El jersei de la vida

He agafat la meva vida com si fos un jersei de fa vint anys.
L'he mirada a contrallum, mare meva, quin nyap! Si és plena de forats! Escletxes, estirganyaments, descosits..
El jersei bé em deu agradar, si me'l poso cada dia.. si bé és cert que no en tinc cap altre.

No m'han preocupat tant els plecs que formen arrugues, sino més aviat el recoi de forats.
Intervals de vida abandonats. Dansant rituals invisibles.
Per raons que persones enteses ja s'han ocupat d'explicar, per Nadal passem comptes amb l'existència. A alguns ens surt amb números vermells.
Però com que els maldecaps compartits no deixen de ser maldecaps, per no perdre la visió egoista i pràctica de la vida, si de cas avui repassaré només els meus.

On deuen haver anat a parar els forats del jersei?
Asseguda repasso una a una les costures. És curiós, em fa mal el cor quan fico el dit entremig d'un trau. Com és possible que el buit dolgui? El dolor sempre correspon a una ferida, a una vida que pretén créixer a través d'una altra vida, alimentant-se del seu temps i recursos.
Però, un forat? Què pot tenir de malèvol un forat? Encara bo que no ho és tot el jersei un forat, doncs. Quin dolor més absurd seria l'existència aleshores.

D'esma trec la mà del trau on l'havia deixada i em dic.. bé sí, els forats dolen, però alguna cosa deu haver-hi al jersei que em sigui bona. Mentre faig el raonament, un esfilagarsall de llana em pessigolleja les puntes dels dits. El record d'una carícia converteix la ganyota en somriure. El cervell es desconnecta un moment, el cor sembla engrandir-se una mica, apareixen unes llàgrimes que ningú havia convidat, i quan llisquen avall, l'ànima em visita.
De la carícia passo a una abraçada, de l'abraçada a una conversa, de la conversa a una melodia, de la melodia a un paisatge, del paisatge a una alenada d'aire tardorenc, de l'alenada a una nit màgica, de la nit a un matí de primavera, del matí a..

El jersei que s'havia desprès de la capa d'alegria, recupera el to i la virtut d'enlluernar-me.
Si havia teixit, si en sabia, bé que en puc tornar a aprendre. Veus? Els forats ja semblen més petits. Que bo quan els raigs de llum s'emporten les ombres.
Amb tot l'efecte m'ha deixat atordida. El cervell torna, ara li toca alçar-me del sofà i treure'm a buscar un xic de llana, molt de temps ha passat i ja no recordo on trobar-ne. Ai las, si he sortit al carrer amb sabatilles! Tant aclofada estava? Deu ser l'hivern, que en adormir la terra ens hipnotitza. Sí, deu ser això. Au ves, per caminar no calen excuses, les excuses les havia creat per adormir-me.