no a de dir, el que ha de fer i el que no. De fet és el mateix que li diu la Cancellera alemanya al president espanyol, tot li dona més que mastegat, ben mirat és ella la que ens retalla a tots els Europeus. Vostè s’asseu al lloc del seu nom (vull dir al lloc del Ministre) obre la cartera, treu la carpeta, i hi trobarà totes les respostes a les preguntes que li facin – va dir-me la Remei.
A tot això la Nuri (l’agent polivalent) m’anava fent massatge a les espatlles i a l’esquena, i això m’anava alliberant de la tensió que sentia. Com he dit ho tenien tot previst.
A les cervicals no ten faig Ministre perquè com que son a prop de las cicatriu del trasplantament no fos cas que se’n descosís alguna costura – va dir-me amorosament (ara ja em deia Ministre i em tutejava perquè anés agafant rodatge, en els Consell de Ministres tots és diuen de tu, incloent a la Vice-presidenta i al President.
==========
El xofer fa frenar dient a les dues noies -- ja podeu baixar estem a punt d’arribar a la reixa d’entrada.
Van baixar, hi el xofer va arrencar de nou, ja estava sol, el moment de la veritat estava a punt d’arribar. Vaig mirar per la finestra del darrere i vaig veure que un cotxe utilitari parava i recollia a
les dues noies..
Ja hem arribat a la porta principal de la Moncloa, posi molta atenció en tot – va dir-me el xofer/agent.
Un dels “Guardias Civiles” que vigilaven la reixa, és va apropar, el xofer va abaixar la finestreta, va mirar i en veure que era conegut i que el cotxe era l’oficial del Ministre, va saludar militarment i li va dir a un altre:
“Abre la verja Secundino” !!.
Davant nostre havia entrat un altre cotxe oficial,
segurament -- vaig pensar – amb un altre dels Ministres del Gabinet.
El xofer va parar, va esperar que arrenqués el cotxe que ens precedia, i va avançar fins al peu de les escales del palau de la Moncloa. Va tornar a parar, va baixar i em va obrir la porta perquè baixés jo.
Vaig baixar m’entres ell és treia la gorra en senyal
de respecte.
Bona sort Ministre – va dir-me – a la vegada que em donava una lleugera empenta perquè acabés se sortir, en vista de la poca esma meva.
Vaig pujar les escales com un robot, a dalt a l’entrada estava esperant-me el cap de protocol, que allargant-me la ma va dir-me:
Buenos dias Ministro. !! Caramba !!, ha adelgazado usted desde el ultimo Consejo.
Un poco de dieta y otro poco de ejercicio – vaig dir-li jo, patint per si el meu accent parlant castellà em delatava. Però me’n vaig sortir prou bé, ja que potser el dur el cap que duia va ser un ajud.
¿No será cosa de su viaje a Barcelona?. Aquella
gente. . . . . . . . . – va començar l’home.
No sé que volia dir amb allò de “aquella gente”,. però em va tocar una mica el voraviu, però no podia descobrir-me dient-li: ¿ Aquella gente qué?. I engegar-lo a dida, pel bé de la causa em vaig mossegar la llengua, però no del tot.
Lasw catalanas son muy guapas y muy modernas – vaig dir per sortir del pas.
Hombre Ministro !! . Eso nadie lo duda.
============
9
En això va sortir las vice-presidenta.
Pasa, pasa. – va dir-me—solo faltabas tu. El Presidente está en Alemania, ultimamente va mucho por allí, no se que se traeran entre manos la Cancilera i el. Por lo tanto el Consejo de hoy lo voy a presidir yo..
Va obrir la porta on deia “SALA DEL CONSEJO”, jo encara que aquell dia era un espia a favor dels contraris a les retallades i al partit del “gobierno” no vaig deixar de ser un cavaller hi vaig fer-me a un costat perquè entrés ella primer.
Tots el +Ministres del “gobierno” ja eren entaulats, amb les carteres de cada un d’ells al mig de la llarga taula,. i davant també de cada un el dossier corresponent.
!! Hombre ya está aquí el viajero!! ¿ Como están de revolucionados los “Catalinos ” ?. – va exclamar,
perquè tots riguessin el Ministre de l’interior.
¿Cuantos millones les has recortado esta vez ? – em va preguntar el de Cultura – voy a sacarme de la manga una ley que los va a dejar patidifusos´-.
Tranquilos no seáis impacientes lo traigo todo atado y bien atado, además de bien anotado -- vaig
dir el primer que havia memoritzat.
Entre el “Ministro de Hacienda “ hi una Ministra, que no vaig veure de moment de que era, hi havia el meu lloc, la cadira buida i el rètol sobre la taula “Ministro de Recortes”.
No em va fer massa gràcia el asseure’m al costat d’una MInistra les Ministres son més observadores; si em mirava de dalt a baix, era possible que veies diferencies entre el Ministre conegut i jo . Sobre tot si se’n adonava del pam
d’alçada que jo li portava.
Buenos dias a todos – vaig entrant darrera de la
Vice-presidenta i anant a seure al meu lloc, el més ràpid possible per allò de l’alçada . Mentre ella s’asseia a la capçalera de la taula, en lloc del President, ja que en absència d’aquest feia de Presidenta “En funciones”.
Señoras y señores Ministros –va començar – Hoy en ausencia de nuestro querido Presidente tengo el honor de Presidir primer Consejo de Ministros del Gobierno de Su Majestad Felipe VI, hoy 20 de Junio del año 2014, un día después de su proclamación. Al fin la abdicación, ha estabilizado la Monarquía y por ende la Jefatura del Estado ¡!.
Menudo peso nos hemos quitado de encima, con el viejo -- va exclamar el Ministre de l’interior , i
además estos Reyes son mas guapos. .
El primer punto de este Consejo – va seguir la Vicepresidenta -- es declarar la unanimidad del Gobierno al jurar lealtad inquebrantable a la Corona. Constará en acta y pasamos a los puntos de orden ordinario.
Segundo punto: El Ministro de Recortes, nos informará del resultado de su viaje a Barcelona, o sea a la Autonomía de Cataluña, o para ser más exacta al problema Catalán que dijo el filósofo Ortega.
Por cierto – va dir diriguint-se a mi directament—Como has encontrado al Honorable? ¿ Atento, y amable o desafecto a la Patria? . Por cierto me ha llamado la Presidenta del Partido en Cataluiña, y me ha dicho que los independentistas le estan comiendo el coco, para que se una a ellos. ¿ No has hablado con ella?.
Mentre ella parlava jo ja havia obert el dossier i anava llegint per veure si trobava la resposta a les seves paraules.
Res, allí hi deia altres coses, xifres de retallades, resposta dels Consellers a les meves pretensions retalladores. . . . però de l’estat d’ànim del President Català res de res. I tampoc deia de que havia d’haver-me entrevistat amb la Presidenta de partit a Barcelona .
A la vida tot te un límit, i vaig pensar que jo havia arribat al meu. Sobretot per veure la cara dels Ministres, amb la rialleta a flor de llavis, quant la Vice-presidenta va preguntar-me com havia trobat al President .
Pues verás -- vaig dir – En cuanto al honorable si quieres que te diga la verdad lo he visto muy cabreado con el Presidente del gobierno, contigo y con todos nosotros, según el todos los males de Cataluña proceden de esta sala.
La Ministra que tenia al meu costat va exclamar:
!!Coño !! Ministro; yo tengo que ir el lunes a Tarragona a una inauguración y luego a Barcelona a una cena empresarial, pues si que has dejado bueno el panorama. A ver si voy a pagar yo el pato.
Vamos al grano -- va exclamar la vicepresidenta--
Les has dicho a los separatistas esos cuales son los recortes que deben aplicar el próximo mes?. ¿Y que la culpa de todo la tienen los mercados, la prima de riesgo y la cancillera alemana? ¿Y que nosotros somos como Pilatos que nos lavamos las manos.?
Ah! resulta que ara la Vice tenia gelosia de la Cancellera !!!.
Si se lo he dicho – vaig dir-li mirant els fulls del dossier vaig pensar que el que tenia anotat ara venia com anell al dit.
Si se lo he dicho, como digo, pero no me han creído; el Consejero de Hacienda e Impuestos Cedidos, me ha dicho que todo eso de la prima de riesgo y demás es un chanchullo europeo que se llevan entre manos el gobierno alemán y el nuestro.
Un chanchullo; vaya , lo ha dicho el no yo !
Vaig donar una alta mirada al dossier vaig seguir llegint;
Y el Honorable Presidente me ha dicho que le haga saber al nuestro que si no solucionamos los asuntos pendientes expresados en el memorando de que le entregó, España corre el peligro de que se vuelva independentista. Qué su partido se asocie con los republicanos y otros minoritarios y declaren la independencia unilateralmente.
Vaig dir-ho tal com ho anava llegint del dossier, hi quant vaig acabar de parlar un murmuri i xiulada general va omplir la sala del consell.
¿ Pero es que esos pueblerinos ignorantes golpistas, no se han leído la Constitución Española? – va cridar més que va dir las vice-presidenta – has oido hablar de un nuevo colectivo llamado CARE ?,.
Que con el cuento de evitar recortes lo que pretenden és recortar el mapa de España?.
Hòstia !!, Això els del CARE a mi no m’havien dit res. Ara resultava que eren els mateixos del RECA, República Catalana (només havien canviat de lloc les lletres) .Si em descobrien segur que m’enviaven de pet a la presó
==========
10
