Desconnexió

Bruta i descosida, amb els plecs esborronats.
Em trobo a faltar tant. M'he buscat i alhora m'evitava.
Tinc l'esclat del plor a la gola, i alhora intueixo el goig tant gran de vida que brolla de les entranyes. Em veig en la sàvia dels arbres, en els raigs d'aigua esquitxant les roques, en les gotes de rosada de l'alba.
Veig rialles dins meu, ulls que llueixen l'alegria com si fos acabada d'estrenar.

I malgrat tot visc en el silenci invisible de les parets descolorides.
Deambulo per aquest món com un caramel amb regust amarg.
No trobo el moment de començar la meva obra mestra. No el trobo a propòsit.
No hi ha artista més impressionant que el que encara no ha començat a pintar el quadre.
Perquè una obra d'art no nascuda ho és tot. És tot possibilitat, és tot bellesa i perfecció.
Per què esguerrar-la donant-li forma?

He viscut moltes vides només amb la ment i algun cop de mà del cor. Totes elles interessants, algunes bucòliques, altres de més quotidians. Totes elles amb passió, amb força, amb reptes, amb esforç.
Totes elles amb un amor profund, amb una gran solidesa d'esperit. Totes elles només fantasia.
En elles he estat home i dona indistintament, a conveniència.
He viscut en totes aquestes vides l'amor que molts no viuran a la pròpia.
La nit i els somnis sovint m'han fet de còmplices, teixint el nus de la pel.lícula i deixant a les meves mans el desenllaç.
Les he viscudes una vegada i una altra, cinquanta, cent vegades. Fins al detall, repetint les escenes com si el sol sortís cada cinc minuts.
I mentre jo vivia per dins, la vida real, la de fora, ha anat teixint la teranyina dels anys.
Les persones que m'han passat a la vora han estat sovint meres ombres, a penes destorbs del meu fingit benestar. El personatge exterior me les espolsa com pot, segons li arreplega el dia.

I mica en mica, he anat desconnectant de la realitat.
La tristesa dels altres, la mort de persones conegudes, eren com les notícies locals d'un diari estranger. He oblidat esdeveniments, dates. I si les recordo és sense emoció, atorgant-los just la importància dels pocs segons que conviuen amb la resta de pensaments.
Ja no sento, si no és dins del meu hivernacle, on el sol i la pluja flueixen a voluntat.

Malgrat em reconec persona de passió i emocions, exerceixo la fredor i la parsimònia amb precisió.

I l'artista, el petit geni de la meva existència, roman assegut al tamboret, observant la pedra inert, veient la seva obra meravellosa amagada dins, incombustible, protegida.