L'especulació lluita per tocar el cel.

Entorns sòrdids que contrasten amb el verd de les poques muntanyes restants, supervivents a aquest atac dantesc, humà.
És clar, ara ja ho entenc tot. A classe acostumava a sentir que la província de Barcelona sempre havia estat una de les zones més industrialitzades i més riques de l'Estat Espanyol. Sí, aquell professor tenia raó.
Fins i tot els roquerals més antics, ara, competeixen amb el fum per esdevenir més grisos, Camuflats entre tanta contaminació i sense gens d'aire pur per alimentar-se, lluiten constantment amb gegants de ferro i de ciment per arribar primer a tocar el cel. Els meus ulls, mentrestant, brillen. No precisament d'alegria.
Malenconia, enyorança. Ulls mullats. Llàgrimes que corren galtes avall.
Camí de tornada. Els grans pobles, a poc a poc, queden enrere. Potser província de Tarragona, potser una mica més amunt, potser una mica més avall. Els camps, llustrosos; el cel, blau; els arbres, fruiters i la mar, clara.
Sí, Barcelona és gran, bella, plena de vida, de gent, de possibilitats... Tota jo, però, quedo paral·litzada, bocabadada quan l’entorn de la famosa ciutat comtal apareix negre, immens, tètric, magnànim, sòrdid, trist i fred davant del meu esguard. Un esguard amerat d'aigua de somni.
Aquell, el seu poble, diguem-li "el poble enmig del no-res", sofria grans mancances d'il·lusió, de promeses de futur. No obstant això, en el seu passat i el seu present hi predominava el verd, el color de l'esperança. Esperança de llibertat, de color, d'aire fresc i net; ben lluny de l'esclavitut de la grisor, del fum. Esperança de llibertat, de color, d'aire fresc i net. Sentiment que, per molts anys, romandrà entre aquells carrers de pedra bruta i més enllà de les parets blanquinoses, pintades de calç.