Al oir aquestes paraules; pueblerinos ignorantes em va entrar un suor per tot el cos i la cara em cremava, vaig pensar que se’n adonarien del vermellor que m’havia pujat, vaig tocar-me les galtes hi sorpresa les tenia més fredes que el gel, per tant no podia estar vermell. Llavors ho vaig entendre no duia el meu cap i per tant tampoc la cara era me la meva, segur que el Ministre autèntic el segrestat que duia el meu cap les tindria com un tomàquet madur.
Vaig aguantar, car la meva missió era saber quina en tindrien preparada si arribés el cas de que el President de la Generalitat s’atrevís a donar el pas i declarar la República Catalana.
Vaig caure de sobte, allò del CARE no era res més
que un embrió del futur col·lectiu Independentista, partidaris de la DIU. Lo de les retallades era una tapadora.
Con el Montilla no havia peligro, pero con el Mas este no me fio – va dir el Ministro del interior
Para que se creerán que tenemos siempre a punto la División Acorazada Brunete – n va dir. el Ministre de Defensa.
No te preocupes Ministro, que con cuatro policías y cuatro guardias civiles, los puedo meter en cintura – va dir el Ministre de l’interior
Vaig llegir el que seguia i vaig dubtar si seguir o posar-me a parlar del temps que feia a Barcelona, i vaig fer una simbiosi de tot plegat.
Yo creo que el Presidente y los Consejeros, por culpa de los recortes, al no poder poner en el Palau
de La Generalitat el aire acondicionado están muy
acalorados., seria conveniente si el Ministro de Hacienda lo permita que en vez de recortar-les 28.000 millones, les recortáramos solamente la mitad, quizás así les bajarían las ínfulas separatistas.
( Si feia que retallessin la meitat, la meva missió hauria tingut dos objectius vàlids, l’espionatge i la millora de les finances )
Els vertaders patriotes son els que és preocupen pels seus compatriotes, procurant el seu millor benestar. ( Qui ens diu que si accedien a la rebaixa a la senyora Pepeta la meva veïna no li apujarien ni que fossin 10.- €uros la pensió minsa que cobrava, i deixaria de demanar-me el parell d’ous o la tasseta d’oli, cada dos per tres ? )
Nada de rebajas – va saltar el Ministre de Hisenda, los 14.000 millones que dice el Ministro de Recortes losa necesitamos para subvencionar la Fiesta Nacional y a las Asociaciones Culturales Patrióticas y otras bagatelas, como la de comprar una nueva cabra para La Legión, puesto que la que tenían murió en comisión de servicio durante el ultimo desfile militar.
Dejaros de blanduras, ha recortarles lo que haga falta – va tornar a parlar una de les Ministras – Eso de la autonomía se ha de acabar. Y reconvertir a los Mozos de Escuadra en policías Nacionales. Habéis visto que hortera es el uniforme que llevan?
Antes de darles el mazazo hay que consultar bien la
Constitución para ver que articulo nos permite
dejarlos en mantillas, o sea con el culo al aire, si se
desmadran
Bueno, bueno. . . . . Ministra eso ya será para otro Consejo hay que ir paso a paso – va tallar la Vice-presidenta – ahora vamos al orden de hoy, o sea a lo que hemos venido. ¿ Ministro de Recortes les has dejado bien claro que o recortan ellos o recortaremos nosotros?.
Aquella dona em treia de polleguera, era curta de gambals.
Vicepresidenta -- vaig dir-li – Recortaran a la fuerza, sino les enviamos las partidas que contempla el Estatuto no tienen más remedio, Aquello de que los catalanes de las piedras hacen panes, no es cierto necesitan harina y otros ingredientes como todo el mundo..
Vaig tornar a llegir el dossier, i com si el que el va
redactar sàpigues com anirien les coses vaig llegir: No s’embranqui amb discussions bizantines, no sigui cas que se li vegi el plomall, limitis a escoltar i a memoritzar les seves intencions de futur.
De todos modos – vaig rectificar – se lo he dejado
muy claro.
De eso se trataba Ministro, de que sepan lo que vale un peine.. . . . . . . . . . . . . . . . .
És va aixecar i va donar per acabat el Consell de Ministres:
El viernes próximo abra nuevo Consejo Presidido por nuestro Presidente que ya habrá regresado de su viaje acompañando a Su Majestad
Érem divendres per tant ja cap de nosaltres tornava al seu Ministeri. (Els que fan la feina son els caps de Gabinet).El dilluns havíem d’estar cada un al seu despatx . El cap de setmana venia bé, per fer el canvi de caps, o sigui trasplantar el cap que duia el Ministre i que era el meu, al meu cos i el cap que jo duia a sobre, posar-lo al cos d’ell. Mai a la vida, sinó m’arriba a passar a mi hagués cregut que la cirurgia catalana estava tant avançada.
