Quin merder per una llanterna!

Dedicat als bicirelataires: darkman, Ferran Planell, güitxi,
Jordi, kispar fidu, Mandalf, mar, REGOR, uanra i Xantalam

      Uf! Que cansat que estic! Acabo d'arribar de colònies! M'ho he passat d'allò més bé, però crec que he ficat la pota. La veritat és que he perdut la llanterna del Miquel, però… no crec que n'hi hagi per tant! Us ho explicaré…

      Tinc sis anys i he anat, per primer cop, tres dies de colònies. Tenia moltes ganes d'anar-hi, últimament, la meva vida està envoltada de dones que ploren.

      La mare està estranya, potser és perquè està embarassada. L'avi diu que les dones, quan esperen un fill, estan carregades de romanços. Jo no sé què són aquests romanços, però, últimament, plora sovint. Quan ho fa, m'amago; a mi no m'agrada que em vegin i penso que a ella, tampoc.

      Recordo que plorava freqüentment poc temps abans de separar-se del pare, però des que vingué a viure amb nosaltres el Miquel, semblava que la nostra vida havia millorat.

      De tant en tant vaig a casa de la Montse. La Montse és la parella del pare. Té dues nenes: la petita és una ploramiques i la gran, també. L'Aina, que té tres anys, sempre que no aconsegueix allò que vol, acaba plorant. L'Andrea, de tretze, es passa les hores a la seva habitació lamentant-se que el noi que li agrada no li fa cas.

      Si la filla que tindran la meva mare amb el Miquel, d'aquí un parell de mesos, també surt tan ploranera, no sé pas què faré... No es pot viure envoltat de tantes dones i de tants plors!

      Doncs, veureu, tenia tantes ganes d'anar de colònies i, una mica més, i no hi vaig. Quatre dies abans, em començà a fer mal l'oïda i vaig tenir febre. L'àvia em vingué a buscar a l'escola (la mare no podia perquè treballava) i m'acompanyà a la pediatra. La metgessa em receptà un antibiòtic per curar-me l'otitis i m'assegurà que, si prenia la medicació, podria anar de colònies perfectament. Així que ja us podeu imaginar que em vaig proposar prendre aquell xarop fastigós, que ja coneixia d'altres ocasions, sense protestar. No em podia perdre les colònies! L'àvia també estava contenta. Jo crec que ja es veia aguantant-me aquells tres dies, a casa seva, si és que no hi podia anar.

      Amb el Miquel ens entenem molt bé. Li agraden molt els esports i a mi, també. Sovint anem al parc amb una pilota i fem uns quants xuts i, si està lliure la cistella de bàsquet, juguem al vint-i-u. Abans que la mare es quedés embarassada, sortíem tots tres amb les bicicletes els diumenges. Últimament, ell queda amb uns amics els dissabtes per fer ciclisme de muntanya i no m'hi deixa anar. Diu que sóc massa petit i que no resistiria el recorregut sencer.

      Però el Miquel m'estima molt i m'ajudà a fer l'equipatge de les colònies. Vaja! Fins i tot, em deixà la motxilla, la que duu normalment quan va amb bicicleta, i la seva lot. Em va explicar que convenia posar el sac a sota i... No us avorriré amb la resta d'instruccions, d'acord?

      La mare em vingué a acomiadar fins a l'autocar i em digué:

      -Et trobaré a faltar, ninó. A la nit, t'enviaré un petó i bufaré ben fort perquè t'arribi fins a la teva llitera. Tu també ho faràs?

      -Sí -li vaig respondre, malgrat saber que els petons no arriben tan lluny. A ella li agrada dir-me coses d'aquestes i a mi, també. És tan dolça...

      Abans del primer dinar de l'estada, vaig agafar la motxilla per buscar el xarop. Vaig obrir la butxaca i vaig treure l'ampolla i tres quadradets de color morat que deien "CONTROL". No sabia què eren i els vaig ensenyar a la senyoreta:

      -Això, t'ho guardo jo perquè són coses de ta mare.

      -Són del Miquel -li vaig assegurar-, la motxilla és d'ell.

      Durant els tres dies, els nens i nenes estàvem distribuïts en diferents grups d'indis. Jo era de la tribu dels Pells-roges. Els guanyadors de les proves foren els Apatxes. Què hi farem! A nosaltres ens hauria agradat guanyar però, com que els Apatxes tenien la filla d'una de les senyoretes, doncs... Suposo que ja m'enteneu i que no cal que ho continuï explicant, oi?

      Quan ens tocà preparar-nos per marxar, no vaig trobar la lot del Miquel. Els meus companys tampoc l'havien vista. Segurament la vaig perdre la nit que els monitors ens explicaren històries fantàstiques, mentre miràvem les constel·lacions. Així que vaig intentar fer la motxilla a partir de les instruccions que m'havia donat ell; pensava que, d'aquesta manera, s'enfadaria menys per la pèrdua. Al setembre, pel seu sant, li'n regalaria una de nova.

      Quan baixàrem de l'autocar, la senyoreta em digué que volia saludar la mama per comentar-li que havia pres rigorosament la medicació. No em permeté que em quedés amb elles mentre parlaven. No sé què es digueren, però vaig veure com li donava el xarop i els quadradets morats.

      Després d'això, la mare i jo anàrem caminant fins a casa, sense parlar, ben agafats de la mà. A ella li queien llàgrimes. Realment m'havia trobat a faltar tant, en aquests tres dies? Quan arribàrem a casa, telefonà al meu pare. Vaig escoltar com li demanava que em vingués a buscar, que havia de parlar amb el Miquel i preferia que jo no hi fos. No entenc res: acabo d'arribar i ja em fa fora. Vosaltres creieu que perdre una llanterna sigui tan greu?