Què tens i què et falta

No n'hi ha prou.
No n'hi ha prou amb l'hàbit del treball après, no n'hi ha prou amb la vida del dia, falten peces.

Tens tot el que necessites; amor en més o menys mesura; tens un sostre i un jaç. No et falta plat calent a taula. No deus pas més que els altres ni el que et deuen et treu la son.
De deutes emocionals també en disposes a voluntat.

Sobrevius amb les coses a mig endreçar i les espatllades, talment com abans d'ahir.
T'omples de sentiments bons, et veus recolzant causes justes.
Però després mires per la finestra i només trobes boira.
Somies en veu alta un món millor, en discuteixes la mida amb els que t'envolten; i després t'ajups esporuguida al primer sofà, o t'asseus discretament a una cadira.

Has perdut el nord, si és que l'has tingut mai. Quan parles t'omples la boca de paraules altisonants. Et saps tant bé el guió que fins a voltes te l’arribes a creure.

Però qualsevol detall menut, per fer-ho encara més rellevant, et retorna. Darrera la fesomia, fins i tot darrera els somriures, s'amaga un buit ferotge que mai aconsegueixes esquivar del tot.

El buit que hauria d'explicar el significat de la teva vida.
Hem vingut a estimar, però hi posem pegues, o preu, o n'agafem només la part que ens interessa.
Hem vingut a aprendre, però repetim dia sí dia també la mateixa llista de lliçons velles.
Hem vingut a créixer; i ens asseiem còmodament a la pròpia torratxa amb els ulls al cel, com si d'ell depengués l'aigua que ens falta.

La curiositat la bescanviem per fals interès, o fins i tot befa silenciosa de l'absurd.
L'engany és tant greu que el sol pensament et sacseja amb llàgrimes i fiblades.

Com respondre la pregunta que s'apareix cada cop que ens oblidem de distreure-la?
La capacitat, la creativitat, el desig de la natura, l'amor generós de les persones estimades; tot resta lluny quan t'interpel.les a soles.

Què has aconseguit? Què de profit se'n treu de la teva vida?
Potser una frase teva haurà ajudat algú algun dia? Potser un somriure haurà eixamplat l’ànima que l'hagi rebut?

On és aquell esquitx de sang que aconseguia fer-te marejar de vida?
On són els impulsos terribles que et feien respirar amb força?
On són els batecs arrauxats d’aquell cor que ara mandreja?
Que se n'ha fet del bri d'esperança que et conduïa? Aquell anhel que et guiava enmig de tanta covardia?
Si cada matí et segueixes llevant, potser és perquè encara confies que no l'has perdut per sempre.

Com dir-li a la pell que no s'ofegui per la cremor de tanta feblesa?
Com dir-li que no has deixat d’estimar-te, malgrat t’emmetzines cada dia?