Tot havia sortit bé, jo faria l’informe i a cobrar. Havia fet un bon negoci i a sobre un servei impagable a la Pàtria.
Estaven disposats a tot, a enviar als tancs si el President Mas o el Parlament declarava cap mena de independència o millora de la sobirania del Estatut.
=========
11
Es va donar per acabat el “Consejo”
Tots, “Ministras” y Ministros” varen anar sortint de la Sala del Consell, fent brometes, (com és veia que a ells aquella crisis, les retallades i les penúries dels mes desfavorits, i els aturats tant el hi feia ).
Una Ministra crec que va ser de la de “Paro y Arranque”, al passar al meu costat va dir-me:
Parece ser que tu estancia en Barcelona, Ministro, te ha hecho crecer las orejas hi es va posar a riure. “ja, ja, ja, ja”.
Em vaig aguantar per no engegar tota l’operació en orris, però em vaig quedar amb les ganes de defensar al propietari de les orelles, que seria molt Ministre, molt espanyol, hi potser anti català, però de la grandària de les seves orelles no en tenia cap culpa. Me les vaig palpar i per un moment vaig pensar que quant tornessin a posar el cap a cada un de nosaltres dos. . . . ( Posats a fer segurament que pel cirurgia seria una cosa de poca importància) els hi podrien retallar una mica. L’estètica Ministerial també te importància, no és pot anar per Europa amb unes orelles de. . . . . . Bé ho vaig desestimar qui tingui feina que se la faci .
Petons i abraçades de comiat entre els membres,
del “Gobierno”. Nos veremos. . . . El lunes te llamo.. . . . . Vais a la finca?. Nosotros a Benidorm
==========
Els cotxes oficials varen anar arribant i recollint als seus titulars. A mi em va recollir el mateix cotxe oficial del Ministre que substituïa el que m’havia dut. Vaig veure al fals xofer i vaig respirar, va baixar em va obrir la porta i amb la gorra a la ma em va fer l’ullet.
Dins estaven les dues dones, l esperant-me.
Ha anat tot bé ? – va dir la Nuri
El que hem patit per si ets descobrien -- va dir la Remei – suposo que seràs un pou d’informació, i hauràs pres bona nota de tot el que s’ha parlat al Consell i decidit ?.
Ho tinc tot lligat i ben lligat – vaig respondre imitant a qui ja sabeu.
De fet tot el que hem fet, inclosa la teva metamorfosi, per passar d’un escriptor mediocre a un Ministre del Govern espanyol ha estat per saber el que es cou. Ha arribat el moment d’alliberar-te d’aquesta carrega i tornar-te el teu cap. Has complert amb el teu paper, la Pàtria t’ho
recompensarà algun dia. – Va dir la una amb el
assentiment de l’altre.
Ep !! – vaig saltar jo – I lo dels tres mil ?.
Els cobraràs, no pateixis, em referia amb honors i prebendes, no monetàries.
Quan tinguis el teu cap a sobre de les espatlles, et faré un petó dels que no t’han fet mai – va dir-me la Remei.
I jo un altre – va dir l’altra agent, o sigui la Nuri .
Jo crec que et donaran la primera medalla Catalana anti retallades, i si algun dia és proclama la República Catalana, dons la Falç d’Or dels Segadors. – va dir el xofer mentre anava conduint
Em sembla que en feu un gra massa – vaig dir amb falsa modèstia, la veritat és que vaig arriscar-me a perdre el cap per el benestar de molta gent.. No
com alguns i algunes que perden el cap per una
dona, o per un home.
El cotxe no havia anat en direcció a l’aeroport, me’n vaig adonar quant vaig veure que arribàvem a l’estació madrilenya d’on surt “l’AVE” cap a Barcelona.
Els tres, elles dues i jo, vàrem baixar a l’entrada i el xofer va anar a aparcar a l’aparcament de pagament (gratuït pels cotxes Oficials dels Ministres), i va tronar a reunir-se amb nosaltres, amb la cartera Ministerial a la ma, que m’havia deixat al cotxe.
Segur que tot els que ens interessa és aquí dins ? – encara va preguntar-me.
Segur del tot darrere de cada foli del dossier esta tot anotat, les decisions preses les ajornades dins divendres vinent, els informes i comentaris de cada Ministre, i fins i tot les rialles dels que se’n en “foten” de vosaltres.
Molt bé ja ho tenim tot a punt per tornar-te la teva personalitat.
Voldràs dir a restituir-me el meu cap, ja estic cansat d’aquest calb i orellut, perquè la meva personalitat no l’he perduda mai. El que he descobert son les meves aptituds de bon actor que gràcies elles he pogut fer aquest paper; aquesta mena de papers estic acostumat a escriure’ls però no ha interpretar-los .
Entesos mestre – va dir el fals xofer—Anem !!

=========

12
Caminant passadís endavant de l’estació, el xofer, la Nuri, la Remei i jo. No sabia on em portaven, pel que és veia els caps ens els canviarien a la mateixa estació, no en arribar a Barcelona, el que volia dir que al Ministre segrestat i amb el meu cap posat el tenien allí a prop.
Vàrem arribar a una porta, on hi havia un rètol que deia “Zona de Servicios”. Allí ens esperava un jove al que jo no havia vista mai, que li va donar una clau al xofer dient-li lacònicament “Almacén Tres”. Una mica més endavant una altra porta on deia “A. = 3.”
Tots ha dins ha arribat el moment d’alliberar del pes al gran home – va dir la Nuri.
L’agent que ens havia rebut és va quedar de guàrdia a la porta que ven tancar només entrar.
Jo m’havia imaginat que és tractada d’un modern quiròfan, amb tots ela aparells i instrumentals del més avançat de mon, i que ens esperava un equip mèdic internacional. Ja sabem que els avenços en qüestió de trasplantaments els comparteix tota la comunitat científica.
Em vaig endur una decepció per una banda i una sorpresa per l’altra. Ni quiròfan ni res, una prestatgeria plena de potinga i estris de neteja, tres cadires i un tamboret, ,això pel que fa a la decepció, i pel que fa a la sorpresa, el Ministre de Retallades assegut en una cadira, amb el seu cap, amb un cap igual al que jo duia posat. No vaig poder resistir-me i vaig cridar: !!Que neu fet del meu cap !!. Allò era insòlit jo duia el cap del Ministre i el Ministre no duia el meu, duia el seu, el mateix que duia jo. I el que era més angoixant que el Ministre, pel que es veia tenia un cap de recanvi i jo no. Vaig repetir cridant encara més !! On és el meu cap ? !!.
La Remei, la Nuri i el fals xofer varen seure fent un semicircular, deixant-me a mi dins assegut al tamboret i és varen posar a riure. El Ministre estava assegut en un racó i no deia paraula, però amb la cara pagava.
Ara estiguis quiet que el “desplantarem” va dir la Nuri.
Vosaltres ?. On son els cirurgians ? Encara vaig tenir esma per dir.
Per fer el que em de fer no necessitem cirurgians ni
tant sols infermeres ni infermers, és una qüestió
mes aviat de sastre o modista.
Que voleu dir que no duc trasplanta un dels dos caps d’aquest home ? -- vaig dir, cada cop estava més encuriosit i més espantat – Tot ha estat una enganyifa ?. Estic drogat i hipnotitzat, i estic veient-me com no soc?
Home , si fos així hauríem d’haver hipnotitzat a tot el govern i als funcionaris de La Moncloa. Tot és més senzill del que és pensa. Vostè imaginis que en lloc d’haver participat en una acció patriòtica, a anat a un ball de disfresses.
Em vaig aixecar .
On va ara ? . Segui que començarem !!.
Un moment!-- vaig dir, em vaig apropar al ministre, li vaig demanar permís i li vaig palpar el
cap. Era un cap autèntic.
Encara que estava mig estabornit o mig drogat va dir obrint uns ulls com taronges:
¿ Quien eres tu mi hermano gemelo?.—I és va torner a endormiscar
El fals xofer em va agafar pel braç, em va dur amigablement al tamboret dient-me .
Segui que ara ho entendrà tot.
=========
13
Torni a asseure’s al tamboret i veurà com en un tres i no res li traiem el cap del Ministre – va dir el xofer.
A veure un moment – vaig preguntar mirant-los tots—Es cirurgia, o no ?.
