Què lluny era aquella escalfor de la xocolata calenta!

Un manoll de llàgrimes tranparents, incolores, insípides alhora que salades sorgeixen dels teus ulls que recorden a la xocolata fosa que la iaia preparava a l’hivern per berenar.
Aquella mateixa xocolata fosa que, aquella tarda, s’havia trobat damunt de la taula de la cuina en tornar. Eren vacances de Nadal. Feia fred. Agafà una galeta, la introduí amb molta cura dins de la tassa verda, no volia que es trencara abans d’hora. Observà com la galeta, a poc a poc, anava desfent-se. Quan era petita li encantava sentir la galeta desfeta, com baixava per la gola, sense a penes mastegar. La pròpia olor li portava records tendres, records d’infantesa que no estava disposada a oblidar.
Tanmateix, un calfred recorregué la seva esquena. Feia anys, molts anys que no tastava aquella xocolata fosa, aquelles galetes. Feia anys, molts anys que no sortia de l’escola i anava a casa, corrent… i es trobava la seva iaia. I el seu iaio… Feia anys, molts anys, que vivia tan lluny d’aquell poble enmig del no-res… Es menjà la xocolata, amb aires d’infància, tot i que sabia que ja era gran. No obstant això, la iaia, més arrugada que molts anys enrere, la mirava, cosint des de la cadira, de reüll. El iaio seia a la butaca de la saleta d’estar. Menjava papes i bevia aigua de la Font. Com sempre.
Tot allò, però, li semblà tan llunyà, tan remot.. S’acabà aquella tassa calenta. Sortí al carrer i començà a córrer. Costera cap avall. Records amargs. Paraules difuminades. Desesperança, esperança. Somnis trencats, il·lusions properes… Pel·lícules intenses, música trista en vespres freds. Hores de llit. De son. Xocolata. Dormir. Enyorar.