Qüestió de bolets

QÜESTIÓ DE BOLETS.

I.- Treballs previs.
El meu amic J. V. és guardabosc. Una feina com una altra, encara que més solitària que cap d'aquelles que podeu anomenar-me ara mateix. S'atreviu?
L'amic, entusiasta del seu treball, es mira i remira el bosc tots els dies. Viu a una caseta -tot val a dir-ho, molt ben endreçada per l'organisme oficial per al qual treballa-, allà pels voltants del Penyagolosa. I ell es sap tots els indrets, és coneixedor de cada lloc, de cada senderol que trepitja; d'on trobar, a la fi, qualsevol tipus de bolet comestible, siga en època de pluges o sense haver-hi caigut ni una gota. Els xicotets racons, se'ls coneix com el propi cos, pam a pam, matoll a matoll, pedra per pedra. Solitari com és, dins la solitud aquella que l'envolta -trencada només per alguna fortuïta trobada amb els vilatans de la gran ciutat, quan venen a fer bolets, o una baixada a algun poblet pròxim, si li ve de gana- remuga i parla a soles, acostumat com està al silenci, que intenta trencar d'alguna manera. A més a més, porta un diari íntim, on escriu allò que no pot fer a la farragosa paperassa oficial, quasi sempre inútil, repetitiva i buida.
Avui, l'amic, malgrat el dia, -plovisqueja, quasi neva- ha eixit amb cistelleta, navalla i bastó, per fer bolets. Al seus trenta anys, el bastó li és necessari: una hèrnia discal entre la tercera i quarta lumbar, a més d'un cert estat reumàtic de l'esquena, feien que aquell atifell fos quasi imprescindible. "No vindrà ningú de ciutat, per mor de la tempesta. És bon jorn. Caldrà, si més no, anar cap el Cingle Tancat. Prompte la tindré plena", mig pensa, mig mormola. Ell coneix molt bé les dues variants: el lactarius deliciosus, d'un color ataronjat, amb cercles concèntrics més rojos, capell d'un cercle quasi perfecte; i l'altra, el lactarius sanguifluus, de formes estranyes en embut, menys ataronjades, amb verds obscurs o quasi blaus, i més saborós. Tampoc no oblidava l'atac d'un fong a l'himeni d'ambdues espècies: la mare del rovelló - rovellona o pinetella, segons els casos-. De debò, els tenia depresos des la seua infantesa, encara que no els noms científics.
El temps, l'estudi i un incessant afany de descoberta havien arribat al coneixement actual.... Allà, mentre xafava la muntanya, veia el núvols de boira que tapaven els cims, albirava els altres veniders, grisosos i carregats de pluja. Cercava amb el bastó, si calia; i només s'agatxava quan n'estava ben segur d'un o més exemplars que collir.
Sota un ramull de pinotxa, trobà un malafí de rovellons. Començà a arreplegar-ne... Per ser sincer, preferiria foren gírgoles de panical. Aquestes, però, només les podia trobar quan baixava cap a llocs habitats, allà als erms de les plantacions de blat... "Siguen benvinguts, nogensmenys... Els secaré amb fils, aquells que em sobren... O en portaré un platet a qualsevol amic del poble..." Mentrestant els posava a la cistella, pensava en els surenys, els cama-secs, les llenegues, les potetes de rata; en els cabrits, en els pebrassos, en les rabassoles, ... Tots aquells bolets que arreplegava quan no en trobava d'aquella espècie que, en aquest precís instant, estava tallant amb la navalla.


