Que no falti el ritme

Un relat de: Mercè Bellfort

QUE NO FALTI EL RITME




Hi ha dies que un se sent eufòric pel fet de que , per fi, t´arriba una notícia esperada o una activitat programada amb il·lusió de fa temps i ho vols gaudir al màxim.
Aquest és el meu cas d´avui. Ves qui m´anava a dir que aconseguiria entrades per veure actuar aquesta nit en concert al grup "The Police" reajuntat de fa poc, com bé sabeu.
Crec que la música és un dels aspectes fonamentals que mai s´obliden si has viscut des de ben petit, entre la teva família, l´amor pel ball i la música.
Des de l´època dels Beatles i abans, amb l´Elvis, recordo com imitavem de l´anglès aquelles lletres que no enteníem un borrall junt amb la meva cosina.
Ens posàvem, en aquells temps de plena adolescència, a cantar i a ballar súper emocionades davant del mirall i ens movíem amb la mateixa gràcia que ja feien les nostres mares, és clar, elles ballant la música del seu temps. Però… no us penseu es van enganxar al grup de Liverpool de quina manera! Totes les tietes i nebodes xalàvem cosa fina. Els homes preferien els jocs de taula.De fet no feien gaire falta perquè les meves tietes eren quatre germanes i ja quedaven ben aparellades entre elles.És curiós observar aquest fenomen, portat amb tota naturalitat, ara que hi penso, fins i tot,a les Festes Majors dels pobles.
La casa de la meva tieta donava per això i molt més, com per fer uns bons àpats tot sovint. Bons temps aquells a ca l´àvia Mercè !
Bé, us explico tot això de la meva joventut perquè avui em sento així, alegre, engrescada i encantada de compartir la vetllada amb el meu home, la meva filla i el seu company.
Apa! Tots cap a l´Estadi Olímpic que hi falta gent.
-Mama, prepara´ns els entrepans i no et deixis les entrades, sobretot que les tenim des de l´abril !
La mama, que sóc jo naturalment, ja ho té tot a punt i encara falten tres hores per pujar a Montjuïc…
Potser n´espero més del compte… A veure, ja han passat uns anyets i tot
s´ha de relativitzar. Però és curiós el fet de que un dels membres del grup que va arribar a Barcelona i que no era l´ Sting em va sorprendre amb unes seves declaracions a la tele. Deia que , després del tret de sortida que van iniciar a Vancouver, un xic expectants i, suposo que nerviosos, ara li han agafat gustet a la cosa de connectar i comunicar-se amb els seus incondicionals admiradors. "Ja no som com la Coca Cola, ara aportem un regust d´aquells vinets que t´entren al cos amb maduresa, autenticitat i els saboreges sense presses, però també amb molta intensitat i energia, venia a dir el cinquantó ben passat, si fa no fa com jo…
Sí senyor, té tota la raó. Ben segur i confiat amb el seu grup se´l veia radiant. Jo, avui a la nit , espero sentir-me com ell i com sempre plena d´il·lusió escoltant bona música.
Ben mirat, ja es pot ben dir que és el llenguatge més universal que té l´ésser humà. Quants bons "rotllos" s´han aconseguit a través d´ella!
I…quants músics han aconseguit amb els seus recitals benèfics/ reivindicatius el que molts polítics encara ara rumien des dels seus despatxos?
Si m´he sentit trista o deprimida he acudit a ella i m´ha funcionat. No sé, potser ha sonat la flauta per casualitat o bé perquè el ritme que vaig adquirir de petitona encara el porto dintre i tots els records que vius positivament a la teva infància sempre t´acompanyen, per sort!
Desitjo que les crítiques del diaris de demà seran favorables i emotives. De fet, si us sóc sincera, per a mi aquesta nit ja és tot un triomf. No em cal més.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer