Hi ha dies

Hi ha dies que m’agradaria seure en una paret mal feta al capdavall d’un poble, vora el mar. Al darrer sol d’una tarda de final d’estiu o començaments de tardor, quan fa aquell airet dolç que amanyaga sentits. Mirar sense veure més enllà del nas. Allunyar-me dels pensaments diaris, i que el nan que feineja al cervell s’assegués també una estona, a la seva pròpia paret vella, amb el seu mar i el seu aire tardorenc.
Deixar respirar l’ànima. Oblidar-me del temps, desar-lo aparcat com qui desa el cistell a taula quan arriba del mercat. Seure sola, o acompanyada, compartint el silenci.
I passar una estona així, en aquesta pausa , amb les emocions en suspensió, i els sentits bevent a glops els petits retalls de vida immediats.

Hi ha dies que m’agradaria que el món no hi fos durant una estona, o no pertànyer al món uns instants. Trencar el vincle, el llaç, les cadenes, la corda, i les carícies de tot allò que m’envolta, i quedar-me allà, ben quieta, a la paret vella vora el mar, com un gra de sorra, com una pedra, com una gota d’aigua perduda.

Hi ha dies que m’agradaria tancar la persiana dels ulls i penjar el rètol de: “He sortit a fer un mos”