Angoixa.

Un relat de: llentisclina
El seu cos mig nu reposava llarg sobre un sofà de cuir negre, s’havia pintat les ungles d’un color rosa cridaner. Havia tingut un bon dia.. Fins i tot la seva companya li havia dit “what a funny day!”.. Tot i això, com sempre, l’havia trobat a faltar i havia esperat amb anhel la seva trucada.
Les deu i mitja, les onze, les onze I mitja, les dotze.. I res.
Finalment, però, desesperada, no ho pogué resistir i el trucà ella.
De tant de contenir-se el plor s’havia oblidat, fins i tot, de tot el que havia de contar-li, de com parlar… Li sortia un filet de veu que a penes s’entenia.
En penjar-li el telèfon, les llàgrimes, que ameraven els seus ulls des de feia estona, començaren a regalimar galtes avall, insaciablement, incessablement; alhora que sostenia l’aparell al costat de l’orella i el desagradable “piiiiip, piiiiip, piiiiip” penetrava el seu cervell, de mica en mica, fins esdevenir insuportable…
Ho va interpretar com un “t’ha penjat, no tens res a fer… Només et queda plorar…”
No podia aguantar-se les llàgrimes…
El telèfon deixà d’emetre qualsevol tipus de so, mai no l’amollà. Solitud. Llàgrimes. Angoixa. Soledat. Solitud. Soledat. Merda!
El seu cos mig nu reposava llarg sobre un sofà de cuir negre, s’havia pintat les ungles d’un color rosa cridaner.. Volia pensar que havia tingut un bon dia, tanmateix tot havia estat una mera il·lusió.

Comentaris

  • M'agrada[Ofensiu]
    Capità Borratxo | 16-08-2011 | Valoració: 10

    M'agrada aquest "estil directe" (que jo també faig servir). Dóna molta força al relat.

    Enhorabona pel relat!!!