Benvolguda B.

Com treure el sentiment enfora, quan l'he refredat per dins? No et penso per por de plorar-te, no et penso perquè llavors et sento i m'esquinço.
Et vull demanar perdó per no haver-te estimat més a poc a poc
Per haver-me perdut els detalls de la teva bellesa
Per no haver-te mirat mai als ulls amb la tendresa que et tenia
Et trobo a faltar als racons més absurds, als llocs més inversemblants he de cercar l'esguard quan el perdo.. esperant-te

L'única manera de desvetllar el cor ha estat que me l'esgarrapessis
M'has donat el regal de vida més terrible
La teva pèrdua
Has desvetllat totes aquelles pors i petites misèries que ens entestem a dur per companyia. La pròpia veu parsimoniosa i glacial se'n riu de mi, cada paraula que et dic m'és penitència. Cada imatge que es perd llàgrimes enllà m'omple de plom el cor, empeny el pit i apareix un gep de culpa.

Perdona'm, per no haver-te estimat com volies. Em sap tant de greu el temps que he perdut obviant-lo que ni tan sols goso parlar-ne. I em distrec amb dues futileses que els humans tenim per no enfrontar-nos al jo de més endins: la fingida indiferència i la desmesurada ocupació de la raó.

Saps aquella sensació d'estrany adormiment?
Com quan jeus vora un rierol un dia de mig estiu o mitja primavera, i el mires amb desmenjada insistència. Mires però no et bellugues. Prens nota que no consciència de la vida que t'envolta. T'entretens en el dolç testimoniatge però no hi prens part.
Restes al marge esperant no ser convidada, desitjant que la vida no t'interrompi per cridar-te a seguir-la, ja et distreus prou només veient-la. I sents com l'escorça de l'arbre t'empeny el gep fins que t'incomoda. T'ajeus a l'herba i seguiràs contemplant el rierol malgrat un exèrcit de formigues et mogui dos pams enllà, o el sol s'avergonyeixi de seguir-te projectant l'ombra.
Aquesta anestèsia m'aplico amb cura fa una setmana.
La de no sentir, per no haver de sentir-te. La de no parlar per no haver de respondre't.
He pecat de no estimar gaire. He pecat de perdre el temps en lloc de fer-lo créixer.
I només tu vas adonar-te'n. Per això has decidit desaparèixer. Per desvetllar-me.

La vida em bufeteja de tant en tant, i tantes vegades com m'espavila, m'espavilo jo per escapolir-me'n. Perquè sentir és feixuc. Un cor adormit no pesa. Passa desapercebut.
Un cor despert empeny, es belluga, és un nervi roent. T'omple a vessar les emocions, et destirota els costums, et canvia l'ofici d'escrivent pel de titella. Una mena de.. boja alegria es desviu per nodrir-te els sentits. Ets tu i ets quinze persones més alhora. Un cor despert vora el rierol n'és l'aigua, les formigues i el sol. Un cor despert no ens el volem permetre.

Per això has decidit desaparèixer.
Per recordar-me qui sóc i per esborrar-me l'oblit d'exercir-ne.
I et ploro malgrat sé que t'he d'estar agraïda. Perdona'm les llàgrimes, són les úniques carícies que podré donar-te. Perdona'm la infantilitat, l'estupidesa, la manca d'humiltat.
Sé que només vaig donar-te una minsa part del que tinc. Accepta'n l'ofrena sincera.
Malgrat temo no haver-t'ho dit mai, vaig estimar-te.

També t'ecric per recordar-te. Per mantenir-te viva quan la feblesa de l'atordiment torni a trucar la porta.