Quatre relats més

REPTE LXXIII Paella-T. Cargol 16-12-2005 15:25

No tinc paciència per la cuina! Però m'he hagut d'acostumar-hi. Rento els plats a tota pastilla, tallo mongetes, pelo patates, preparo bledes a velocitats supersòniques; fins i tot amb la mel i el "mató", corro.

El detallisme el deixo per la meva dona a qui li agrada preparar les coses amorosament -que traduït al llenguatge masculinitzat vol dir pensant en el bé dels destinataris a taula-.
Reconec que tinc una íntima satisfacció quan em trobo primari i em reservo, egoistament, les secretes emocions que la vida em doni.

Malgrat la meva insensibilitat, tinc un especial interès en que la paella em quedi bé; és com una versió gastronòmica de l'interès per resultar efectiu quan s'està en feines, també domèstiques, però que s'executen més aviat en posicions horitzontals - sense ordre dels factors: "tanto monta, monta tanto" - perdó a qui hagi pogut ofendre amb aquest acudit imperdonable i groller - Temes de pit o "cuixa", vull dir, perquè s'entengui.

La paella per a mi té alguna cosa especial; tallar la sèpia, treure-li i separar la tinta, començar a fer-la en sofregit - aquí és on hi poso seva - . A banda, van bullint els caldos de peix i de verdures. Posar l'arròs a la paella per refregir-lo una mica abans de tirar-hi el sofregit i el caldo - n'hi diuen fument -"Assaonar" amb espècies i ingredients com matafaluga, safrà,... Mentre el sol inunda la cuina.

I sempre, com en altres facetes, per això, em queda la sensació que podia haver sortit millor : o bé li falta gust o bé li sobre gust de peix o s'ha "socarrimat" per sota!


REPTE LXVII :"Eternitat" -T. Cargol 03-12-2005 10:43

La e-carta em va fer "trontollar", tot el que deia era evident i no hi havia caigut; posava en qüestió la placidesa en que havia transcorregut la vida en els darrers anys, mai es parlava de la mort, havia estat suprimida de la nostra vida: una feliç vida eterna sense imperfeccions, ens deien en tots els mitjans.

Ara m'imaginava les seves despulles i no podia sinó pensar en l'esgarrifosa presencia de la mort de qui segons la e-carta que tenia a les meves mans, era el meu avi.

"A partir del dia en que es va trobar manera d'evitar la degradació del cos humà i la seva reparació i recanvi constant, a desembre del 2005, hom va decidir no donar pas a cap més generació i concentrar-se en la felicitat d'alguns, (els més afortunats? ) dels presents.

M'ha arribat l'hora - seguia la carta - la naturalesa s'imposa, la vida està destinada a morir, no és possible viure eternament, tot està estudiat en nosaltres per milions d'anys d'evolució, és "enganyós" afirmar el contrari: l'únic que hi ha una mica etern són els instants en que les teves idees i les teves accions han estat d'acord i en perfecta sintonia.

La nostra ment camina sempre amb el nostre cos i ara l'hem separat! Senzillament te'n vas quan te n'has d'anar i al damunt no ets conscient que et desconnectes i t'apagues la llum; diguin el que diguin els que "branden" les teories d'eternitat. Mira sinó al teu voltant la gent dormint durant anys i anys: és normal?

Si, tu ets la meva neta, la darrera que va nàixer; he pogut traslladar el meu futur en tu i espero que ho continuïs. Una darrera cosa, els "convictes" que has vist a les notícies són aquells que han gosat transgredir l'eternitat. Una abraçada"


REPTE LIX: L'estrany! - T. Cargol 21-11-2005 17:49
La mudança li venia de gust als seus nou anys. Intuïa que era una fuga cap endavant; deixar enrera, sense fer-hi front, els conflictes aparentment irresolubles i canviar de poble. - Intentar comprendre el mon i al mateix viure-hi és cruel -.

Sensació, doncs, de temporal alliberament, però hipoteca vital per temps!

L'arribada al nou lloc es presentava com una prova difícil sinó impossible: resoldre el problema d'apropar-se als altres sense ser rebutjat; i amb quina carta a la butxaca, si estava buida d'experiències? S'ensumava que l'esperava el difícil paper de l'estrany que entra a un saló on tots es coneixen.

De debò que de vegades cal ser, un inconscient o poder ser molt i molt intel·ligent; a la pràctica, però, - ho sabria més tard, - ni una, ni altra cosa són necessàries, l'únic enfocament possible és confiar en les pròpies forces, mantenir la "façana" i fer, honradament, el possible. I funciona!: la gent t'accepta tal com ets -.

La pròpia tensió nerviosa va fer que s'adormís, un cop arribat, sobre les "andròmines", del viatge, tapat amb un "eixugamans". Sabia que ningú tindria motius per ajudar-lo o ser amable i altres - els menys afortunats -, creurien tenir dret a utilitzar-lo com a voc expiatori. L'examinarien i el seu futur dependria de l'atzar d'aquells moment. Això creia, però no, no era exactament així. Deixar-se anar - això tan difícil - , deixar que actués la naturalesa, no anticipar el clatellot, el "bolet" pel darrera, donar la mà, mirar endavant, era la solució.


REPTE LVI: falses aparences - aleshores 16-11-2005 16:47
LA VERITAT ÉS "AGREDOLÇA", així deia dies enrera el rètol, fet a mà, de l'indigent assegut permanentment al passadís del metro a l'enllaç amb el "funicular".

El seu pel gris escabellat, la seva "gavardina" també grisa d'arrossegar-se pels passadissos tot dient la seva veritat, no convidaven a fixar-se en ell, els monitors abocant persones en eufòria permanent i sorollosa, que no deixaven pensar.

No demanava exactament res, escrivia o parlava amb els viatgers. La proclama del dia anterior feia així: LLIGA'T AL PAL MAJOR GERMÀ O SE T'ENDURAN. Va ser quan em va etzibar: tu si que tens un cul de debò i no com les models.

Estava encuriosida per conèixer quins serien aquest matí el lema i la proclama anatòmica.

TEMPS I VERITAT PELS VENTAFOCS, resava el missatge sota una persistent pluja d'imatge i so a l'andana. La gent embadalida mirava la prima model desfilant i el gest saludant del polític americà.

Mentre se l'enduien em va mirar, m'havia reconegut, on hi ha la "creu"!, va dir, sota la creu!; semblava boig; els seguratas amb l'ajut d'un gos amb murrió se l'enduien, tot semblava normal: un indigent que fa nosa al passadís. Dins el seu amagatall, un llibre molt ben enquadernat " A la recerca de la felicitat" hi romania amb totes les seves pàgines en blanc -a la darrera tenia enganxada una llibreta escrita en lletra petita -, i un CD. Hi sonava una música que cridava l'atenció, em vaig sentir automàticament reconfortat, era l'ària (sarabanda) del plaer de Temps i veritat. M'ho vaig emportar tot!