II.- Del diari íntim de J.V.
Mai m'ho hagués cregut! La vaig trobar, quasi completament nua, prop de la soca del pi, embolcallada en plàstic. Amb la cistella al colze i la navalla a l'altra mà, m'hi vaig acostar. Va entreobrir els ulls i els tancà de seguida. "Què fas? Ací no estàs bé ara" li vaig dir. Per les seues incoherents paraules i el seu baf espés i dolç, gairebé tuf -una sentor que recordava-, vaig comprendre. No sabia si continuar o atendre-la. Què m'importaven a mi, els delers dels altres! Vaig continuar recollint rovellons...Una veu, a l'oïda dreta, va intervindre. "I ara, la deixaràs com està, no...? Un poc de caritat envers els altres, no t'aniria malament". Em va saber greu. "Pensant-ho millor, la xicota no es troba en condicions... Necessita ajuda...." "És que, a buscar setes, quantes vegades a la setmana pots anar? Només un cop! I és ara! I avui ens tens a dojo!", em remugà la meua orella esquerre. "Tindràs cara! Deixar tirat a un ésser humà per uns quants bolets!" "Ella s'ho ha buscat. O no? Abandonaries una estona de divertiment i sort per algú que no coneixes de res?" "So bèstia,! Vols dir que val més un bolet de no res... que els tens quan vols, que l'ànima de la jove...?"
De debò, estava fotut, el meu cap, entre els consells de les dues orelles, allà al bosc. No sé com, se m'acudí a la memòria el dilema de l'Hamlet aquell... I vaig decidir d'ajudar-la.
Embolicant-la com vaig poder amb l'anorac, carregant-la als muscles, la vaig portar a casa. La vaig tombar al llit -un llit de canonge, sóc fadrí-, la vaig tapar amb una manta i vaig preparar un café ben carregat, per ella... i un conyac per mi. M'ho mereixia!
No reaccionava, després del café. Cada vegada engroguia més, i la seua respiració es feia més exigua.... "I si li fas la respiració boca a boca? Recorda els teus temps de boy scout?", m'aconsellava l'orella dreta. Pensat i fet! Manual d'instruccions... Rellegida... I mans a la feina!
Allà, al llit, mig nua, com abans -no m'hi havia preocupat pel seu aspecte-, mentre la feia la respiració assistida, sonà l'orella esquerre. "No està gens malament, ei!, la xicota?" "No escoltes! Fixa't en els pits; si s'inflen i baixen! Mira..., ja respira millor! Continua!", deia l'orella dreta. "Ara estic d'acord amb l'altre! Fes atenció als pits! Ben fets, turgents i semiesfèrics, mugrons rosats... Bocatta di cardenali, com deien els meus ancestres! No sigues fava... i a per ella!" "Controla't, J.V., controla't! No veus quan indefensa està, la pobreta... Mira, ara li torna el cor... i la color! Ja sembla que respire!"
La guerra entre les orelles era contínua.
"On estic?", va demanar amb veu tendra, mentre obria els ulls. "No et preocupes. Ja estàs més bé", li vaig dir, per tranquil·litzar-la. "Ara vinc; faig més café..." A la cuina, continuaven xiulant-me les orelles: "Obra de caritat ben feta; sí senyor! " " Sí senyor! Continua fent-la! Segueix, segueix... I si pot ser, més d'una vegada!"
En tornar, estava estesa al llit, ja tota nua, ulls oberts, conscient, fresca, insinuant i incitadora. "Com et diuen?" "J. V. -i vaig dir-li el nom-, pel que tu manes". "J.V. -em digué el nom-, bon xicot... Podries fer-me... una obra de caritat molt més completa?", em preguntà, amb una veu dolça i melosa, tot iniciant un bell somriure. "Espera't un moment", li vaig respondre.
Vaig anar a la farmaciola i em vaig posar dos tapons de cera a les orelles. I vaig tornar tot decidit al dormitori. Que ocasions com aquelles, cada cent anys, una. I calia aprofitar-la. A més a més, una obra de caritat com aquella, caldria deixar de fer-se per la meua orella dreta?
Anna -que així s'anomenava la xicota-, va restar a casa una setmana. La solitud, amb aquella agradable companyia, em va semblar menys solitària.

III. Així m'ho han contat.
Creient com és, l'amic J.V. tingué remordiments. Amatent de la cultura popular, pensà en el refrany: "Dels pecats del piu, Nostre Senyor se'n riu". Es confessà. "No és tan greu", li digué el senyor rector. "Hi ha coses que passen..."
Sembla que Anna contà la seua experiència a una amiga íntima. I el fet s'estengué com els cercles concèntrics d'una pedra a l'aigua... O millor, com una eixida de bolets de tota mena, un any plovedor d'agost.
El cert és que cada vegada hi ha més dones perdudes al bosc, sempre prop de la caseta de J.V. Són, sobretot, de ciutat. I de tota mena: casades, vídues, fadrines... Potser -m'expliquen-, és a causa de la pressa, el viure ràpidament, un cert desencant, què s'ha oblidat un joc tan antic com el món... Un joc oblidat per molts...

El meu amic, a més de guardabosc i boletaire, s'ha aficionat ara -creient com és- a les benaurances... Aquelles de remeiar la set, consolar al famolenc, donar posada al peregrí, etc. I aquells que reben les seues ensenyances i la seua caritat són, però, sempre femelles, què es perden caminant -motxila al muscle o sense-, a lloms d'un cavall, o en tot terreny...
El meu amic les auxilia i les consola, allà on les troba. De vegades, les porta a la cabana, on resten dos o tres dies, d'acord amb les possibilitats de la senyora/senyoreta o de les disponibilitats d'obra caritativa del benvolgut J. V. Ell els parla de la seua vida, de les aficions velles i novelles, dels bolets...
A ciutat, a hores d'ara, en alguns cercles femenins, han batejat carinyosament i benintencionada al meu amic com Lactarius deliciosus. A d'altres, més refinats i sofisticats -aquelles fembres que tan sovint canvien de bragueta i calces com de llengua (ara parlen castellà)- se'l coneix, fent esment als seus menesters i atributs, i parafrasejant el nom d'un dels bolets més abellidors a la vista i alhora més verinosos, com "la manita fal·loides".
Al meu amic J.V., donades les circumstàncies -se sap de bona tinta que la jove i agraciada esposa del Conseller d'Agricultura es perd sovint al bosc-, li han proposat repetides vegades un lloc de treball més ben pagat i menys solitari...
"No mai de la vida l'acceptaré!", m'ha comentat, convençut de debò... Li agrada, l'entusiasma, es sent feliç en aquesta seua actual solitud, m'ha dit amb una brillant i cínica espurneta als ulls, recalcant les paraules actual solitud.