Primera trobada. He decidit començar a estimar-te

He enllestit la penitència. La mateixa que m'he infligit pel plaer i la tortura d'haver decidit estimar-te. He omplert el meu dia d'hores buides, i de paraules enviades a d'altres. Els que t'hauran de substituir al cor quan me'l trenquis.

No he pogut esperar la primavera. He decidit començar a estimar-te.
Una cita a cegues. Només ens coneixíem per les paraules. I les teves eren tan plenes de vida, que valia la pena saber qui duien de vestit.

Les hores que em quedaven de vigília, les vaig haver de repartir. Passa sovint que les importàncies arriben de bracet. I la que et venia al darrera no la podia menysprear.
Però sentia com m'alimentaves les venes i les engrandies d'alegria.
D'aquest instant ja en fa tres dies.

Seguint els rituals habituals, t'he estimat, t'he enyorat, i he serrat els llavis amb força per no anomenar-te. També he provat d'abandonar-te cercant fisures al teu envàs perfecte. N'he trobada alguna, i a fe que la raó volia imposar-la a foc roent.
Però llavors recordava els teus cabells, el teu fràgil rostre, les teves paraules, la passió amb que m'explicaves els teus moments, l'esmerada calma que empraves per les teves desgràcies.
La llaga ha cicatritzat i ja no has tingut defectes.

Voldria dir-te que he fet lloc a les estances del cor, que hi he desat un sofà, i que hi ets convidada sempre que et vingui de gust. Voldria dir-te que ja m'has manllevat un grapat de paraules i de sospirs. Voldria dir-te.. però no et diré.
El meu amor resta en silenci. Per no destorbar-te. Per no esverar-te.

A voltes, quan els dits enllesteixen la comanda de mots que el cervell els ha encarregat, sento com una melangia, un tremolor lleu m'oprimeix el pit, i els ulls assagen el primer plor.
Els mateixos ulls que es neguen a mirar enlloc, perquè enlloc troben la teva presència.

M'agradaria ser al teu costat aquest vespre quan, esgotada per la càrrega feixuga que t'has assignat per les misèries dels altres, just després de ficar-te al llit, hauràs vessat llàgrimes. M'agradaria ser-hi per abraçar-te, per eixugar-te el càstig amb un petó. Per llevar tota culpa del teu rostre que pogués privar-te del son.
I a l'hora prohibida, l'hora on els monstres de l'existència decideixen que encara no has sofert prou, et parlaria a cau d'orella. Et diria tot allò que ets i encara no veus. Et parlaria de la teva bellesa, de la puresa del teu cor, de la profunditat de la teva ànima. Forjant les paraules una a una, per acariciar el teu benestar i lluitar alhora contra les calúmnies de la consciència.

I a la matinada, just abans de despertar-te, marxaria de puntetes, deixaria la porta ajustada, per tal que cap nosa pogués destorbar-te el nou dia.

Benvolguda nova amiga, malgrat serà només amb el pensament, t'abraçaré suaument aquesta nit. Potser, encara que siguis tant lluny, els monstres decidiran no visitar-te.