Cirurgia no però casi, casi Jo soc tramoista i cap de vestuari del Liceu per tant en qüestió de canvis de personalitat hi tinc la ma trencada. – Resulta que el xofer ni era xofer ni era espia ni era agent del CARE, l’havien llogat per fer-me la transformació, i conduir el cotxe, que prèviament a havien robat del Parque Móvil Ministerios, hi havien subornat al xofer oficial perquè s’agafés un dia de festa.
Vaig a dir-li la veritat – va dir la Remei – Miri Pere , el cap que du no és de carn i ossos, no és res més que nu casc fabricat amb un nou teixit sintètic que te el color el tacte i algunes de les propietats de la pell humana. El seu cap el du ha sota, la dut tot el temps, ni li em tret ni li em posat un altre. Ara la replica de el del Ministre el du cosit al clatell i per sota de les orelles només és tracta de descosir i si de cas li fem alguna petita ferida tenim l’aigua oxigenada a punt.
I quan mel vàreu posar ?– vaig preguntar amb mitja veu.
A la festa, un polsim a la copa de Cava i no se’n va adonar de res.
Vaig decidir callar, si ells m’havien posat en aquell embolic suposava que em sabrien treure, i per altra banda vaig respirar tranquil no calia ni bisturí ni anestesia, ni punts de sutura i també em vaig alegrar pel Ministre (Encara que retallador era un ser humà ), que seguia callat amb el seu propi cap.
Com vaig poder arribar a pensar que la ciència havia arribat tant lluny !!. Que trasplantava caps i
els des - trasplantava ?
Vaig asseurem al tamboret i vaig estar-me quiet, tal com em manava . El fals xofer va fer una volta al meu voltant mirant-me el clatell i a sota de les orelles
Aja !! – va fer – ja tinc localitzats el s tres punts de fixació . Va obrir un estoig i va treure unes alicates d’aquelles d’orfebreria
Ajupi el cap avall !! -- va dir-me, el vaig obeir no fora cas que si no em posava be, em tallés alguna de les dues orelles, no en feia gràcia passar d’orellut a des orellut.
Per posar-li el vàrem adormir, però per treure-li no cal – va dir mentre repetia l’operació sota l’altra orella. Crec !.
Una vegada fetes aquestes operacions, vaig veure
que amb una ma estirava per obrir a la dreta una subtil cremallera i amb l’altra ma feia el mateix en direcció contraria i el casc sintètic que era enganxat sobre el meu, boca amb boca, nas amb nas, ulls amb ulls, tot exactament coincidents al mil·límetre va quedar deslliurat de sobre les meves espatlles, però encara no acabava de cedir.
Noies – va dir el xofer – doneu-me un cop de ma.- tu Nuri estiraràs de l’orella dreta i tu Remei de l’esquerra, jo ho faré de la barbeta, quant digui tres.
A Punt ? .
Si – van dir les dues
A la una. . . . a les dues. . . . hi a les. . . . tres !!
Varen estirat i el fals cap del Ministre va sortir de sobre el meu sense cap . Ai !!
El primer que vaig fer va ser passar-me les mans el
cap, per veure si tenia els meus cabells, després tocar-me les orelles i el nas.
On hi ha un mirall ? -- vaig dir.
En tenia un allí mateix el del rentamans però és veu que era un mirall de mala qualitat i atrotinat. Em vaig mirar i no em vaig acabar d’agradar.
Voleu dir que aquest era el meu cap i cara d’abans – els vaig preguntar.
I tan!! -- varen dir les dues noies a l’hora – Ara li farem els petons que li devem.

=========
EPÍLEG

Em van posar a dalt de l’Ave, em varen donar diners pel sopar al tren i pel taxi a Barcelona.
A estat un plaer conèixer-lo em va dir el xofer donant-me la ma, les noies van repetir els petons i quant el tren arrencava el xofer va dir-me ja cridant
Senyor Pere !! Ja l’avisarem per allò de la condecoració patriòtica.
I lo dels tres mil €uros que ? – vaig respondre ,però és veu que els vidres del tren tenen la particularitat que de fora en dins si que és sent tot, però de dins en fora no.
Vaig arribar a casa, (dic casa per no dir una habitació com una cel·la; de presó), la portera en veurem pujar va parar-me per dir-me:
On ha estat tota la nit d’ahir i tot el dia d’avui ?. La Guardia Civil a vingut a preguntar per vostè, estant investigant a tota la gent que va anar a la festa literària; es veu que va desaparèixer un Ministre del govern espanyol.
No s’amoïni que suposo que a aquestes hores ja l’hauran trobat.
FI

ADVERTIMENT

Aquesta narrativa, absolutament fictícia i inversemblant, la vaig escriure a mitjans del 2014.

Ara a mitjans del 2018, la realitat ha superat la ficció. I aquesta “historia” no va anar del tot broma.

Joan Gasset

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Joan Gasset Vilaplana

Joan Gasset Vilaplana

24 Relats

10 Comentaris

14542 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00

Biografia:
Vaig nàixer a Madrid, durant la segona República (19-11-33), fill de pare català (Lleida) i de mare Alacantina. (Benimarfull). Que eren interinament per feina a Madrid.
Quant tenia 4 anys (acabada la guerra dita Civil ), varen tornar a Barcelona, ara amb mi.
És pot dir que soc autodidacta, i aprenent, dons no he tingut estudis literaris. El meu primer conte els vaig escriure als 72 anys (2006)
Novel·les més llargues;
Vint-i-tres dies d'agost
L'avia Remei
Radio Catalunya Independent
"Cogida en la Maestranza".
18 Contes Inversemblants.
El net de'n Kees Popinga
Johan Popinga



Me les podeu demanar a jgassetvilaplana@gmail.com