Equilibri odi-amor?

En aquell banc on ens vam trobar més de cent vegades i vam escriure que ens estimàvem -o, millor dit, vaig escriure que ens estimàvem; com tot en la nostra relació- li faltaven fustes. Li faltaven fustes, pintura i amor. Li sobrava fred. Li sobrava fred, soledat i solitud. I llàgrimes, també li sobraven llàgrimes.
Allà, en aquell racó gris i tètric on una nit vas escriure "Llibertat!", allà plore i plore.
Aquella nit que tu pintaves cadascuna de les lletres d'un mot tan abstracte com és "l-l-i-b-e-r-t-a-t", aquella nit me la robares tota, la llibertat, a trossets, a miquetes. Aquella nit -o molt de temps abans, tampoc no ho sé ben bé- m'encadenares.

Aquesta nit, després de tantes vesprades de pluja i tantes nits de xafogor, em pregunten què hi faig, al poble.
-"Com és que no eres a l'Aplec?"
I, a mi, em fa vergonya respondre-hi; no vull ni saber-ho. Mentrestant, ella em crida i -com tu vas fer una nit- canta amb mi "t'estime, t'estimo, t'estim". I jo a ella.

Com a mínim, ja que no puc creure en tu, encara hi resten bones amigues i encara no ens han robat la unitat de la llengua.