Tot i estar sota un cel lila, a qui vols enganyar?

Sota el reflex lila d’un cel que es disposava a diluir-se entre una nit d’alcohol i de festa, constantment se sentia envaïda per una aura inintel•ligible. Tot aquell ambient li resultava molt complicat d’entendre. Potser fos el crepuscle, potser la multitud que, freda hipòcrita i ignorant, durant uns instants, creia ser feliç. Tot aquell ambient li resultava molt complicat d’entendre. Potser fos… potser fos res. Potser fos tot. Sempre ho havia entès tot. Mai no havia volgut entendre res. A qui pretenia enganyar? Què pretenia escriure? Sempre havia trobat que estava fora de lloc i res anava a canviar aquella càlida nit d’estiu, aquelles festes d’agost, aquell any inesperat.

Només algunes paraules que brollaven d’uns discrets, del color de la mar, o algunes carícies que, imaginava, sorgien d’unes mans petites i aspres, tot i que molt delicades, li permetien evadir-se al món que li agradava. A un món somniat, ideal. El seu món utòpic, que, en un futur, esdevindria real.